Memòria fotogràfica

 A vegades em sembla que tinc memòria fotogràfica, vull dir que únicament recordo el que he fotografiat. Un any, per vacances, vaig agafar una Instamàtic que corria per casa i les dotze fotos, que es podien captar amb aquells rodets compactes, em van sortir suficientment bé com per superar amb escreix els estàndards de qualitat necessaris per ser incloses en l’àlbum de fotos familiar. Després d’aquell èxit inicial pràcticament no vaig deixar ja mai més de fer fotografies ni d’acumular imatges en la meva memòria.

La primera càmera que vaig tenir fou un regal del meu pare. Era una Minolta de pas universal comprada a la botiga del senyor Torres al carrer d’Abeuradors, un aparell que s’anunciava amb aquest lema: “Cuando usted es la cámara y la cámara es usted”. Feliç amb aquell regal i carregat amb el primer rodet, vaig anar a estrenar la meva vocació documentalista. Era un dissabte de primavera i la Rambla de Girona encara es deia “del Generalísimo”.

Aquell dia precisament una comissió ciutadana que demanava la catalanització oficial del nom de la ciutat, havia organitzat una ballada de sardanes per demanar signatures de recolzament. Sí, no s’estranyin, en aquella remota època encara s’organitzaven ballades de sardanes reivindicatives! El fet és que tot m’atreia i fins i tot vaig apuntar l’objectiu a un parell de policies municipals que, vestits amb casc blanc i botes altes, vetllaven per la salvaguarda de l’ordre públic.

Immediatament un dels agents, des dels esglaons més baixos de l’escalafó repressiu del règim franquista, em va cridar l’alto: «Eh tu, ven aquí!». I jo, dòcilment m’hi vaig acostar. «Dame el carrete», m’ordenà l’agent. El policia va estirar tota la pel·lícula, que quedà automàticament inutilitzada i em deixà anar una sentència inoblidable: «Esto para que aprendas a hacer fotos». Aquesta va ser l’única lliçó sobre fotografia que vaig poder rebre de mans d’un expert i la resta del que après sobre el tema, si els he de dir la veritat, a estat per pura intuïció.

Així fou fins que un dia, fa poc, en un viatge a París, vaig poder rebre una altra lliçó magistral, també d’un expert en el tema. Baixava per la Rue Saint Honoré i, en trencar cap els Camps Elisis, alguna cosa em va cridar l’atenció davant mateix de la porta de l’Hotel Crillon. Quan estava a punt de prémer el disparador s’acosta veloç un gendarme, per dir-me tot esverat que allà no es podien fer fotografies. No m’havia adonat que estava just a la porta de l’ambaixada dels Estats Units i, obedientment, vaig guardar la càmera.

Aleshores, alguna neurona rebel va començar a moure’s pel meu cervell fotogràfic. Com era possible? Quin lligam hi podia haver entre aquests dos fets crucials en la meva vida? Què em volien dir en realitat aquells agents de l’autoritat, amb una distància temporal de més de 30 anys? I la resposta va sorgir d’immediat, les lliçons que em donaven eren les següents: primera, intenta fer fotos sense ser vist i, segona, amb la fotografia sempre s’hi capta una realitat més enllà del que veuen els teus ulls. Ves amb compte que et pot explotar a les mans o a dins del cap, que és molt pitjor, sobretot si tens memòria fotogràfica...