PALAU-SATOR, L’HORA SERENA

Hi ha dies en què el cel del Baix Empordà sembla un gran oceà, transitat per inflades naus de cotó fluix. Núvols de disseny agosarat, comandades per grans capitans avesats a lliscar sense tocar a penes les punxes afilades dels xiprers, el serrell emplomat dels canyars i els pals del telèfon carregats de cables retorçats.

Palau-sator és un poble que viu escampat sota aquest mar eternament blau i que intenta donar fe de la seva existència a toc de campana. Els coloms volen d’un campanar a l’altre i giren al voltant de la gran torre paral·lelepipèdica del castell. Un estol de gavines vigila de lluny i els arbres estenen les seves branques, que com els dits d’un captaire, sembla que demanin a la plana una nova primavera on poder-hi florir.

A l’entrada del carrer del Portal, un rellotge de sol, estucat sobre el mur, compta les hores serenes i un de mecànic, per si de cas, les recompta totes. Una torrassa del baluard, coronada per una bandera vermella, es reflexa sobre l’aigua d’un abeurador i un parell de gats desconfiats es miren el panorama des de dalt de la murada.

Sobre la porta de l’ajuntament onegen sense ganes dues banderes toves i sota un hangar d’uralita hi descansen les eines arrebossades de fang dels pagesos. En el cloquer de l’església de Sant Feliu de Boada hi ha penjada una estrella de Nadal i una gran palmera, al davant mateix de l’església de Fonclara, acaba de donar al paisatge un toc de pessebre vivent. Un roser que ha arrapat a un mur les seves tiges, s’ha carregat de bulbs rogencs a punt per esclatar i una rosa sense manies ja ensenya els seus pètals als forasters.

El pretèrit indefinit

 Quan els anys passen a la comptabilitat de la història, s’omplen de noms i de fets que es van diluint en el record, com els colors inicialment vigorosos d’un cartell electoral exposat a les inclemències del temps. Els anys serveixen per datar naixements i defuncions, per omplir de fites el que d’altra manera només seria un camp erm, un desert sense referències. Els cementiris estan plens de dates.

L’any 2010 ja s’ha exhaurit gairebé del tot, després del 31 de desembre només serà pols dels segles i ja ningú recordarà les llargues hores d’espera en les consultes dels metges, els anuncis que han farcit de buidor les ànimes dels teleaddictes i tots aquells instants perduts en converses vàcues d’ascensor. L’any 10 s’esfuma amb tot el seu carregament de tragèdies i d’alegries, amb tots aquells records que ens semblaven perdurables i tots els oblits que no van ni arribar a ser mai enumerats.

Qui recorda ja aquell llunyà terratrèmol d’Haití que va segar completament el destí d’un país? Qui recorda ja aquella manifestació del 10 de juliol en què un milió de persones van suar la cansalada pel Passeig de Gràcia de Barcelona? Qui recorda ja els noms de Joan Solà, José Antonio Labordeta, José Saramago, Raimon Panikkar, Luis Garcia Berlanga o Jaqueline de Romilly? Aviat tot s’haurà perdut definitivament en el vent del pretèrit indefinit.

El passat ja no existeix, només ens arriba com una veritat llunyana i ondulant, l’any que acaba ja forma part del passat, com totes les coses desades a les golfes i oblidades per sempre. Tot el que ha succeït durant aquests 365 dies s’ha diluït en el no res de la memòria i aviat serà una pastura seca on únicament hi menjaran els historiadors, alguns periodistes i els eterns remugants del “si no fos”.

Fum, fum, fum

 L’aire gris de desembre pesa com una llosa sobre el fil de vida que sorgeix de les cases, però en el cor del darrer mes de l’any hi batega una il·lusió pastada amb somnis i records. En els marges, entre els camps, els pagesos cremen els rostolls i xiuxiuegen paraules amoroses a cau d’orella dels seus tractors, que, a canvi, deixen anar bafs de gasolina cremada i sorolls mecànics de motor de combustió.

