etra vol dir pedra i sobre una pedra s’alça el poble de La Pera, en un turó arrodonit, rodejat de camps i de camins.
A la façana de l’ajuntament, un rellotge d’amples broques marca el temps de la vila i la dels seus agregats: Pedrinyà, Púbol i Riuràs i avisa a tothom que «L’hora que veus és l’hora que vius».
Arramblats als murs de l’església hi sobreviuen una tarima d’aquelles que es reservaven per a les cobles i uns gronxadors metàl·lics dels que abans patrocinava Chocolates Torras.
Un carrer anomenat “de les Roques” està flanquejat per cubells de llauna on la gent hi planta modestes flors de pagès; el campanar gòtic de Sant Isidor aixeca uns merlets que apunten directament als núvols que passen, però els xiprers del cementiri a mig camí dels quatre nuclis, semblen voler-li fer la competència.
L’església de Púbol, en honor a l’origen petri del municipi, dedica el seu nom a l'apòstol Pere. En el castell, farcit d’extravagàncies dalinianes, hi reposa Helena Ivanova Diakonova i a la plaça hi van erigir un monument, de bronze arrugat, a un senyor immortalitzat amb les mans a les butxaques; una placa –d’un material també gairebé etern– no deixa espai pel dubte de quin alcalde i quina consellera el van inaugurar en un dia de gloriós record.
Els murs romànics de Sant Andreu de Pedrinyà reposen discretament a la vora d’una pollancreda, a redós de les aigües de la riera de La Pera. Damunt de la molsa i de l’herba encalmada, cauen les darreres fulles seques que quedaven arrapades als arbres; aviat en sorgiran de noves.
0 comentaris:
Publica un comentari