Només els que pertanyem a una minoria lingüística ens podem plantejar seriosament quines raons tenim per parlar la nostra pròpia llengua. No m’imagino un anglès, posem per cas, qüestionant-se el fet lingüístic. Parlar en la seva llengua és com respirar, es fa i ja està. Complicar-se la vida amb disquisicions d’aquesta mena queda sempre fora de programa o com una raresa marginal, perquè sempre hi ha algú que pensa en aquestes coses...
Però a Catalunya no és el cas, aquí hem de sortir cada dia al carrer ben carregats de raons per poder utilitzar amb normalitat la llengua que ens és pròpia. Hem arribat a un punt en què, en els indrets públics, la gent ja no se’ns dirigeix habitualment amb la nostra parla i, una de dues, o ens obliguen a canviar inconscientment al castellà, o ens veiem carregats amb el sobreesforç d’insistir en una conversa que pot derivar ràpidament cap a un diàleg de besucs, que com tothom sap són uns peixos d’ulls grossos però d’oïda poc afinada.
En David Pagès, un gironí amb un somriure permanent a la cara, acaba de publicar un llibre que porta precisament aquest mateix títol amb el que encapçalo el meu article. Es tracta d’un recull de 500 citacions al voltant de la llengua i del seu ús. En David ho ha fet amb ànim de sumar, intentant mirar-se la realitat des d’una òptica positiva i tots aquests comentaris estan recollits amb la cura de qui vol ser exhaustiu en la recerca, però també actiu en una lluita en la qual tots hi estem implicats.
L’altre dia, en la presentació d’aquest llibre a Girona, l’Antoni Mir –director de Linguamón– afegia encara una raó més a les 500 d’en David, una frase que ell va sentir en boca de Gilberto Gil, músic brasileny i ambaixador de la seva cultura: «Les llengües –deia– són els rius i els canals per on hi flueixen la cultura, el coneixement i la política». Ara, per defensar la nostra llengua, de raons no ens en falten, fem-les fluir pels rius i els canals del coneixement, abans que no se les endugui el vent d’una política que no ha cregut mai en la diversitat lingüística.
2 comentaris:
Plens de raó per parlar la nostra llengua sempre ho hem estat i ho estem, el mal és que sempre hem de justificar aquestes raons quan, de fet, només hi ha una raó: és la nostra llengua!
Teresa, completament d'acord!
Publica un comentari