A la ciutat, entre els cotxes que passen, la gent alça per un moment la vista per poder intuir, darrere dels murs formigó i dels aparadors de vidre, el temps que cova un futur incert. Nadal és un somni recurrent, un alè de vida que sorgeix de no se sap bé d’on, que s’entortolliga amb tòpics que creixen una mica per tot arreu i que esclata esplendorosament darrere de les pantalles insubornables dels televisors.

Els altaveus dels carrers comercials escampen melodies ensucrades, que cauen constantment sobre el cap dels vianants, com una mena de nevada de confeti que s’enganxa en les borles de les gorres dels nens i en els cabells arrissats de les dones. La gent entra i surt de les botigues i de les cases, els presentadors dels telenotícies somriuen amb l’estudiat gest que exigeix el guió i les àvies intenten explicar històries d’un altre segle a uns nets que ja miren inexorablement cap al futur.

Nadal és un petit paisatge enfarinat en un racó del menjador de casa, és un gat que dorm enroscat sobre un sofà prohibit, és un infant que mira amb ulls goluts els anuncis cridaners del televisor i és també un arbre que ha arrelat profundament en la terra abonada dels sentiments. Demà el temps continuarà gratant en els calendaris, fins a esgotar del tot la comptabilitat de l’any. Caurà el teló i s’alçarà de nou un any que començarà amb clarors renovades i que acabarà novament amb un Nadal, per farcir de somnis el rostit de la vida.

PALAU I SANTA EULÀLIA

Sota un cel que no admet penyores, un campanar menut intenta trencar l’horitzó, l’ajuden quatre xiprers punxeguts i un gall de ferro sobre un teulat.

L’olor de fems d’una granja de vedells m’acompanya per carrers sense ordre, al voltant d’una església suspesa al capdamunt de tres graons de cortesia. Al mig de la plaça hi ha sobreviscut un vell plàtan, que estén les seves branques nues, com llargs unglots, cap a un cel enteranyinat per l’aranya de mil desembres.

Una bombeta de baix consum il·lumina permanentment un modest portal i un gat de pedra presideix l’entrada d’un mas. En un corral pulcre com un jardí d’infants s’hi passegen una parella de galls dindi que esperen el sacrifici nadalenc i una cabra d’ulls petits que s’acosta encuriosida.

El paisatge es desplega dolçament per la plana amb volums ondulants de patata fregida i acolorit amb els colors bàsics d’un pintor figuratiu. Unes muntanyetes llunyanes han plantat llavors de neu a l’extrem del panorama i unes figueres de moro estenen els seus pàmpols a la vora del camí. Les runes del palau del diaca mostren els seus murs als quatre vents i un arbre florit de boletes carnoses ofereix els seus fruits en un marge on també hi han florit uns rosers.

Una parella de jubilats riallers es passegen en un carro amb dos cavalls guarnits amb cintes de Nadal i es perden de vista just on el camí s’endinsa entre els arbres.

Darrere de l’arbreda un petit cementiri acaba d’endreçar el destí mortal dels palauencs i els camps s’escolen mansament cap un altre poble que espera pacientment a l’altre costat de la coma.

La muntanya de pedra

 De lluny sembla l’esquena d’un dinosaure ensopit després d’una digestió difícil. El sol de la tarda hi toca de ple i la paleta de colors, generalment en gris, es decanta temporalment cap als ocres i els rogencs. No per casualitat els alts murs de la ciutat vella han pres les seves formes del ventre d’aquesta muntanya de pedra, d’aquí es van anar llescant de mica en mica els carreus que farceixen d’històries la seva llegenda d’immortalitat.

