El temps dels fets i de les paraules

El conjunt del que habita en aquest planeta ho podríem resumir en aquesta definició: «som cuques que remenem la cua enmig d’un univers excessiu». En aquest món tot és finit, fins i tot la memòria que els humans volem deixar gravada sobre les pedres. Més enllà del que podem comprendre, tot continuarà remugant sense nosaltres, però, potser sense saber-ho i amb un afany incomprensible, podem constatar que hem creat una cosa que viurà eternament: el temps.

Ni papes, ni emperadors estan exclosos d’aquesta maledicció. Encara que construeixin piràmides a la vora del Nil i mausoleus al Valle de los Caidos, o que intentin vèncer l’aclaparadora inèrcia de la realitat comprant mitjans de comunicació i jutges –com és el cas d’en Berlusconi–, tots acaben envestits per les maleïdes i punxegudes broques del temps i criant malves; el riu de l’oblit s’emporta tot el que és mundà. Tots som cuques i els Berlusconis els primers.

Però –això ja ho va descobrir Albert Einstein– el temps és relatiu. Diuen que de jove els dies són curts i els anys són llargs i que de vell els dies esdeven llargs i els anys curts. El temps a voltes s’alenteix o s’accelera, en funció sobretot del ritme que imposa la vida col·lectiva. El nostre país va viure mig segle que va semblar una eternitat sota la grisor plúmbica del franquisme, una espècie de corrupció feixista de la política de la qual encara en són enyoradissos alguns senyors del PP.

Per aquest motiu sempre va bé que els pobles accelerin el seu ritme vital, no sigui cas que els encalcin els fantasmes del passat. Tal és cas de Tunísia, un poble germà del Mediterrani, que ara comença a desempallegar-se del pesat jou de la dictadura. Esperem que la democràcia doni corda als seus rellotges, de la mateixa manera que la vam donar al nostre país i que encara continuem donant-la –malgrat a vegades ens sembli el contrari– quan en un indret com Salt la gent surt al carrer per dir que tots volem ser un sol poble.