Les eleccions municipals són les que ens toquen més aprop; més enllà dels grans programes dels partits, van a punxar al moll de l’os de la política. Etimològicament parlant el terme “política” prové d’un mot grec amb el qual es designava l’art de governar les ciutats i a les eleccions locals decidim precisament qui seran els que ho faran. A Girona tenim quatre candidats amb possibilitats de governar a l’ajuntament i, si em permeten, els faré un esbos de cadascun d’ells.
En una ciutat petita, un dia o l’altre, tots ens coneixem, només és qüestió de temps i jo he viscut tota la vida en aquesta ciutat, amb la qual cosa em permeto afirmar que en Joan Olóriz és un home honrat de cap a peus. En la seva mirada s’hi amaga un pòsit de sornegueria i de la seva boca brolla incessantment un discurs unidireccional però molt potent.
En el meu record, la Blanca Palmada sempre serà aquella nena de Banyoles, de cabells llargs i ulls obscurs. La recordo amb la cara esclarida per un somrís, sota els porxos de la Plaça, a l’ombra d’uns arbres que ja no hi són, amb les mateixes inquietuds polítiques que tenia jo a l’època i amb una empenta imparable. Ara ens saludem pel carrer amb un deix de complicitat i de melancolia, és el que fa el pas del temps.
En Carles Puigdemont és un periodista posat a fer política, o sigui: és algú que ha decidit actuar en comptes de simplement explicar-ho. Viu una vida de gironí responsable amb la seva dona i les seves filles, sap posar-se en el lloc que li pertoca en cada moment i et mira sempre amb cara de no haver trencat mai cap plat; segur que aprendrà que, si arriba a l’alcaldia, n’haurà de trencar més d’un.
La Pia Bosch és un somriure indomable, alimentat per un foc intern capaç de fer bullir el vapor d’una locomotora. En ella tot és ambició, però una ambició ordenada. Tot bon polític ha de ser pretensiós i, en aquest sentit, ella és una bona candidata, perquè les ciutats han de saber trobar aquesta justa aspiració que les fa créixer i les fa viure, més enllà del sopor de la història.
La resta de candidats no els conec el suficient com per parlar-ne o, com és el cas de la candidata del partit de les gavines, no en parlaria ni que em punxessin.
0 comentaris:
Publica un comentari