Problemes de genètica

 Els filòsofs ens diuen que la genètica, aplicada al coneixement científic, consisteix més en interrogar-se sobre el procés del coneixement que sobre el seu origen o el seu fonament i l’herència, més enllà de les escriptures notarials i les picabaralles familiars, pot fonamentar-se més en un substrat cultural comú que en altres qüestions basades en el PH de la sang o el color i la textura de la pell.

Un no és responsable del que van fer els seus ancestres, ni tant sols dels més directes. Niklas Frank, per exemple, no és responsable dels milions d’assassinats comesos pel seu pare Hans, executat a Nuremberg, ni el senyor Alejo Vidal Quadras té res a veure amb els negocis més aviat obscurs dels seus avantpassats relacionats amb l’esclavatge. Només faltaria, la família no és una afinitat electiva.

Per tant, arribem a la conclusió que, d’entrada, és molt lleig esmentar la parentela als altres, sobretot en el curs d’una campanya electoral, on els arguments haurien de ser uns altres. Però el senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, que a hores d’ara ja no deu tenir vergonya de res, no li tremola ni la ratlla dels pantalons quan ha d’insultar a algú i se’n riu obertament del president del govern espanyol pel fet que el seu avi hagués estat afusellat pels franquistes.

És patètic. Desconec la filiació del senyor Camps que, suposo, alguna en deu tenir, ni tant sols puc dir res del substrat cultural en el qual ha crescut, tot i que me’l puc imaginar fàcilment, però posats a fer i, ja que en aquest país m’obliguen a fer-ho a cada moment, continuaré triant electivament, i afectivament, els meus referents sempre en el bàndol del senyor Zapatero i mai en el de la gasòfia liberal dels populars, liberal en el sentit que li donava Nietzsche quan plantejava aquest aforisme: «Quin és el segell de la llibertat conquerida? No avergonyir-se ja davant d’un mateix».