L’olor d’Internet

 Ja em perdonaran els que llegeixen assíduament els meus articles perquè és probable que em repeteixi, però els he de tornar a explicar que m’agrada el paper. Sóc fill de família d’impressors i als del ram ens agrada aquesta matèria noble, obtinguda, entre altres coses, de l’escorça dels arbres. El nostre ofici ha girat a l’entorn del paper i sempre hem valorat aquesta nostra contribució al bé comú en funció de la pressió de l’entintat i de l’adequada distribució dels colors –i sobretot dels blancs– sobre el full.

Potser a resultes de tot això, d’una formació parcial i sectària, serà que també em miro el món sempre des d’aquest aspecte concret. Per mi la música no deixa de ser una adequada distribució del so damunt la fulla pura i immaculada del silenci. Penso que sense el silenci no seria factible la música, igual que sense la pàgina en blanc no seria possible tota la nostra cultura acumulada pacientment en les biblioteques i els arxius.

Sense el paper fràgil de les rotatives no hauria estat viable el periodisme tal com l’hem entès fins ara, tot i la tendència que tenen els periodistes a sobreescriure i a omplir tots els raconets del diari. Sota la tinta contínuament resplendeix el blanc fibrós de la veritat embolicada en paper premsa. El paper serveix de suport i de contrast i, al contrari que els diners de les latrines de Vespasià, desprèn olors i sensacions.

Tot això m’ho explico a mi mateix quan intento buscar què hi ha realment darrere d’Internet. Quin és el fons sobre el qual reposa i es contrasta la informació en la xarxa? Em diuen que simplement és qüestió de temps, que tot arribarà, que ja m’hi avindré... però, per molt que ho intento, mai trobo una resposta satisfactòria, serà que m’hi falta el paper, el silenci o la veritat i, el pitjor de tot és que per més que hi poso el nas no arribo a flairar res de res.