Arrecerat en una badia rocallosa i d’aigües expectants, s’alça blanc i net un poble d’antics pescadors, que estenien les seves arts quan entraven els bancs de tonyina i, ara també, de turistes que s’estiren treballosament en unes platges de sorra aixaropada.
Al final d’un carreró anomenat “dels gats”, brilla l’església de Santa Maria de les Neus retallada sobre un fons blau fosc. Sota el rellotge del campanar treu el nas un canó fossilitzat i, en un racó de la placeta, una porta cega sembla un monument a la impotència.
Al capdamunt d’una esglaonada de llicorella, un rètol plantat a la porta anuncia que avui no hi haurà missa i un plàtan, que dormia el son plàcid de l’hivernada al davant de la façana, comença a dibuixar noves fulles en les seves robustes branques.
Sobre el llom altíssim de la Serra de Verdera, les ruïnes d’un imponent monestir romànic senyoregen des de fa segles i un modest cementiri blanc acull l’ànima dels mariners, entre el zumzeig de les mosques i el desmai dels grills.
Les frondoses boscúries que justificaven el seu topònim ja han desaparegut fa molt de temps, igual que les tonyines que arribaven per ser pescades i les dones que prenien la fresca al voral del carrer, però el poble segueix impertèrrit, plantant cara a les tramuntanades.
El campanar de l’església continua llagrimejant per un temps que s’extingeix sense remei, però aviat serà novament època d’estiueig, els bars comencen a obrir les portes, els motors de les barques d’esbarjo rondinegen al moll i les gavines baten les seves ales sobre l’atzur intens de la badia.
0 comentaris:
Publica un comentari