Gener

 Janus era un d’aquells déus que, amb els sants i els beats encara per inventar, omplia modestament els calendaris dels antics romans. Era el protector de les portes i de les entrades; els antics pagans invocaven el seu nom en entrar a les cases i, finalment, va servir també per donar nom al mes amb el qual s’inicia l’any. Janus es representava sempre amb dues cares, una amb la que mirava enrere, cap al passat i amb l’altra endavant, cap al futur.

D’aquell Janus dels romans fins al superdolent de dues cares de Batman hi van més de 2.000 geners que jo, ben segur els estalviaré. Sembla ser que el gust per la mitologia no ens el podem treure de sobre, el cristianisme no va poder i ara, instal·lats en un permanent estat de modernitat, tampoc. Però no està malament de tant en tant recordar d’on venim i aquest Janus del mes de les rebaixes ens ho recorda anualment. Gener és un mes obscurament blanc, primer ens fa pensar que no n’hi ha per tant i després ens clava una clatellada glaçadora, al clatell i a la tarja de crèdit. Mark Twain deia que és un mes, juntament amb els onze restants, completament inadequat per especular en borsa, però aquesta és una altra història.

Una vegada cada quatre anys, els emperadors americans llegeixen a les portes del Capitoli, abrigats dels rigors del fred gener amb gruixuts abrics de llana, el seu discurs d’investidura. Va ser precisament ara fa quaranta anys, un 20 de gener de 1961, en què John Fitzgerald Kennedy va pronunciar aquell famós discurs on deia allò de «no et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t que pots fer tu pel teu país». I ara fa només dos anys en què Barak Obama va deixar dit que «el món ha canviat i el nostre deure és canviar amb ell». Gener és un mes obscurament blanc, però és l’hora de fer-se bons propòsits. És el moment de dir, amb Janus, amb Twain, amb Kennedy o amb Obama: «Sí, nosaltres podem».