Un parell de xiprers, verds com una maragda, acomboien discretament l’entrada d’un cementiri menut i solitari, acotat per una paret blanca i encarat cap a la Serra de Rodes.
Comandats per un estornell erràtic, un núvol d’ocells sobrevola la plana, farcida de vinyes que descansen i d’oliveres que esperen. A l’altre costat de la carretera, el poble de Pau fonamenta els seus murs directament sobre la roca calcària i una església d’un romànic aclaparador, retalla la seva silueta en un cel esbravat per les tramuntanades.
Dels patis sorgeixen branques de tarongers ornades de fruits i ametllers carregats de flors pàl·lides. Una piuladissa constant és la música de fons dels carrers i uns gats mandrosos paren el sol sobre les pedres.
Un gran rètol publicitari, just on acaba la plana i comença la muntanya, anuncia, als possibles compradors, la construcció d’una sèrie de cases “de disseny”; un camí entre atzavares i parets seques mena cap al monestir de Sant Pere de Rodes i una Creu Blanca, no molt lluny del barranc de l’infern, assenyala l’indret on la llegenda diu que un frare fou devorat pels llops.
Amagat darrere de l’església, el Museu d’Eines del senyor Comas guarda secrets de quan els pauencs llauraven la terra amb les seves mans, la Cooperativa ofereix el millor oli de la contrada –envasat i a granel– i en la pàgina web de l’Ajuntament encara es recorda que el fill de Bernat, Pere de Pau, batejat a la parròquia del poble, fou en el seu dia governador d’Atenes i Neopàtria i el darrer almogàver de Grècia.
0 comentaris:
Publica un comentari