12.2.11

La cultura de la crisi i la crisi de la cultura

 Vivim en temps d’anticicló i el cel pesa sobre nosaltres com una boina de ciment. En un mar en calma absoluta, els vaixells han deixat de navegar, les veles han quedat només per fer bonic, per tot arreu les naus van a la deriva i els capitans criden: «Campi qui pugui!». Els més espavilats pugen a les barques de salvament i els que no tenim més remei que continuar remant, lligats com estem amb cadenes de galiot, ens dediquem a tapar forats amb el que tenim més a mà.
Ens hem instal·lat en la cultura de la crisi. Les institucions tanquen les aixetes i alleugereixen pes, es retallen pressupostos i es comença a enderrocar l’estat del benestar. La dictadura dels mercats ha decretat l’estat de crisi i tothom ha d’acatar el toc de queda. Però, arribats a aquest punt, potser ja és el moment de dir prou, de rebel·lar-nos contra qualsevol dictadura i, si el vent no bufa, començar a bogar nosaltres amb força.
No paguem als nostres governants perquè creïn problemes sinó per a solucionar-los. Alleugerir pes de l’administració i estalviar tant com es pugui està molt bé, però, si no volem enfonsar-nos definitivament, també hem de saber invertir. Els nostres governants han de tenir clar que ara precisament són temps per apostar pel coneixement, per la innovació i les idees. El futur no el fonamenten els comerciants sinó els creadors.
Vivim en la civilització de la cultura, la humanitat ha transformat pràcticament tot allò que ens envolta i ho ha de continuar fent. Aquesta societat, en un moment crític, ha d’invertir en cultura, perquè la cultura és la mare dels ous. No hem de deixar que la cultura de la crisi provoqui una crisi en la cultura, això seria tant com cremar les naus que ens han de permetre anar navegant pel mar de la civilització.

1 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

"El saber no ocupa lloc", deien els nostres majors. Aquesta frase té més d'una lectura, és clar, però aquí la que improviso ara: la cultura (tal com l'entenem alguna gent de cultura) és ingràvida perquè és filla directa de l'esperit: no pesa, no ocupa lloc i per postres no dóna vots. No és d'aquest món, vaja. si alguna cosa sabem del món en el qual vivim és que la matèria hi pesa, hi ocupa gairebé tot el lloc i dóna vots.