Als éssers humans, igual que als iogurts, ens han proveït de data de caducitat. La pell se’ns arruga, els cabells ens cauen, l’alè ens pud i les targes de crèdit sempre acaben rostides amb el foc roent dels números vermells. Res és etern, tot és voluble, avui les eleccions les guanya aquest i demà les perd. Les paraules se les endú el vent, sota les llambordes només hi ha ciment i, tal com deia el savi, la única noció d’infinit és la estupidesa humana.
Els humans, igual que les samarretes del Zara, portem una etiqueta al clatell que, si no es treu, pica. Els vells professors d’abans ho sabien i per aquesta raó dominaven l’antiga tècnica de la clatellada i, a més, ens posaven de cara a la paret i ens feien escriure mil vegades «No hablaré en clase». Però, naturalment, tot era inútil i a classe només apreníem l’art de buscar la paraula “puta”, o “vagina”, en el diccionari Vox.
Les persones, igual que els especuladors en borsa o els seus advocats, som gent normal, que per viure necessitem menjar, que per entretenir-nos mirem per la finestra i que per no sentir-nos sols engeguem el televisor. Ens sentim segurs, emparats en les nostres certeses i en conviccions que canviem sempre que faci falta, i per a cada solució creem un problema que, amb una miqueta de sort, esdevé completament insoluble.
La raça humana, igual que els petits homínids verds d’Andròmeda, ens sentim completament segurs en el nostre inabastable planeta. Ens agrada contemplar el vol dels ocells i el soroll de l’aigua dels rius, però ens emprenya profundament que el veí de dalt pengi els pantalons i que degotin sobre el nostre estenedor. Som fills de les nostres febleses i, quan ens arriba la mort, ens adonem que la nostra existència pesa el que pesa un sospir.
1 comentaris:
Als cartoixans -no sé si ara- els feien dormir un temps en un taüt. Sembla sinistre, però era perquè anessin agafant consciència del final de la carn. Tots hem de passar per aquí, però busquem totes les excuses per no saber-ho.
Publica un comentari