[eleccions]

"En unes eleccions, la majoria sempre té raó, però rarament la raó arriba mai a tenir la majoria."
(Jean Mistler)

L’esplendor del fracàs

 A Girona els dies de tardor sempre comencen o acaben amb una fredor humida que arriba fins al moll dels ossos. La gent ha anat a votar amb la roba d’hivern i ha dipositat els seus vots amb la fredor de qui encara espera dies més freds.

Diuen que les campanyes electorals no serveixen per a res, però aquesta que hem viscut durant 15 dies de novembre ens ho desmenteix. CiU ha aconseguit donar la volta a un plantejament polític que semblava girar a l’entorn de la independència –un plantejament que ells mai han sostingut seriosament– per una actitud que passava per jutjar l’actuació del govern i, francament, la jugada els ha sortit tal com volien.

Segons Faulkner s’ha de jutjar al novel·lista per l’esplendor dels seus fracassos. El fracàs del govern de progrés que ha tingut Catalunya en els darrers anys ha estat esplendorós i, per tant, el resultat d’aquestes eleccions, mirat des d’aquesta perspectiva era previsible.

Però ara ja s’han acabat les eleccions i cal mirar endavant, hi ha problemes greus que el nostre país ha d’afrontar en un breu plaç de temps i espero que el nou govern de CiU no neixi amb la malastrugança que es desprèn del fet de celebrar la victòria a l’hotel Majèstic.

Josep Maria Castellet, recentment guardonat amb el premi de les Lletres Espanyoles deia avui mateix en una entrevista en un suplement dominical, referint-se a ell mateix, el que podríem aplicar a l’obra de govern de Pasqual Maragall i de José Montilla: «Tal vegada l’esplendor del fracàs sigui haver fet una gran obra i, tanmateix, haver fracassat al final». Suposo que vindran dies millors pels socialistes, sobretot si saben treure les lliçons adequades d’aquesta derrota. Mentrestant farem el pas del novembre al desembre i, segons els meteoròlegs de TV3, es preveuen pluges pels propers dies.

Jornada de reflexions

 Diuen que l’univers és infinit i que, a més, s’expandeix. Probablement per aquesta raó als humans ens agrada tenir referències a mà, que ens permetin construir una mena de realitat virtual a escala, per no perdre’ns en l’abisme de les eternitats astrals. El nostre cervell, ben guardat en una mena de capseta òssia, està en perpetu funcionament. El sorollet de fons que sempre sentim és produït per l’esforç del pensament, intentant estar en permanent equilibri entre l’abisme exterior i l’interior.

Per poder mantenir sempre afinada aquesta maquinària és necessari lubrificar-la constantment amb els lubricants que el fabricant ens recomana, el millor dels quals, i que es ve utilitzant des de temps antiquíssims, és la filosofia. Aquest producte permet fer girar el pensament sobre si mateix, generant allò que en diem idees i reflexions. Aquest moviment intel·lectual es produeix fins i tot en l’interior dels que miren Gran Hermano, dels que mengen sorollosament crispetes al cinema i de tots els que, malgrat els pesi, parlen en prosa.

Émile Chartier fou un professor d’institut que deixà una importantíssima obra filosòfica sota el pseudònim d’Alain. Els professors d’institut són els soldats de la infanteria del pensament que, el dia de la batalla, acaben arribant als darrers objectius i que planten la bandera del coneixement sobre el turó més alt de l’estupidesa humana. Alain, camuflat darrere de les seves ulleres, deixava anar veritats que arribaven com cops de puny a la cara dels seus alumnes i escrivia llibres que permetien als lectors mirar més enllà dels horitzons quotidians.

Alain va haver d’enfangar-se en les sangonoses trinxeres de la Primera Guerra Mundial, arribà a ser brigadier en el Tercer Regiment d’infanteria, però refusà sistemàticament qualsevol promoció a un grau superior. A causa d’una ferida hagué d’arrossegar la cama per sempre més, però la seva ment fou prou lúcida com per acompanyar-nos encara fins ara, fins i tot en les jornades de reflexió ­–com avui–, amb frases com aquesta: «Es diu que les noves generacions seran difícils de governar; així ho espero».

