Quadern d'estiu (Els turistes)

Són gent rara, venen de fora i parlen un llenguatge incomprensible. Els agrada el sol, l’alcohol i els tòpics. S’alimenten d’arrossos que semblen pizzes i de pizzes que semblen estovalles de paper. Compren postals com si no sabessin que ja fa temps algú va inventar el correu electrònic i es passegen pels carrers amb un plànol mal plegat a les mans, mirant constantment els rètols amb cara d’haver-se perdut.

Es fotografien en els indrets més impensats, fent posats ridículs, com si pretenguessin aguantar l’Arc de Triomf amb l’esquena, punxar-se amb els campanars de la Sagrada Família o ballar amb una estàtua de la plaça de Catalunya. Sembla que combinin els colors dels seus vestits de manera totalment aleatòria i porten barrets que en el seu país només els posarien a l’ase més ase.

Viuen en hotels barats, on el maitre cobra menys que el pobre del seu poble, o en càmpings que semblen un campament de desplaçats en una guerra fratricida. N’hi ha que es porten la casa a sobre i dormen a les àrees de descans de les autopistes, compartint el sopar amb els camioners i glopejant aigua d’una font per rentar-se les dents. Com a mínim una vegada durant les seves vacances s’emborratxen i algun es deixa caure pel celobert d’una pensió de Lloret de Mar.

Però ser turista no és un estat permanent, quan tornen a casa es transmuten novament en europeus preocupats per la crisi, llegeixen la premsa groga dels seus països, esmorzen cereals davant de la tele i quan algú els pregunta per les vacances recorden vagament un país assolellat, habitat per gent festiva i cridanera que, en no poder vendre ja duros a quatre pessetes, intenten vendre pisos que no comprarà mai ningú.