Febrer

 Febrer és un mes enfonsat en la grisor d’un hivern que amorteix la vida. Et despertes cada dia entre els xerrics rondinaires de les gavines i la fred negra de Girona que s’apodera aviat del teu cos. Els gossos caminen sense ombra i els gats es pensen que són déus, escarxofats damunt l’escalfor d’una vànova. La gent camina sense ànima, el temps s’encongeix i s’estira, la lluna vella campa sobre els teulats i Mart llueix amb tot el seu esplendor.

Els ametllers comencen a florir discretament en els marges i la primavera ja s’albira en la llunyania, com una petita llum rosàcia que comença a brillar des dels racons més amagats de l’imaginari col·lectiu. Febrer no és un bon mes per sotjar cap al passat, ni per instal·lar-se despreocupadament en un present ombrívol, el febrer és per mirar en direcció al futur. Totes les grans il·lusions es coven en el cor de la fred.

És un mes de dites populars i pronòstics de rima fàcil, de candeleres que ploren i d’óssos que ballen. Fou durant un febrer caribeny que començà la guerra de Cuba; en un mes de febrer foren les darreres eleccions de la República –aquelles que guanyà el Front Popular– i també en un mes de febrer va caure a sobre de nosaltres aquell cop d’estat encapçalat per un Guàrdia Civil bigotut que ens volia a tots per terra.

En un ja llunyà febrer austral va voler deixar de viure la cantant Violeta Parra; en un mes de febrer van néixer dos presidents dels Estats Units que encara mostren el seu perfil gravat en les monedes de dòlar: George Washington i Abraham Lincoln i, encara que sembli impossible, en els calendaris de la història hi figuren –a Suècia l’any 1712 i a l’URSS el 1931– un parell de dies que foren 30 de febrer.