Els trens passen de llarg, bramant llargs tocs de botzina, però avui els núvols han decidit quedar-se quiets entre les branques dels arbres, com si fossin les barbes d’un Déu antic.
Un grup de coloms inquiets fa de guaita permanent sobre els vestigis arruïnats d’un castell medieval i un canyissar ressec alça les seves llances a la vora de l’església de Sant Esteve, que dibuixa, sobre carreus de granit, la seva silueta romànica en un paisatge traçat amb tiralínies.
Els camins guarden secrets immemorials a la vora d’una riera d’aigües embardissades i les granges escampen en desordre tota mena d’objectes en desús, vehicles abandonats i plàstics que pengen desvergonyidament entre les vinyes.
Contínuament passen petits estols de gavines, blanques entre la boira blanca, que sobrevolen a mitja altura els teulats de les cases i una cigonya despistada apunta el seu bec cap a la plana, on un ametller ha florit entre les alzines.
Pedret enfonsa els seus peus en els Aiguamolls de l’Empordà, però Marzà té el cap cobert per un mantell basàltic, travessat pel ferro roent de la via del ferrocarril i per una carretera transitada per vehicles que tampoc s’acaben d’aturar mai.
Una modesta església parroquial, dedicada a Sant Isidre i Sant Antoni, fou beneïda l’any 1968; els seus murs blancs, coronats per teules rovellades i per un esquàlid campanar de formes imprecises, esperen als marzanencs que volen pregar per un futur millor i als joves que desitgen divertir-se, a cops de tomàquet, el dia de la festa Major.
0 comentaris:
Publica un comentari