L’OLIVERA DE RUPIÀ

Hi ha pobles a l’Empordà que semblen haver viscut des de sempre, tal és el cas de Rupià, que arrela la seva història més enllà de la capacitat memorística de les pedres. Només en el cor de la soca de l’olivera grossa de Mas Llorà es podria trobar amb exactitud el secret de l’origen d’aquest poble.

Rupià és un recinte quadrat, que ha conservat la seva forma ancestral fins i tot després d’haver perdut les seves muralles. Les seves cases ornades amb escuts episcopals conserven encara un aire senyorial, que a pagès sovint es perd entre els fems de les vaques i els trastos rovellats.

Però ara Rupià ja no depèn dels bisbes de Girona, els senyors venen de Barcelona. Arreglen les cases amb aquell bon gust de les revistes de moda, reguen la gespa amb adobs biològics i omplen les piscines dels seus jardins amb un líquid blau que sembla sorgit directament d’una postal acolorida. Arriben amb els seus Audis fins allà on poden i van a comprar el pa amb calça curta i mànigues de camisa, perquè en el fons són gent normal, només faltaria!

Sota un porxo s’hi arrengleren una trentena de bústies deleroses de rebre la correspondència dels bancs i de les caixes d’estalvi i, en un carreró sense sortida, dos rètols enquistats en el mur anuncien una “plazuela del Hospital” i una “Casa de Beneficencia” que ja fa temps han deixat de tenir sentit. Una riera coberta de vegetació rega els lledoners i les acàcies i, més enllà, els camps s’estenen fins allà on el campanar d’un altre poble ho permet. Però probablement no serà un poble com Rupià, perquè aquí sempre hi ha hagut una olivera prodigiosa.