Girona, terra de fires i postals

 Cada dia que passa se’m fa més estrany parlar de Girona. Probablement perquè no he pogut, no he volgut o no he sabut, viure en cap altre indret del món, he arribat a un punt de saturació. No paro esment al que m’envolta, només em crida l’atenció allò que és lleig i saludar sempre a les mateixes persones pel carrer se’m fa feixuc, quan hauria d’estar content de viure acompanyat, de sentir-me reconegut, de viure rodejat de pedres amb història i en una de les ciutats més boniques i riques del nostre país.

Quan arriba aquesta època de l’any, en què les fulles de la Devesa comencen a caure i la humitat penetra fins al moll dels ossos, en què la ciutat s’il·lumina enmig d’una foscor creixent i les veus proclamen que és temps de Fires, a mi em sembla que les cames em fan figa i em venen ganes de fugir com sigui de la festa, del brogit i de l’empatx de gironitud. Panellets, barraques, capgrossos, cerveses, fires, gentades, actes i discursos: quina mandra!

Fins i tot els més joves sucumbeixen a l’embruix de la tradició, amb nous costums, amb noves maneres de fer i de parlar, però celebrant el mateix de sempre, entre el dia del pregó i el dels focs. Seran coses de l’edat?, serà que el temps ho acaba rovellant tot?, serà que començo a tenir la sensació d’anar de tornada?, serà que en el fons “els nostres” no m’han acabat d’acceptar mai com un dels seus? No ho sé, però la qüestió és que Girona cada dia que passa m’esborrona més.

Benaurats els que són capaços de mirar-se la meva ciutat amb la mirada fresca del nouvingut, benaurats els que encara saben trobar or sota les llambordes, benaurats els que mirin cap on mirin saben veure sempre paisatges de postal, benaurats els que saben dir amb paraules el que jo només sé expressar amb silencis. Benaurats els que s’estimen Girona més enllà dels meus prejudicis i del meu cansament, perquè d’ells serà per sempre la ciutat immortal.

Tecnologia per un forat

 Vivim en una societat altament tecnificada, no portar un telèfon mòbil a la butxaca, o a la bossa, significa pertànyer a una espècie en fase d’extinció. Les nostres vides estan envaïdes per tota mena de productes electrònics, tants que fins i tot només ens adonem de la seva presència quan s’espatllen o quan, momentàniament, l’electricitat deixa de bategar pels circuits vitals de la casa. Al nostre voltant gairebé tot és tecnologia i res escapa al seu domini absolut.

Però aquesta tecnologia que fomentem, que ens fa ser dependents d’ella i que utilitzem constantment, no deixa de ser fràgil. Els humans, malgrat l’alta estima en què tenim la nostra intel·ligència, fabriquem productes a imatge semblança de la nostra feble naturalesa. Hi ha dissenyadors de productes tecnològics que es vanten de fabricar aparells que “fins i tot un nen pot utilitzar” i acaben per fabricar andròmines que només els nens saben utilitzar, i si canviem la paraula “nen” per “idiota”, arribarem per regla de tres a la mateixa conclusió.

Si vostès assisteixen assíduament a qualsevol acte social, sempre es trobaran amb un sistema de megafonia que no funciona adequadament, amb un projector que es nega a mostrar el que proposa el conferenciant, o un ordinador en el qual hi ha informació bàsica pel desenvolupament de l’acte i que, precisament aquell dia, fa figa. En aquests casos el panorama sol ser desolador i, qui més qui menys, desitja tornar a sistemes de comunicació menys vulnerables i de comprovada eficiència.

Ho esperem tot de la tecnologia i ho volem obtenir tot a través d’ella, però la tecnologia va a la seva i sempre ens deixa penjats en els moments més delicats. Michel Serres va dir una vegada en una entrevista a Le Monde que la ciència és el que un pare explica al seu fill, mentre que la tecnologia és el que el fill acaba explicant al seu pare, però penso que és Romain Gary, l’únic escriptor francès que ha guanyat dues vegades el premi Gouncourt, qui ho acaba resumint millor quan diu que la tecnologia “és el forat del cul de la ciència”.

