L’any 1918, Francesc Pujols publicà una obra on intentava provar l’existència d’un corrent filosòfic genuïnament català i acabava amb una afirmació que seria molt celebrada i recordada, era més aviat una profecia en la qual venia a dir que arribaria el dia en què els catalans, pel sol fet de ser-ho, havíem de poder anar pel món amb totes les despeses pagades. Es tractava, posem per cas, d’anar a un restaurant a Manhattan o a París i, a l’hora de pagar el compte, fer notar subtilment al maitre la nostra catalana condició i ja està.
La qüestió és que ara un pensament utòpic com aquest ha quallat a Internet i tothom es pensa que, pel sol fet de ser internauta, ha de tenir-ho tot pagat. La xarxa és de tots i tothom ha de tenir dret a accedir-hi, però ningú diu que tot hagi de ser gratuït. De fet pocs són els que es qüestionen si s’ha de pagar o no la quota corresponent a les companyies que ens faciliten l’accés a la xarxa, però quan es tracta de pagar per accedir als continguts ja és tota una altra història. Avui en dia comença a ser preocupant aquesta sensació de “gratis total”; els que tenen continguts de qualitat susceptibles de ser penjats cada vegada són més reticents a fer-ho i els que els pengen ho fan simplement amb l’esperança “d’invertir en futur”.
En nom d’una suposada llibertat digital es pirategen impunement tota mena de continguts i s’insulta obertament als que pretenen acotar-ho. Però, com vostès saben, els mortals no podem viure dels aires del cel, el mannà fou un experiment bíblic que només l’han pogut repetir amb èxit alguns funcionaris de l’administració, uns quants executius de grans empreses i determinats polítics de fermes conviccions catòliques. La gran majoria dels que, amb més o menys èxit, intentem fer bullir l’olla de la cultura, de la informació o del coneixement, hem de guanyar-nos el pa de cada dia amb la suor del nostre treball que, a fi de comptes, s’ha de traduir amb un rendiment monetari.
Aquesta situació actual, més enllà del tema de la crisi –que no és el cas–, no es podrà aguantar gaire temps. Una de dues: o es troba la manera de finançar sòlidament aquests continguts o Internet esdevindrà un cubell que només s’omplirà amb deixalles o, el que encara em fa més por, amb els continguts interessats de les grans corporacions, que ja fan el seu negoci per altres mitjans.
1 comentaris:
Fer cultura per amor a l'art és el que ha de ser, però els qui estimem l'art i la cultura hem de poder viure. Morts no podre fer res, oi?
Com sempre, has escrit una reflexió molt lúcida sobre l'estat de la qüestió de la gratuïtat a internet.
Publica un comentari