Militants del futur

 Vivim en un país polièdric, cada dia llencem un dau de múltiples facetes a l’aire i en conseqüència de la sort decidim la nostra identitat. Quan ens convé som mediterranis i quan no europeus, o fins tot “occidentals”. Ens diem hereus de la tradició cristiana, o romana, o grega, en funció de com ens llevem. Fins i tot depèn de l’hora: de bon matí ens aixequem com els anglesos i anem a dormir com els andalusos. Paguem menys impostos que els alemanys però volem els mateixos serveis socials que tenen ells.

Diem que la nostra dieta és la mediterrània però ens entusiasmen els restaurants exòtics, els frankfurts, les tapes, la cuina de disseny i la cervesa irlandesa. Som una nació multicultural, multiconfessional, multilingüe, multidisciplinària, multilateral, multipartidista, multivalent, multimèdia i massa sovint ens agrada multiplicar-nos per zero. La nostra història esta plagada d’herois que moren com a bandolers i bandolers que viuen com herois. Gratem allà on gratem sorgeixen les restes d’un passat amb tants caps com l’Hidra.

Aquest diumenge uns aniran a votar, d’altres es quedaran a casa i dilluns tots continuaran estirant la corda en direccions oposades. Tot això és part de la grandesa i de la misèria del nostre país, però potser faríem bé tots plegats en intentar trobar llocs comuns on poder desenvolupar un mínim de projecte col·lectiu. Si no ho fem, ben aviat algú altre ho farà per nosaltres, a Madrid, a Brussel·les o a Washington. El govern que surti d’aquestes eleccions haurà de saber interpretar aquesta voluntat complexa de la majoria dels catalans, fins i tot la dels que es queden a casa.

Ja sé que dir tot això és més fàcil que portar-ho a la pràctica, però aquesta vegada ens hi juguem massa com per deixar-ho a la sort dels daus. Pasqual Maragall al final de les seves memòries diu que «no hem de voler ser presoners del nostre passat, sinó més aviat militants del futur». Aquest futur és el que ens juguem diumenge que ve, un futur que pot ser interpretat de moltes maneres, ara és l’hora de deixar clar als nostres polítics que hi ha una majoria que el vol encarar per la sendera del progrés.

35 novembres

 Quan arriben aquestes dates sempre em llevo amb un somriure a la cara i un regust de felicitat a la boca, pensant en aquell dia en què vaig aprendre que el futur, més enllà de les quimeres literàries o cinematogràfiques, podia ser també una realitat possible i tangible. El 20 de novembre de 1975 jo tenia la mateixa edat que ara té el meu fill petit, vivia en mons interiors semblants als que ara ell habita i portava a la butxaca el germen de la rebel·lia igual que ara el porta ell.

Fou un dia assolellat i plàcid de tardor i el món m’esperava a la porta de casa per anunciar-me que el general Franco havia deixat d’existir. De cop i volta el carrer va començar a caminar sota els meus peus i en el cel els núvols prenien formes inusitades, per fi el passat s’havia acabat i s’obrien irrefrenablement les portes del futur. Amb altra gent que abans mai ens hauríem creuat ni una paraula, ara ens intercanviàvem senyals de complicitat: la llibertat era possible.

35 novembres després ens hem adonat que el futur és com una mena de pastanaga que anem perseguint sense arribar mai a empaitar-la i que la llibertat no es guanya ni es perd mai d’una sola tacada sinó que és una lluita constant. Amb el temps hem perdut part de les il·lusions que ens forjàvem en aquella època, però n’hem guanyades d’altres i ens hem fet més savis. El franquisme fou una època obscura, un llarg i fred hivern i, com en el dia de la marmota, cada dia ens llevàvem amb la mateixa cançó.

Després d’aquell dia etern, el temps va començar a córrer novament, han passat hiverns, primaveres, estius i tardors, hem transitat per camins desconeguts i hem guanyat quotes de llibertat personal i col·lectiva inimaginables fa 35 anys, però el general Franco continua enterrat sota una llosa en el seu faraònic panteó i jo encara no he après a ballar claqué per poder un dia dansar sobre la tomba del dictador. Potser ho farà el meu fill per mi, l’esperança mai no es perd.

