Quan arriba el solstici, després de Sant Joan; quan ja ja has paït les coques i els braços han començat a agafar aquell color torrat que s’acaba sobtadament allà on comença la samarreta; quan els columnistes dels diaris ja no saben què escriure perquè fins i tot les notícies se’n van de vacances; quan els préssecs han començat a madurar i les xíndries ja prenen forma en els horts de la plana; aleshores arriba l’hora d’enviar els nens a les colònies d’estiu.
El primer any, la separació sempre és dolorosa; les mares ploren i els pares adopten una actitud d’emoció continguda. El nen se’ls mira amb ulls de gat abandonat i els monitors han de separar-los com poden. “Nen, porta’t bé”, “No perdis res”, “Vigila, no facis bestieses”... són les frases més utilitzades, que els pares van repetint com una salmòdia fins a perdre definitivament la criatura de vista.
Els anys següents l’emoció es relaxa i finalment els pares es limiten a deixar-lo en la casa de colònies gairebé sense parar el cotxe. Deixen anar un “Apa afanya’t, que faràs tard” i premen l’accelerador a fons, no fos cas que el nen canvii sobtadament d’opinió i no es vulgui quedar. Quinze dies o un mes sense el refotut antisistema a casa són com mitges vacances que cal aprofitar com sigui.
Sense les colònies d’estiu no hi hauria família que durés unida més de dues temporades. No ha d’estranyar que abans aquestes activitats d'estiu les organitzessin gairebé exclusivament les entitats religioses, era l’única vàlvula d’escapament en una època en què les cases de putes i els orfenats ja començaven a estar mal vistos. Les colònies d’estiu són a la família, el mateix que el gelat de vainilla en el menú del dia, una llaminadura que cal aprofitar perquè va inclosa en el preu.
0 comentaris:
Publica un comentari