Al final d’una petita vall, just on s’acaben les terres aspres de la Garrotxa d’Empordà, s’assenta Pont de Molins, un seguit de cases a la vora de l’antic camí Francès. A la porta de cada casa, els molinencs hi tenen aparcat el seu cotxe, donant d’aquesta manera al carrer el brillant ventall cromàtic dels colors metal·litzats.
El nom del poble transparenta l’obvietat del seu origen, un pont i uns molins. El pont ha quedat en segon terme, sobrepassat per una nova construcció una mica més avall de la Muga i, sobretot, pel nou viaducte del tren d’alta velocitat, que sobrevola la vall sobre uns altíssims pilars de formigó.
A la vora d’un riu que encara porta en les seves aigües el fang de la pluja d’aquests darrers dies, i entre una gran varietat de deixalles plàstiques, encara s’hi passegen les llúdries i els esplugabous, els gripaus i les salamandres, hi floreix el blet i la canya, el ginebró i el pixallits i els salzes es deixen amanyagar per un ventet suau, que passa just per entre els grans ulls del viaducte.
Arrapat a l’església de Santa Maria de Molins, un cementiri blanc com una tofa de neu, sembla sorgit d’una postal hel·lènica. Una creu de pedra obscura, ressalta entre la blancor de l’indret, per recordar la memòria de quatre militars “Caidos por Dios y por España” el 7 de març de 1939.
Un rajolí d’aigua sembla haver brotat des de sempre d’una font, presidida per un epitafi inequívoc: “Font”. I a la plaça de l’ajuntament, entre un monuments als donadors de sang i una placa que recorda al que fou el metge del poble, un altre rètol proclama: “Prohibit jugar a pilota”.
0 comentaris:
Publica un comentari