A dalt, pel camí de la Ferradura, un home llaura un petit hort amb un motocultor i els gossos lladren com un cor d’àngels rondinaires. El sol, que s’aguanta en equilibri precari sobre les Guilleries, dibuixa ombres cantelludes fins i tot darrere del més humil granet de pedra. Dos pins carregats de pinyes seques guarden l’entrada del gran crostam de la pedra de Girona i una torre arrodonida, enfilada per una gran antena, corona el perfil més alt del paisatge.

Ajaguda en la plana, la ciutat reverbera suaument en la llum del feble sol de desembre; la Devesa empal·lideix de grisors tardorals entre un eixam de cases de colors i el vent sembla l’alè del dinosaure a punt d’esllanguir-se definitivament entre la pedra. Un núvol fosc que s’estén sobre les cases entatxonades de Torre Gironella sembla augurar l’hivern que arriba. L’home del motocultor ja ha endreçat les eines i els gossos han emmudit.

Aviat es farà de nit sobre la ciutat trista i s’encendran les llumetes de Nadal, els carrers s’ompliran de sons engabiats i els aparadors alimentaran anhels desenraonats. Els gironins, emboscats entre les pedres que guarden les essències del seu origen, celebraran a la seva manera el naixement del fill d’un Déu i d’una verge, en el cor d’una ciutat que un dia fou parida per una muntanya de pedra, entre l’alè d’un dinosaure i el soroll ferreny dels picapedrers.

Futbol, futbol, futbol

Mai he arribat a comprendre del tot el sentit de l’esport com a espectacle i, sobretot, com a gran espectacle de masses. Del cinema i del teatre, fins i tot de la literatura, se’n espera un relat que ho faci entretingut, interessant i intel·ligible. Als autors se’ls demana un trencament constant de les normes, inesperats girs narratius que mantinguin en tot moment a l’espectador, o al lector, enganxat a la cadira o al llibre. Res és més decebedor que un desenllaç previsible, que una falta d’acció o de contrastos en el ritme de la història que es pretén explicar.

Per contra, per exemple, és evident que no hi ha cosa més avorrida i previsible que un partit de futbol, on sempre juguen el mateix nombre de jugadors, durant el mateix espai pautat de temps i acabant sempre amb el mateix tipus de resultat, ja sigui favorable a l’equip local o al foraster. Vull dir, a risc d’escandalitzar a algú, que mai s’espera que guanyi l’àrbitre, el linier o –el meu preferit– el venedor de caramels de la grada sud, aquell que en l’antic camp del Girona cridava allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!».

Paradoxalment, molts dels apassionats defensors del futbol com a espectacle, consideren la cosa més avorrida del món qualsevol activitat que faci pudor de cultura i que exigeixi de les seves neurones una motivació que vagi més enllà de la inèrcia pura i dura que es desprén de la puntada de peu a una pilota. Però el que encara em sembla més rar és que la pura contemplació de l’esport produeixi prou literatura com per omplir pàgines i pàgines dels diaris, diaris que per altra banda a vegades estan dedicats íntegrament a l’esport, a un esport, i fins i tot, a límit de l’enteniment humà, dedicats a un equip determinat.

He de reconèixer que els humans som una raça difícil de comprendre i és suposable que amb aquests laments no acabi acontentant a ningú. Diuen, però, que si a l’enemic no el pots vèncer, el millor que pots fer és passar-te al seu costat. No descartin, per tant, veure’m algun dia armat amb una bufanda i una botzina, i cridant per algun d’aquests camps de Déu allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!» i a veure si finalment guanyen els meus.

PALAMÓS DE CARA AL MAR

Palamós és un poble que mira cap al mar. El vent fa cloquejar els aparells de les barques i les gavines planegen, gairebé immòbils, entre la sorra i el port. Surfistes arrebossats de neoprè llisquen sobre les onades, aprofitant un vent de llevant que entinta el cel de núvols de desembre i el sol, sobre la badia arenosa, pugna per brillar amb tons càlids de diumenge.

D’un campanar alt i punxegut sorgeixen repics de campana i el mar remoreja sobre els cotxes que passen cap a la vila. I els palamosins passegen vora la platja amb aquell posat una mica encarcarat i segur dels que se saben habitants d’un racó del paradís.