OLOT, SANTS I VOLCANS

Des del Montsacopa Olot sembla una ciutat ordenada i ho és. La llum tardoral serpeja entre els arbres esparsos que han crescut entre les roques del volcà i –en la llunyania– les muntanyes semblen grans gegants agenollats davant la grandesa del paisatge.

Baixant pel camí vaig comptant les fites del Via Crucis, mentre el panorama s’enrosca sota els meus peus. Els murs del cementiri, a mà dreta, acullen escultures tristones i un monument de pedra coronat per un gran aguilot franquista. La plaça de braus ha quedat encastada definitivament en el vessant del turó, empesa per una mola de formigó i ferro rovellat.

El passeig d’en Blay m’acompanya cap al nucli dur de la vila, mentre els olotins comencen a sorgir discretament de darrere les cantonades. Amagada sota un campanar cantellut, una església omple tot l’espai permès entre els carrers que la circumden i la fe dels parroquians. A la plaça Major, discreta i menuda, ja ha començat a lluir la llum del capvespre i el cel, retallat en un marc de teulats i xemeneies, brilla amb lluentors rogenques; en una altra plaça, sota arbres ombrívols, una dona acomboia el seu fill de bronze. Una rambla, resseguida per dues fileres de vells plàtans, allotja grans cases senyorials, habitades pels fantasmes del que fou un dia la Suïssa Catalana. Una parella de vells rondinaires travessa el paviment del Firalet i unes noies en edat de fer-se veure esperen als seus xicots amb aires desmenjats. Olot, capital de la muntanya, reté amb força l’esperit dels seus fills, que han sabut sobreposar-se al malson d’haver de viure sobre la fredor esponjosa d’un antic volcà.

Algunes coses

 Alguna cosa falla en el nostre barretinaire país quan veiem com la majoria dels joves aspiren a exercir de funcionaris i que pràcticament ningú es decideix per emprendre aventures empresarials. Un país no pot funcionar d’aquesta manera, sense teixit empresarial anirem reculant posicions que després difícilment tornarem a recuperar. Per crear treball s’han de crear empreses i s’han de tirar endavant amb esperit innovador i imaginatiu si no volem quedar definitivament relegats per altres països –o altres zones de l’Estat– amb més empenta.

Alguna cosa trontolla en la Catalunya catalana quan, en plena campanya electoral, gairebé ningú parla d’educació, de l’educació com un dels principals reptes de futur. En altres llocs l’educació és una prioritat nacional, fins i tot en països que tendim a mirar-nos amb aires de superioritat. Però aquí l’educació primària a algú encara li sembla que gira entre el servei social i la compatibilitat d’horaris, la formació universitària pensem que és cosa de quatre saberuts i la secundària ha esdevingut gairebé un problema d’ordre públic.

Alguna cosa no va bé en el país de les llonganisses i les espardenyes, quan sistemàticament s’intenten justificar els nostres problemes interns amb agressions exteriors i greuges comparatius, alguna cosa no funciona quan hi ha polítics que per a obtenir uns minuts d’audiència extra als telenotícies intenten enarborar les banderes de la por, de la ignorància o del ressentiment. Alguna cosa no es fa prou bé quan els favorits en les enquestes són precisament els que s’esforcen per a no explicar el seu programa.

Alguna cosa fa pudor en la pàtria del bon cop de falç, quan la corrupció es considera dins de la normalitat inherent en els sistemes democràtics, quan es deixen de banda les idees per jugar amb les emocions i quan el sectarisme domina sistemàticament la vida política del país. Alguna cosa hauríem de començar a arreglar i ara per ara ben pocs es mostren disposats a fer-ho. Però sobretot, alguna cosa funciona realment malament quan, en el fons, pensem que vivim en el millor dels mons possibles i que això ha de durar per sempre més.

