Sembla com si el temps s’hagués aturat entre els arbres de la Rambla, com si cada matí sonés la mateixa cançó en els mateixos altaveus i que el gos de la senyora Maria alleugués el contingut de la seva bufeta sempre en la mateixa cantonada.
Els rètols dels comerços exhibeixen tipografies dels anys cinquanta, colors denerits i escrostonats, en els idiomes que parlaven els estrangers abans de la mundialització: “Habitaciones - Chambres - Zimmer - Rooms”.
Quan un diumenge a la tarda arribes a Portbou, t’adones que el món una vegada fou en blanc i negre, que la història generalment viatja amb bitllet de tercera i s’alimenta d’entrepans de formatge amb pernil dolç. Esperes trobar-te un Guardia Civil a cada cantonada, amb el tricorni i el subfusell reglamentaris, disposat sempre a donar l’”alto” al fugitiu d’alguna guerra d’aquelles on encara es lluitava pel que era evident.
Els portbouencs són fills de moltes llets i han vist passar la vida durant molts anys pel terraplè del ferrocarril, però ara la gent et mira com si arribessis d’un altre món, més enllà de la cúpula de vidre on els ha tocat viure.
Portbou descansa eternament al fons d’una badia, que impregna d’un blau tramuntanat la postal encarcarada. Les gavines sobrevolen els terrats de les cases i les merles fan niu sobre la gran coberta de l’estació.
Vora el cementiri, com una llenca en la llicorella, un memorial acull l’ombra que deixà al seu pas un filòsof que va preferir morir abans de rendir les seves idees a l’enemic. Les onades, al fons, espeteguen contra les roques.
1 comentaris:
L'encant, el misteri dels llocs de frontera, amb les seves històries tristes com la de Benjamin, però també alegres d'aquells que hi inicien el camí de la llibertat.
Publica un comentari