Sobre el Molí de Sa Punta comença una costa rocallosa, sembrada de pins i d’atzavares, de cases blanques vora el mar i urbanitzacions sense gust ni ànima. El llom elefantí de Cap Gros s’endinsa lentament en el mar, deixant al seu voltant llambregades d’escuma blanca, i al fons unes roques emergeixen d’entre les ones com el casc d’un submarí a la deriva.

Amb un gran faralló negre al mig, la Fosca apareix com una pausa sorrenca entre els penya-segats, i la platja de Castell sempre espera, més enllà, als que volen trescar pel camí de ronda.

El mar a Palamós és presència i essència i només un horitzó primíssim, com una llarga cremallera, és capaç de relligar-lo amb la resta de l’univers. Els turons i les muntanyes hi arriben cansats, s’aturen a l’alçada de la parròquia de Vila-romà i cauen agenollats, com Sant Pau camí de Damasc, sobre la sorra farcida de xarxes d’una badia encalmada però fràgil, on l’únic que sembla haver quedat indemne de formigó és el cel.

Galàxia Wikileaks

 La història de la humanitat s’estructura en èpoques diverses, que els alumnes aprenen –o no– des de l’educació primària; però en el cas de la cultura és diferent, perquè fins fa ben poc no es va establir una diferenciació entre les distintes fases del coneixement humà. Fou l’any 1962, en què Marshall Macluhan gosà dividir la història de la cultura en un abans i un després de l’aparició de la tipografia al segle XV. Macluhan va batejar-ho com la “Galàxia Gutemberg”.

L’època anterior no sé si algú s’ha molestat en posar-hi nom i de la posterior, en la qual ja ens hi trobem immersos, tampoc. Evidentment no seré jo qui ho faci, pobre de mi, però crec que, posats a buscar un nom que defineixi a aquesta voràgine de l’electrònica i de l’omnipresència de les xarxes d’informació global, bé podria ser que algú en digués “la Galàxia Wikileaks”. I amb això no pretenc insinuar que el fet de l’aparició de tots aquests comunicats confidencials atribuïts a la diplomàcia americana vinguin a revolucionar res. Més aviat ho dic perquè si alguna cosa ha posat de manifest Wikileaks és la grandesa i les grans febleses d’aquest món en xarxa.

Al llegir tot aquest cúmul de dades filtrades i refiltrades pels mitjans de comunicació, he sentit el calfred d’haver arribat per fi a un punt de no retorn, a partir del qual es compleixen algunes de les profecies més extremes de la ciència-ficció. En aquest cas a tothom ens sembla bé saber de primera mà secrets que, tot intuir-ne des de molt abans el sentit, en altres èpoques hauríem tardat decennis en poder-ne escatir la veracitat. Avui ens sembla bé, però demà se’ns pot girar a la contra si el control d’aquest immens volum d’informació que hi ha a la xarxa resulta que depèn només de la voluntat d’uns pocs individus.

Sigui com sigui, Wikileaks significa un desafiament colossal, del qual no sé si tots plegats en som totalment conscients. Si no som capaços de controlar els fluxos i els volums d’informació a Internet, el sistema acabarà per col·lapsar, i no em refereixo a la part tècnica de l’assumpte, perquè si en alguna cosa hem aconseguit excel·lir els humans és en superar aquesta mena de desafiaments. El problema és que l’aparició de Wikileaks simbolitza un canvi de paradigma conceptual i moral que ens pot portar per viaranys insospitats, molt més enllà del que els visionaris intel·lectuals del segle XX –els quals encara tenim per referència– haguessin pogut mai atrevir-se a somiar.