El pitjor dia de Girona

En una època en què els soldats lluïen plomatges i casaques de colors i molt abans que existissin els trens i les fotografies, Girona fou una ciutat assetjada. Darrere dels seus murs els gironins van resistir tres envestides de l’exèrcit més poderós del seu temps, la sang i la destrucció van córrer pels carrers i la fam acabà per consumir als darrers resistents. La ciutat va haver de pagar a un preu molt alt el cost d’una glòria efímera.

La Guerra del Francès, com totes les guerres, fou injusta i dolorosa, però durant molts anys la ciutat va exhibir les seves ferides com un monument erigit als seus defensors i en els seus blasons s’hi va gravar un lema que repetia per tres vegades la seva suposada immortalitat. Els poetes cantaven la gesta dels gironins i la gent ho repetia pels carrers amb la seguretat cega dels que es volen creure qualsevol mena de mentides. Els herois i les heroïnes dels setges eren models a seguir i el seu record es perpetuava generació rere generació.

Ramon Martí Alsina va pintar en una gran tela el que se suposa que fou “El gran dia de Girona”, o sigui, la victòria momentània dels gironins contra un invasor que acabaria guanyant de totes maneres i que no era pitjor que el que ja feia temps que sollava amb la seva petja castellana el nostre petit i malaurat país. Girona i Espanya van viure anys de decadència i França, malgrat la derrota de Napoleó, visqué encara un segle de gran brillantor.

Aquell dia que va voler immortalitzar Martí Alsina i que des d’avui mateix lluirà en la sala d’actes de l’edifici de la Generalitat a Girona, s’ha de veure com el que fou: el pitjor dia de Girona, i si alguna cosa s’ha de despendre de la seva contemplació, més enllà de consideracions estètiques o del pur estudi del seu estil o de l’època en què fou concebut, “El gran dia de Girona” ens ha de recordar que no hi ha mai cap mena de glòria que valgui el sacrifici de tantes vides.

“Tardivolitats”

 Ja ha arribat, ja és aquí. Ha baixat de no sé on i ha entrat fins al moll dels ossos. Les muntanyes han mudat de color, els boscos s’encongeixen, els arbres tenen ragera de fulles i el vent s’entortolliga entre les branques. És com una sensació elèctrica sobre la pell, un coneixement atàvic que la condició humana ha acumulat a través dels segles i que es manifesta en això que els gironins, després d’una molt sofisticada decantació cultural, en diem «temps de Fires».

A Barcelona, la tardor ha arribat amb una pluja de plomes i de lluentons, les aspes del Molino han tornat a girar, els socis del Barça s’han reunit en assemblea i, qui més qui menys, se sent víctima dels poders fàctics. Fins i tot els del PP han trobat la manera d’explicar al món que som víctimes d’una invasió musulmana propiciada per nacionalistes radicals i socialistes revolucionaris. La tardor ens fa lliscar inevitablement cap a un hivern que es presenta llarg i fred.

Després de mesos de piular sorollosament en butxaques de fil de cotó i en bosses obertes a l’estiu, els telèfons mòbils de cop i volta han callat o tremolen discretament entre llanes i forros polars, amagats sota deu cremalleres. La gent ja no parla amb aquella alegria d’abans, tiren pel dret i es saluden d’una vorera a l’altra sense travessar. Aviat apareixeran parades al carrer, regentades per ventruts torradors de castanyes i agents municipals que, amb màquines bufadores, aniran perseguint inútilment les fulles que cauen.

Arribarà el dia de Tot Sants i el dia de Difunts, arribarà el papa Benet amb un tou de números romans a sobre, començarà una cursa electoral que serà la mare de totes les campanyes i el senyor Mas lluirà el millor i el més blanc dels seus somriures. La nostra pell s’anirà endurint, el sol brillarà de tant en tant entre els núvols i per Nadal traurem del calaix les racions d’amor que guardem, embolicades en paper d’estrassa, per a penjar-les del arbre de la felicitat.

Redecorant l’infinit

 L’altre dia David Trueba deia en una article d’opinió a El País, que «el futur és el passat redecorat» i això és cert, sobretot en determinades visions que tenim del futur, on ens limitem a projectar-hi els anhels i les angoixes del nostre present. El resultat és sempre un futur de cartró-pedra, aquest escenari encarcarat que ha quedat plasmat en moltes pel·lícules de Ciència Ficció i que, amb el pas dels anys, l’únic que aconsegueix és arrencar de l’espectador un discret somriure.