Un món de paper

 Vaig néixer en un món de paper, entre raimes de cuixé blanc com la neu i fins retalls acolorits de tota mena, rotlles de paper d’embolicar i pilons de talonaris encolats; la tinta corria per les venes de tota la gent que m’envoltava i el soroll de les màquines d’imprimir era la remor de fons de la meva vida. El paper era a l’inici i al final de tot allò que realment importava, servia per a transportar idees, notícies i l’entrepà de mig matí.

De paper eren els carnets de soci i els passaports, les llibretes de La Caixa i els llibres de família. Sobre onades de paper surfejaven els versos dels poetes i els anuncis per paraules, sobre paper s’escrivien les cartes d’amor i les sentències de mort. Els jutges fonamentaven les seves lleis en gruixuts lligalls i els notaris signaven en plecs de paper barba. Fins i tot les imatges sorgien, com per art d’encanteri, entre emulsions de sals de plata sobre el paper fotogràfic.

Era un món de paper: si plovia es mullava, les rates se’l menjaven i el temps el corroïa, el paper era fràgil com les persones i els seus sentiments. Ara ens anuncien que ha arribat la seva fi i, en nom de la salvació de la natura, s’ha apostat definitivament pel silici i el plàstic. Ens diuen que en un futur molt proper ja no existiran ni els diaris, ni les revistes, ni els llibres relligats amb fil de cotó, ni els pergamins amb orles daurades.

El paper només servirà per a netejar-nos el nas o el cul i les idees brillaran per sempre més en les pantalles dels ordinadors, fins i tot molt després que s’hagi apagat definitivament la llum del coneixement humà. Ara ja vivim en un món en xarxa i per les venes de la cultura només corren impulsos elèctrics, el temps del paper s’ha acabat i només quedarà com un record llunyà, els arbres viuran feliços per sempre més en els seus boscos i els gnoms podran per fi connectar-se a Internet.

La realitat truca a la porta

 Aquest divendres començarà la campanya electoral per a elegir els nous membres del Parlament de Catalunya. Les campanyes electorals són períodes de temps en el qual la realitat política del país s’accelera com en aquelles pel·lícules mudes del primer cinema, però després tot tornarà a avançar a velocitat de creuer. Els ciutadans es llevaran cada dia amb les preocupacions diàries a la butxaca, els vells continuaran mirant el cel amb recança i els joves el futur amb indiferència.

Potser no haurà canviat res de substancial, perquè ningú té una vareta màgica per a solucionar una situació de crisi econòmica que ens depassa, molt més enllà de la nostra petita nació dels catallufos. La gent que treballa haurà de continuar treballant i els altres seguiran buscant feina. Els pagesos llauraran novament la terra a l’espera del bon temps, les estacions d’esquí carregaran de munició els canons de neu i els comerciants, com sempre abans d’hora, il·luminaran els aparadors amb penjolls de Nadal.

Els ajuntaments començaran a posar-se en alerta per a unes eleccions que els hauran de renovar pel mes de maig, s’asfaltaran carrers, es canviaran bombetes dels fanals més oblidats i es donarà corda als escombriaires que fins ara anaven a mig gas. Dels calendaris cauran les darreres fulles i les agendes es clouran amb un gargot intel·ligible. Arribarà l’any onze amb auguris i festes, els nens estrenaran joguines noves i els pares aniran de rebaixes amb la tarja de crèdit entre les dents.

El país continuarà estès sobre els replecs del mapa, els núvols aniran i vindran, els rierals s’ompliran sobtadament de pluja o potser arribaran temps de sequera. Els trens continuaran transportant funcionaris i treballadors, estudiants i jubilats, els televisors vomitaran novament programes per a retardats mentals i els camps de futbol s’ompliran per a poder gaudir, com a mínim, d’un partit del segle cada setmana. El Barça guanyarà la lliga, o potser no, i un president de la Generalitat haurà de continuar obrint la porta a la realitat, més enllà de les quimeres electorals.

Nota: fins ara a l’article Maniqueismes hi faltava el primer paràgraf. Perdoneu l’errada.