Roma, ciutat perduda

 Les ciutats són el resultat de l’afany civilitzador de la humanitat. Sota les llambordes gastades dels carrers d’Europa s’hi amaguen dos mil·lennis d’història, infinitat de vides i de passions, d’utopies i d’horror. Al voltant de les ciutats han crescut nacions, s’han forjat imperis i molta gent ha malgastat vides amargues i estèrils, però també s’ha gaudit de felicitats duradores, en l’escalf de la munió i de la companyonia veïnal. Els núvols han plorat llàgrimes amargues sobre els teulats, de la mateixa manera que han florit fruits saborosos en jardins recondits.

A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat. Són vides efímeres, perquè en elles nomès hi he viscut durant uns dies o unes hores, però malgrat tot em queda el record del color d’un mur, el perdurable somriure d’un gest fugisser o l’olor fins aleshores desconeguda d’una casa. Les ciutats es barregen i es confonen en la memòria, igual que els records d’infantesa i de nit, en somnis, ens passegem pels seus carrers com si formessin part d’un paisatge quotidià.

Però hi ha ciutats que són en si mateixes una acumulació de sensacions i de vides que probablement nien des de sempre en el nostre inconscient, tal és el cas de Roma. Sobre els teulats ataronjats de la ciutat eterna, el cel intenta imposar-se sobre el blanc immarcescible de la història. La llum daurada que produeixen les pedres dels antics murs dels temples i els palaus sembla feta d’una pasta espesa, en la qual ens hi podríem enfangar de per vida. Com en un bucle sense sortida, Roma sorgeix al final de tots els camins.

Tot allò que ens sembla nostrat, probablement ja existia molt abans en la ciutat del Tiber. El soroll dels mercats, l’olor dels carrers i els ulls dels infants, tot ens remet a l’inici, en el si acollidor de totes les coses. A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat i, en la suma de totes aquestes vides sempre hi intueixo la presència de Roma, la ciutat eterna, que m’espera encara ara, després d’un projecte de viatge, frustrat per una vaga de controladors salvatges.

PALAFRUGELL, “QUASI DE TOT”

Diumenge és dia de mercat a Palafrugell. Uns núvols cendrosos esgarrapen amb els seus unglots el campanar capat de l’església i els automòbils circulen impacientment en busca d’aparcament. La gent baixa pel carrer Nou i el carrer de Cavallers, travessa la plaça amb cistells i bosses, puja per Torres Jonama i ajup el cap en un carrer estret.

Un artesà del ferro exhibeix les seves obres al mig de la vorera, una sastreria –que tanca per jubilació– ha penjat a l’aparador una carta dirigida als seus clients i al Centre Fraternal, els habituals fan el vermut mentre llegeixen el diari. El retol d’una perruqueria, que anuncia els seus serveis en francès, competeix amb el d’una carnisseria Halal i el del Basar Jin Lin on s’oferix “quasi de tot”.

Amb un xic d’imaginació, el mar s’intueix en la llunyania, com un record de dies més assolellats. Sota el far de Sant Sebastià remuguen les onades, a Llafranch escumegen sobre les atzavares i a Tamariu un nen juga amb tresors que la pluja ha deixat en la platja.

En un cementiri vetust, els difunts descansen en nínxols que s’estintolen precàriament els uns amb els altres, rodejats de pins i alzines sureres, i d’una família d’eucaliptus que habita tranquil·lament entre les tombes.

Una mica més enllà, al cementiri de Llofriu, en el carrer de la Tramuntana, hi descansa Josep Pla. Sota el seu nom, en una làpida de color blanc, s’explicita que fou “Escriptor” i una placa a l’entrada espera als nouvinguts amb una seva proclama: «Ja que tothom ha de morir, val més no tenir gaire pressa. No hi ha cap concepció del món que ho Justifiqui».

Plaça de la Independència

 A Girona el bar Boira és un establiment amb vistes. Les aigües de l’Onyar passen lentes sota els seus finestrals i es barregen suaument amb les tonalitats terroses de les cases que es recolzen, d’esquena al riu, sobre els carreus d’una antiga muralla. La gent travessa el pont de Sant Agustí i els ànecs es passegen sobre els lloms gelatinosos de les carpes. La catedral corona el paisatge amb un àngel impertèrrit al capdamunt i els núvols ballen inquiets entre les gavines, tot esperant poder descarregar quatre gotes de tardor sobre els gironins.

