En un replà encarat cap a migdia, Regencós guarda l’entrada al massís de Begur, igual que ho feia el drac llegendari que custodiava un tresor en el mateix indret. És un poble d’antics fabricants de rajoles i de teules, de bòbiles que es nodrien del seu subsol argilós i també d’agricultors dedicats al cultiu del blat i de les faves.
Vora el camí que mena cap al cementiri encara hi sobreviuen oliveres mil·lenàries, de soca recargolada i fulles d’un verd platejat, i una parella d’espantaocells ventruts vigilen uns rengles d'hortalisses que comencen a enfilar-se pels empostissats de canyes.
El recinte antic del poble està rodejat per un conjunt de cases que han anat deglutint de mica en mica les muralles. Les buguenvíl·lees floreixen en les façanes de dels forasters i els alls tendres en els horts dels reginconencs.
Sota un dels portals de l’antiga muralla, un parell de cadires buides semblen estar esperant el cul amatent dels seus propietaris, que ben segur les ocuparan quan el sol baixi del zenit del seu poder.
L’església de Sant Vicenç es dreça orgullosa un grau per sobre dels teulats de la resta de cases i els ocells campen feliços per un cel, clar com els ulls d’una dama.
Lluny queda el record del drac i del seu tresor imaginari, ara uns miralls en forma d’ulls de bou alerten dels perills als conductors i reflecteixen una realitat còncava, com la història d’aquest poble de l’Empordanet, que sobreviu amb els seus horts i les seves cases, aprop d’un mar al qual es gira d’esquena i de cares a unes muntanyes que, en la llunyania, semblen una pinzellada dibuixada directament sobre el paisatge.
0 comentaris:
Publica un comentari