És un poble arrapat a la serra de Rodes, una muntanya aspra, esquitxada de lloses de llicorella. Les cases del poble s’han estès com una plaga sota l’ermita de Sant Onofre que, malgrat tot, brilla com un puntet blanc entre la verdera. La cresta més alta del rocam es retalla contra un llenç blau, d’on hi pengen quatre bromalls i uns ocells esquius; a baix, mentrestant, s’hi estén la plana, sembrada de vinyes, oliveres i aiguamolls. Una mica esquerdat per les edificacions d’Empuriabrava, el golf de Roses brilla com una llengüeta de plata, i al fons uns núvols suaus semblen flotar eternament sobre la llum delicada de l’Empordà.
Pintats de colors punyents, l’edifici de la cooperativa i el bar de Ca la Júlia s'alcen al voltant d’una rotonda, presidida per una escultura d’inequívoca vocació il·lustrativa. L’extrem d’una plaça, dedicada a les víctimes de la guerra, serveix de balcó i de mirador d’un paisatge infinit. Una placa de material imprecís anuncia a la posteritat i als passavolants desinformats que, en el seu dia, il·lustríssims senyors la inauguraren.
Mig ocultes entre les cases, hi brillen aigües de regadiu i una immobiliària encara promociona noves construccions de cases arrenglerades, una tradició local que va començar amb els dólmens de l’Albera i que ha continuat infatigablement a través dels segles. Al pati de l’ajuntament hi creix una gran palmera regada amb les aportacions dels contribuents, sobre el mur de la façana de l’església hi dansen dues campanes desemparades i un gat negre contempla el panorama amb afilats ulls verds.
0 comentaris:
Publica un comentari