A Girona el temps és el combustible de la vida, des de les taules del Boira es consumeixen els minuts i les hores, entre tasses de cafè amb llet i gots de cervesa. El diaris s’obren de cames impúdicament per a oferir als lectors les notícies del dia i els gats, a l’altre costat del riu, esperen que caigui el manà del cel. Sota les voltes la vida es consumeix a glopades, els coloms picotegen engrunes sobre les llambordes i un heroi de bronze s’ho mira tot plegat des del centre de la plaça.

A Girona qui no camina és part del paisatge. Un barbut, que demana monedes per poder menjar, ja deu tenir entrada pròpia en les guies de la ciutat, un senyor que ven moniatos i castanyes sembla haver arrelat definitivament al costat d’una columna i un turista, amb cara de parlar en ciríl·lic, s’ha quedat petrificat amb un mapa a la mà. Al contrari que els empordanesos, que són fills d’un pastor i una sirena, els gironins tenen ànima de postal i l’esperit de cadastre, són fills d’un notari i d’una botiguera.

A Girona la vida la dibuixa la història i els records es guarden en una llibreta de la Caixa. La Força és el nom d’un carrer, La Sopa és un edifici de beneficència, la Generalitat s’allotja a l’Hospital de Santa Caterina, “El gran dia de Girona” és un quadre que commemora la derrota de la ciutat, les mosques es consideren un animalet entranyable i la Independència és una plaça on, entre altres coses, hi ha el bar Boira, un establiment amb vistes.

Santa Bàrbara

 La llegenda diu que santa Bàrbara, filla d’un ric pagà, va morir un quatre de desembre, decapitada precisament pel seu pare que preferia veure-la morta abans que cristiana. Quines coses que tenien aquells súbdits del l’emperador Maximí! Sortosament un llamp va fulminar al botxí immediatament i, fent una curiosa associació d’idees, els fervorosos seguidors de la santa la van nombrar patrona auxiliadora contra els llamps i les tempestes, i santa protectora dels miners, dels artillers i dels electricistes.

Per santa Bàrbara, al nostre país, també comencen uns dies de festa que la tradició popular més recent ha arribat a anomenar com “El pont de la Puríssima Constitució”, una setmana tacada de festivitats que la gent aprofita per a descansar, preventivament, de les properes vacances de Nadal. És ben estrany com fins i tot les tradicions més modernes poden arrelar tan ràpidament en el nostre inconscient col·lectiu que ni a l’independentista més exacerbat se li acut posar-ho en dubte.

Entre altres coses, aquest pont serveix per iniciar la carrera consumista, embogida i irracional, que culmina un mes després, el dia de Reis, amb un panorama a les cases que sembla més aviat el del dia després de la batalla, amb les ja flàccides targes de crèdit enarborades com si fossin les banderes blanques d’un exèrcit derrotat. No sé si les pobres Mastercard i Visa tenen alguna santa patrona que les protegeixi, espero que si algun lector ho descobreix ens il·lumini amb una de les habituals cartes plenes de saviesa que omplen la secció a cura del senyor director.

Santa Bàrbara ja té la quota de patronatges plena i, a més, des de 1969 ja no pertany oficialment al calendari de sants de l’Església Catòlica. Però malgrat tot se segueix venerant la seva imatge amb una devoció cega, segurament més semblant a la que tenia el pagà del seu pare, que la que professava ella mateixa, i arreu del nostre país es continua recordant el seu nom en altars i capelles, i les velles segueixen invocant-la, amb veu tremolosa, sobretot quan trona.

