Poc queda de l’antic nucli terrissaire, només una antiga fàbrica reconvertida en museu i un parell d’artesans que exposen càntirs i testos a la pols de la carretera. Un vell baixador del Carrilet de Sant Feliu, cobert amb un teulat de terrissa, contempla ara els ciclistes que passen per la Via Verda i una alta xemeneia ja en desús, com el dit d’un savi, assenyala permanent cap a un cel per on hi passen un grapat de núvols disposats a fer bones les dites que preveuen, pel maig, cada dia un raig.
Lluny del poble, just allà dalt on brollen les aigües secretes de les rieres, vora el campanar de Sant Mateu de Montnegre, sorgeix d’un marge una alzina mil·lenària que sembla el braç punyent d’un gegant. L’església, rodejada d’acàcies, guarda en els seus murs làpides en un llatí indesxifrable i, en un petit cementiri, encara s’hi drecen unes creus rovellades vora una gran mata de lliris.
A les Gavarres hi tornen a pasturar les vaques entre els troncs de les alzines pelades, els camins s’endinsen en la muntanya com si fossin túnels excavats directament en la vegetació i els rellotges de sol de les masies marquen hores que no han de tornat mai més.
Guardat eternament per les branques híbrides d’un grandiós surolí, el castell de Palol d’Onyar descansa darrere de les seves portes i finestres cegades, només unes campanes, sota els arcs d’un punxegut campanar, continuen desafiant als lladres i als brètols.
0 comentaris:
Publica un comentari