Maniqueismes

 La nostra societat ha adoptat lentament a través dels segles tradicions, doctrines i pensaments que van quedant com un sediment al fons del gran dipòsit que anomenem cultura. Tot aquest pòsit en principi no és bo ni dolent, sobretot quan descansa tranquil·lament al fons del fons, però el que passa és que de tant en tant hi ha turbulències, petites o grans, que fan aflorar aquestes deposicions. Un d’aquests substrats que reposa perillosament en el nostre inconscient cultural és el maniqueisme.

Hi ha un capítol en la monumental novel·la de Joan Sales sobre la guerra civil –Incerta Glòria– en què s’exemplifica el que vull dir. En un moment donat, al front, un comissari polític organitza una conferència per a explicar als soldats la conveniència i la necessitat de la lluita a mort en la qual estan implicats. El comissari només té temps de dir quatre paraules i el comandant, impacient, el talla per sentenciar: “En resum: nosaltres som els bons i els altres els dolents”.

Aquest comandant no deixava de tenir raó, perquè hi ha moments en que un ha de prendre decisions que van més enllà de la racionalitat. En una guerra un no es pot estar qüestionant el perquè de tot plegat, sobretot quan les bales xiulen al seu voltant. Però en altres moments aquest reduccionisme dualista és perillós i negatiu. Una democràcia avançada i moderna com vol ser la nostra, no pot estar constantment sotmesa a aquesta mena de criteris, però és doblement injust sotmetre a aquests judicis reduccionistes a la nostra pobre cultura.

Els grans escriptors que ha donat el nostre país, per exemple, no poden estar sempre jutjats des d’aquesta mena de dictàmens salvatges, no podem desacreditar constantment a un Salvador Espriu, a un Martí Pol, o a un Joan Vinyoli, simplement perquè un moment donat ja no quadren en la determinada visió de la realitat que alguns pretenen pintar amb gradacions tonals que va únicament del zero a l’u. Tot s’ha de saber jutjar al nivell que li correspon, amb tots els seus peròs i els seus contres, que són molts i molt variats. No hi ha res que sigui absolutament dolent, de la mateixa manera que no hi res tampoc que sigui absolutament bo.

Jo no l’espero

Aquest cap de setmana arribarà a Catalunya el representant dels prínceps de l’església catòlica, per a consagrar definitivament el dubtós llegat d’un arquitecte genial. Amb la Sagrada Família ha passat una mica el mateix que amb l’església catòlica: després de la mort del fundador els continuadors han oblidat els elements fundacionals dels evangelis i han continuat l’obra al seu aire.

El Vaticà és un dels estats més antidemocràtics del món, per no dir el que més, i l’església catòlica està dominada des de fa segles pels membres d’una autocràcia fonamentalista que hauria de repugnar a la majoria dels fidels que l’aniran a rebre. Ja queden molt lluny aquells somnis de renovació que propugnava el papa Joan XXIII i els vertaders seguidors de Jesucrist farien bé en replantejar-se d’una vegada per totes l’autoritat de la teocràcia romana.

Els cristians –entre els quals no m’hi compto, però amb els quals no em faria res dialogar– han de desfer-se d’aquesta llosa, si no volen quedar empastifats per sempre en el fang dels camins d’un catolicisme mal entès i perdut en els racons més obscurs de la història. Em nego a pensar que aquest pontífex realment els representi. L’actuació de B16 a Barcelona supera, i de molt, el catxet dels grans grups de rock, però estic segur que molts creients, sacerdots inclosos, els revolta l’espectacle i no puc creure que se sentin representats per aquest somriure de papa-mòbil.

On són aquests cristians que trobo a faltar? No ho sé, però el que sí queda clar és que, a aquestes alçades del segle i del mil·lenni, un estat de dret com el nostre –democràtic i laic–, no pot continuar pagant els capricis –materials o ideològics– del papa de Roma, ni un fonamentalisme catòlic que només fomenta la desigualtat social i la impunitat jurídica dels seus membres, ni els desbarraments arquitectònics dels que s’han inventat un temple a imatge semblança dels gustos neogòtics dels turistes japonesos.