OSOR AL FONS D'UNA VALL

La riera d’Osor és un fil d’aigua nerviüt, que passa entre alts espadats de molsa i jaciments de barita, entre castanyers de fulles roents i muntanyes de boix grèvol. Les truites treuen el nas sota el pont de la Noguerola i els conills crien en les granges.

Tot i pertànyer a la província de Girona, el bisbe de Vic beneeix als feligresos de la sagrera d’Osor i, per si en falla algun, l’església parroquial està dedicada a tres sants: Pere, Joan i Tomàs. 

La torre dels Recs, que abans fou presó, encara vigila la contrada amb els seus merlets i els carrers de la vila, ajaçats sobre la riera, destil·len aires de traginers, de miners, de boscataires i d’antics bandolers. De les xemeneies de les cases en surten fils blancs, molsuts, que s’entortolliguen entre les branques dels arbres que flanquegen el camí del Nord i la font del Borrell, i a la façana de l’ajuntament un rellotge centenari marca les hores del poble.

A mig camí de les valls de Susqueda i les muntanyes d’Osona, s’alcen les pedres robustes de l’antic priorat benedictí de la Mare de Déu del Coll. Des de dalt del mirador, en la muntanya, el poble, a baix, sembla en un cul de sac. Un cavall de llarga crinera pastura tranquil·lament, mentre al fons clou el paisatge la cinglera del Far, desafiant amb el seu morro afilat els núvols que l’escometen. Sota els cingles, l’aigua fosca del pantà de Susqueda amaga les restes d’un poble amb menys sort que el de la vall d’aquest costat.

El Sobirà de Santa Creu, ocult entre les muntanyes, senyoreja en una terra mítica, que un dia fou el cor d’una pàtria d’on brollaven fonts de plata i de mel.

Postil·la a unes eleccions

 Abans que no s’apaguin definitivament les brases del foc electoral, m’agradaria esbossar quatre conceptes filosòfics que, crec jo, han planejat sobre els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya:

1. Ambigüitat, que no s’ha de confondre amb ambivalència; és quan un comportament o una expressió permeten interpretacions diverses. L’ambigüitat no és perversa, ni és necessàriament un concepte erroni o dolent, és com un reflex en un vidre, és una imatge virtual, és una interpretació de la realitat que algun dia pot arribar a ser una realitat tangible. L’ambigüitat és un terreny relliscós, però passant-t’hi de puntetes es poden arribar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya.
2. Ase de Buridan. Un filòsof francès del segle XIV, Jean Buridan, va plantejar un experiment mental que consistia en posar un ase, assedegat i afamat, a la mateixa distància d’un cubell d’aigua i d’un sac ple de civada. Al ser incapaç d’escollir per quina de les dues opcions inclinar-se primer, l’ase morira de gana i de sed. Poseu al socialistes catalans al bell mig de totes les opcions que planteja la societat catalana del segle XXI i acabarà com la pobre bèstia de l’experiment.
3. Antropofàgia. S’ha descobert recentment que era normal en gairebé totes les societats primitives. Generalment es relaciona més al ritual que a la gastronomia, si fos aquest el cas els catalans ja l’hauríem inclòs en la dieta mediterrània. Aquest concepte, aplicat a la política, sorgeix després d’unes eleccions en l’àmbit dels partits polítics quan, per raons de força major, es veuen obligats a convocar un congrés. Més enllà del ritual ja anunciat dels socialistes, caldrà veure com comencen a dansar els d’Esquerra Republicana.
4. Apocalipsi. No és altra cosa que l’adveniment de la fi dels temps, el judici final. Aquest terme ha acabat essent sinònim de gran catàstrofe (veure: Apocalypse Now, Apocalipsi Caníbal i Els quatre genets de l’apocalipsi.) Els justos i els creients no l’haurien de témer, perquè l’esperança sempre ha de prevaldre per sobre de tot, de la mateixa manera que, en política, els demòcrates no hauríem de tenir mai por de l’opinió expressada pels electors en les urnes.