Nou dies de primavera

 La Setmana Santa és la festa més important del calendari cristià, són uns dies de primavera que oscil·len segons els capricis del calendari lunar. Del diumenge de Rams al dilluns de Pasqua, els catalans anem de corcoll amb tortells, mones, brunyols i bacallans amb panses. Els carrers s’inunden de penitents que ofereixen el seu perfil més fotogènic als flaixos de les càmeres digitals i les carreteres s’infesten d’automòbils que van i tornen dels indrets més impensats.

Abans eren jornades d’encens i cendra, de tambors i silencis, però ara les reminiscències religioses ja han passat a la història i tot el que es fa, de cares a la galeria, és per a consum de turistes i de creients 2.0, o sigui, per a una nova fornada de cristians als quals els hi sona el mòbil fins i tot a l’hora de combregar. La Setmana Santa ha passat a engruixir la nòmina de costums i tradicions pintoresques que serveixen per a donar color a les guies turístiques.

Tot això no és bo ni es dolent, simplement és així. Hauria de ser bo pels que viuen de l’oci i del turisme i hauria de ser dolent pels creients, que veuen trepitjades les seves celebracions per les espardenyes mundanes dels forasters i les calces curtes dels diletants. Però no crec que a hores d’ara això importi gaire a una església més preocupada per omplir com sigui les esglésies i les celebracions que de la qualitat espiritual de les mateixes. Per plantar cara al laïcisme rampant tot s’hi val.

En uns famosos experiments de psicologia animal, amb ratolins de laboratori, s’exposava al grup a unes descàrregues elèctriques, sempre que algun volia agafar el contingut d’una determinada menjadora. Els animalons s’anaven canviant fins que finalment ja no en quedava cap que hagués experimentat personalment cap descàrrega, però tot i així la comunitat ratera havia aprés a no tocar aquell bocí de formatge. La religió es fonamenta en experiències com aquesta: som ratolins i continuem celebrant alegrement la festa de la mort durant nou dies de primavera.