Sota un turonet que domina la plana empordanesa, s’estenen els masos de Parlavà i de Fonolleres. Entre camps empastats de marrons, verds i grocs, sorgeixen brillants els teulats de les cases, amb les seves garites de guaita i penells que indiquen la direcció al vent. Entre pomeres i olivars, els pagesos han plantat palmeres i algun avet que queda descol·locat sota el blau intens d’un cel ensucrat de marenda.
Vora l’església de Sant Feliu, el capellà s’acomiada d’uns feligresos enfredorits i entra en el seu automòbil, probablement per anar a celebrar missa en un altre poble. En els murs de les cases s’hi dibuixen històries pètries i s’escolten les remors d’ombres mil·lenàries. Unes vaques treuen el cap entre els barrots d’alumini d’una granja i sobre una roca han florit clapes de molsa que semblen els arbres d’un bosc en miniatura.
Una parella de gnoms, a redós d’un bri de palla, reciten de memòria la Suite de Parlavà, mentre el Montgrí al fons continua vigilant impassible. Un rètol esborrat vora el Centre Cívic indica simplement que allà hi ha un rètol, dues banderes onegen a la Casa de la Vila, deixant espai entremig per a una tercera que no acaba d’aparèixer mai. En les finestres de les escoles hi llueixen dibuixos nadalencs i un establiment vora la carretera anuncia que lloga bicicletes i ven pinso pels cavalls. Un carrer anomenat Salvetat acaba estampat contra un mur, just allà on una rotonda ordena el trànsit de la comarca, i una colla d’aus de corral, a la vora d’una bassa d’aigua verda, il·lumina amb les seves plomes un quadre que podria haver-se pintat fa quatre segles.
0 comentaris:
Publica un comentari