És un poble menut de muntanya, a l’extrem de la Collada Verda i al caire de l’antic camí ral entre Ribes i Camprodon. Terra de pastures i de boscos comunals, el sol sempre arriba tard a la cita matinal i se’n va abans d’hora, enfredorit, pel trencall de la carena.
Els arbres semblen tiges nues i els prats llueixen com plats d’argent. Les fonts i els safareigs estan a cobert de les glaçades i l’aigua hi reposa com un bé antic. A la plaça del Pedró s’hi alcen restes de muralles i l’absis de l’església el corona la torre d’un castell.
Els pardinesos caminen arraulits entre els murs de pedra picada i un gat negre para el sol en una terrassa amb vistes a la vall. Els cims de les muntanyes, al fons, assenyalen cap un cel estret, com una cinta blava. Un avió ha passat deixant una estela blanca i uns ocells, que han après a conviure amb el clima, han fet un vol sobre els teulats de teula catalana.
El llogaret ha crescut amb les cases noves de forasters endiumenjats. Els automòbils lluents dels senyors de Barcelona es passegen espaterrants pels quatre carrers del poble i una màquina llevaneus, que sembla encara per estrenar, espera la seva oportunitat aparcada en una plaça.
L’antic poble de Vilatinyós reposa eternament al capdamunt de la muntanya, té el cim del Taga per respatller i descansa els peus en l’antiga Vall de Ribes; el Segadell baixa fent giragonses i esquitxant els prats, per acabar oferint majestuosament les seves aigües al Freser; un arbre nu de fulles llueix encara quatre banderins de festa en les seves branques i d’un hostal de la plaça sorgeixen clams de caçadors afamats.
0 comentaris:
Publica un comentari