La intervenció

L’any 1936 la República Espanyola no va tenir la sort que ha tingut ara el poble libi. Aleshores la Societat de Nacions, l’antecedent d’entreguerres del que després va ser l’ONU, es va declarar neutral davant del conflicte que esclatava al nostre país. L’ajuda, quan va arribar, si és que va arribar, ho va fer tard, clandestinament i a preu d’or. Els republicans espanyols es van dessagnar tràgicament mentre els del bàndol feixista rebien l’ajut incondicional i descarat d’Hitler i Mussolini.

Però les democràcies europees, que són les que haurien d’haver ajudat a la democràcia espanyola, no en van tenir prou en declarar la seva neutralitat sinó que van constituir a Londres un “Comitè de la No Intervenció” per a poder vigilar el compliment del pacte establert per la Societat de Nacions. Aquesta política de la “No Intervenció” va segellar, a la llarga, el destí de tot un continent que, en el plaç de tres anys, entraria definitivament en una guerra mundial i tot per no haver parat els peus al feixisme quan hi havia l’oportunitat de fer-ho.

Quan el mes passat va esclatar-nos al nas la crisi Líbia, molts van ser els que, des d’un primer moment, van clamar contra la passivitat dels països occidentals. “Ja els va bé”, deien, “que hi hagi algú com en Gadafi per vigilar els negocis del gas i del petroli”. Però, quan la comunitat internacional ha decidit per fi donar suport als que en aquell racó del nord d’Àfrica reclamen la democratització definitiva del país, ara, els mateixos que abans es queixaven d’aquesta nova “no intervenció”, demanen que s’aturi “l’agressió dels països àvids del petroli Libi”.

Francament, a mi tot això ja em té marejat i a vegades arribo a pensar que determinats sectors de l’esquerra encara segueixen els dictats d’un dogma caduc i regressiu. Està molt bé que les democràcies occidentals intervinguin a Líbia, tots els demòcrates ho hem de saludar i d’aplaudir. Si els exèrcits en l’actualitat han de servir per alguna cosa és per això, per fer complir les resolucions de la comunitat internacional. L’exemple de Líbia ha de fer pensar a una esquerra radical que tradicionalment no està gens acostumada a fer-ho. El futur ens exigeix superar aquests reptes.