Març

 El mes de març sempre arriba abans d’hora, quan el febrer cau pel forat negre dels calendaris gregorians i l’hivern encara imposa les seves normes. Els vianants, inflats d’anoracs i abrics, omplen el reduït espai de les voreres, l’any comença a fer girar els seus engranatges, la llum del sol penetra ja fins al fons de la tarda i els pagesos es rasquen el clatell tot esperant que plogui o que no plogui, que nevi o que no nevi, que faci sol o que no en faci, perquè per això ells són pagesos i el mes de març és el mes de març.

Els calendaris antics el dibuixaven amb tres cares: una que reia, l’altra que bufava i una que plorava, la suma de les quals podria simbolitzar i definir el verb “marcejar”. El març és un període insegur per naturalesa, els talps treuen el nas després de l’hivernada i els senglars comencen a passejar-se pels conreus. Els dallaires esmolen les seves eines i els impressors fan girar les màquines per imprimir el llibre que després serà el més venut en la diada de Sant Jordi.

Pel març encara som a temps d’encarar el futur amb un bri d’alè i de trepitjar amb força pel camí de les certeses. És hora de començar a obrir portes i d’escriure la història d’un temps que encara és el nostre. Després l’any comença a rodolar a velocitat de creuer, passen els dies, esclata l’estiu, es fon la tardor i, quan ja és massa tard, t’adones que aviat serà Nadal, que el banc et reclama pels números vermells i que ja tens una arruga de més allà on abans se suposava que no la tenies.

El seu nom prové de Mart, el déu de la guerra; a Roma, pels Idus de Març, va morir assassinat Juli Cèsar; és l’època en què els joseps celebren orgullosos el seu patronímic i, en el país de les meravelles, les llebres corren per no arribar tard a l’hora del te. El mes de març és aquest temps incert que gira incansablement com una baldufa i que a vegades ens mareja, però que sempre ens espera per donar un nou impuls a les nostres vides amb l’esperança d’una nova primavera.