Quadern d’estiu (La muntanya)

Anar de vacances a muntanya és com enfilar cap al passat. En algun indret dels nostres gens hi ha un bufarut que ens recorda, més enllà de les pinzellades civilitzadores, el nostre origen en la seguretat de les coves i en els prats on pasturava el menú del dia en forma de mamut o de cérvol. La muntanya és un indret sagrat on encara hi ressonen els càntics llegendaris i les històries dels nostres rebesavis.

A muntanya no s’hi va a buscar sol i xivarri, els turistes que prefereixen anar terra endins són gent calmada i amb fills en edat d’anar en bicicleta. Els agrada la vida natural, menjar amanides amb verdura de marge i aquella pluja que cada tarda obliga a anar de passeig amb un paraigües a la mà i un jersei penjat de l’esquena. Les vacances a muntanya són un estil de vida alternatiu.

Els pobles rurals, com el seu qualificatiu indica, són rústecs i la gent que hi viu, en principi, també. Es miren amb un deix d’indiferència als forasters, igual que les vaques, i continuen fent la seva vida com si el turisme no existís. Però aquesta displicència, lluny de desanimar als estiuejants, encara els esperona i arriben a pensar que ells mateixos també formen part del paisatge. El turista de muntanya és fidel al seu poble de vacances igual que una oreneta ho és al seu niu d’estiu.

Però a muntanya també s’hi va per caminar, per fer excursions o per practicar esports que no requereixen vastes extensions aigua. Els turistes arriben calçats amb botes que semblen haver de caminar soles i motxilles amb tota mena de guarniments. Quan tornen de la caminada beuen una cervesa en el bar de la plaça major, s’ensenyen els uns als altres les fotografies fetes amb les seves càmeres digitals i, a punta de fosc, miren cap al cel, assenyalen una estrella i expliquen històries que els seus descendents repetiran de generació en generació.