Quadern d’estiu (El riu)

Els estius a la vora del riu semblen haver passat a la història. Els rius ja no són el que eren, baixen bruts i assedegats, els pobles els han donat l’esquena amb tot el que això comporta. Només uns quants aventurers, amants dels esports de risc, encara gosen baixar amb piragües i caiacs pels cursos fluvials d’alta muntanya, però per a la resta, els rius del nostre país són només una ornamentació necessària del paisatge que no cal mirar amb molt de detall.

Ja només són cosa del record aquells estius a la fresca d’una gorga, pescant truites amb una canya i esperant veure com creixia l’herba als prats assolellats i sota els boscos de ribera. Al nostre país, un riu ja no és un atractiu turístic de primera magnitud i en molts casos ja ni s’ensenya en els prospectes turístics, sinó que obertament s’amaga, no fos cas que algun turista despistat s’hi acostés i acabés denunciant al consell comarcal de torn per algun inconvenient de les seves aigües.

Però a més, i això és el pitjor de tot, és que han perdut el glamur. Avui en dia ja no queda bé dir que has anat a passar l’estiu a la vora d’un riu. Actualment la Costa Brava no és que sigui el súmmum, però encara hi va un ventall prou ampli de gent com per quedar-hi camuflada la teva pobresa de mitjans. En canvi, anar de vacances al riu és sinònim de cutreria, no es pot caure més baix. 

Els rius només serveixen per justificar l’existència d’aquell pont amb encant o la evidència d’algun topònim lligat amb un determinat curs fluvial. Els turistes es limiten a fotografiar-los –quan porten aigua– o a passar de llarg per anar cap a la piscina municipal, on segurament hi trobaran aigua tractada, un bar per comprar-hi cocacoles i patates fregides i, sobretot, un socorrista jove i de bon veure.