S’estén com una mitja lluna ennuvolada, en estat decreixent, al voltant del terme exigu de Banyoles. És un paisatge antic i treballat, guanyat pam a pam, pedra a pedra al fang primigeni.
Una esglesiola romànica projecta la seva silueta fotogènica sobre les aigües encalmades de l’Estany i guarda els secrets inconfessables de totes les parelles que s’hi han casat de blanc, entre els flaixos mercenaris dels fotògrafs i la lluentor emocionada de les llàgrimes de les mares. Una biga policromada, penjada entre el semicercle de l’absis, sembla haver d’aguantar ella sola la responsabilitat dels irrenunciables juraments de fidelitat, proclamats sota la seva ombra mil·lenària.
Un gat ros, palplantat sobre la pedra de la font del rector, vigila la gent que passa i es mira amb recança uns ànecs de coll verd fora de l’abast de les seves urpes.
A l’altra punta del municipi, més enllà dels camps de Miànigues, han florit les cases adossades, les naus industrials i els restaurants de carretera; una vella estació del Tren Pinxo exhibeix encara, en un rètol esgrafiat a la façana, el nom de la parada: “Mata” i un petit vagó restaurat recorda als més vells un passat on les hores es comptaven amb els xiulets de les locomotores.
L’ajuntament ha ocupat les estances d’una gran casa de pagès de pedra repicada i una gasolinera, autoanomenada “el Poste”, proclama la bondat del seu producte com si l’extragués directament del subsol.
Un cementiri perdut en un bosc espera que els finats no perin l’esperança i trobin el camí que ha de portar-los a la morada final.
0 comentaris:
Publica un comentari