Semprún

Jorge Semprún és un d’aquells personatges irrepetibles, amb el qual hem tingut l’honor de compartir, durant un temps, una mateixa mateixa època. Fill dels ideals de la República, va viure una concatenació d’esdeveniments que el portaren de l’exili a la Resistència, de la Resistència al camp de concentració i d’aquell horror a la militància política. Semprún va viure sota múltiples identitats i viatjà repetidament a Espanya en l’època més dura de la postguerra per a contactar amb la resistència antifranquista.

Fou un dels primers que trencaren totalment amb el Partido Comunista de España i es dedicà frenèticament a escriure. Els seus llibres, i els guions cinematogràfics en els quals col·laborà, volten eternament a l’entorn de la memòria, de la seva i la dels altres, de la memòria real i d’una d’inventada que, quan es parla de literatura, a vegades és més real que l’altra. Però també parlen del compromís.

El compromís de Semprún, a diferència d’altres, no és el compromís d’un intel·lectual amb una ideologia, ni la d’un patriota amb el seu país, ni tant sols la d’un escriptor amb la seva llengua. Va deixar dit que la seva pàtria era el llenguatge i que únicament se sentia ciutadà de Buchenwald, el camp de concentració on li tocà viure tot el pitjor que pot arribar a destil·lar la humanitat, un indret d’Alemania a menys de 8 quilòmetres de la casa natal de Goethe.

Al contrari d’altres, el record dels quals es van perdre com figures de Giacometti en la foscor de la nit, de Semprún sempre en quedaran el seus llibres, la seva memòria i totes les seves identitats. Ens quedarà el seu somriure blanc, immarcescible, i aquella traça d’immortalitat que només deixen al seu pas els que, malgrat totes les adversitats, se senten sempre ciutadans del món.