El futur, malgrat tots els nostres esforços, continua anant a la seva i no només en el terreny de la tecnologia, que és el més vistós, sinó també en el de les idees. Però precisament en aquest cas, el pitjor que pot passar és el desencís, aquella sensació de que efectivament tot acaba essent tal com ens havíem temut que seria. No hi ha pitjor futur que aquell que és exactament tal com ens l’havíem imaginat, encara que aquest supòsit sigui igual de difícil que es complexi com el contrari.

Ara fa vint anys corria per l’Alemanya de l’Est un acudit, on es resumeix aquesta situació i on es venia a dir que el pitjor no era el fet que tot el que els havien dit els comunistes sobre el comunisme fos mentida, sinó que totes les mentides que els havien explicat sobre el capitalisme fossin veritat. El comunisme, que havia intentat planificar el futur fins al darrer detall, havia fracassat i el capitalisme que havia deixat el futur en mans de l’atzar havia triomfat.

Ara, fins i tot una gran companyia elèctrica italiana gosa interpel·lar al futur en la seva darrera campanya publicitària, acomboiada per una cançó d’Ennio Morricone interpretada per Dulce Pontes. És un anunci on s’acaba llençant aquest missatge: «El futur és un viatge a l’infinit», en aquest cas intento imaginar-me un escenari que no sigui precisament un futur redecorat pel senyor Berlusconi, vestit a la manera d’aquell heroi de Toy Story que sempre deia allò de: «Fins l’infinit i més enllà!».

Pluges i utopies

 Per si algú ho dubtava, amb les pluges del pont del Pilar ha quedat inaugurada definitivament la tardor, i amb la tardor, més enllà de la meteorologia, ens arribaran unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals la dreta del nostre país sembla ser que té les de guanyar. En moments de crisi, el discurs simplista dels reaccionaris de sempre és més fàcil de comprendre pels que no es mouen del seu sofà, pels que no volen veure més enllà del televisor.

Seria més lògic pensar que en moments de crisi, provocada per l’especulació financera i pels desajustos inherents del capitalisme, l’electorat hauria d’apostar clarament per les polítiques propugnades per la socialdemocràcia i no pels que sempre han advocat pel “deixar fer”, per la no regulació dels mercats i que han aplaudit i enaltit als que guanyaven diner fàcil i als que han participat alegrement del pastís del desgavell i la corrupció.

Actualment aquesta actitud no només és injusta, sinó que també és suïcida. El Partit Popular aposta pel vot fàcil, intentant collir vots en les aigües podrides de la xenofòbia, Convergència i Unió s’embolcallada novament amb la senyera per amagar una tendència clarament dretana i els nous partits sorgits de la febre independentista semblen voler estar per sobre del bé i del mal, però precisament la seva falta d’ideologia encara els fa més perillosos.

El conservadorisme, com a ideologia, sempre ha estat presentista. Fins fa poc més de dos segles a ningú se li podia acudir pensar en un futur que es pogués planificar ni tampoc projectar. El futur és una de les grans conquestes de la modernitat i només pensant en el futur es pot construir un país, només plantejant utopies es pot sortir del marasme on ens ha portat el liberalisme econòmic. Aquesta és precisament la reflexió que han de fer les esquerres, i ho han de fer ràpidament, altrament el país quedarà de nou en mans dels de sempre.

Notes d’una tarda a la capital

 Em passejo pel barri gòtic de Barcelona, rodejat de gent que parla totes les llengües de l’Arca, o eren les de Babel? Veig el cartell d’una exposició que fan a Pedralbes: “La bellesa cura” i una samarreta exposada en una botiga de souvenirs: “Spanish sex instructor. First lesson free”. Un grup de nois juga a futbol davant de la façana de Sant Felip Neri, la pilota rebota contra les pedres rebentades per la metralla de dues bombes caigudes el 30 de gener de 1938.

Quatre turistes despistats fotografien l’església i als nois que xuten. El campanar de la catedral s’il·lumina amb el darrer sol de la tarda. La meva imatge es reflexa confusament en el mirall d’una botiga del carrer Avinyó. Al Palau de la Generalitat, rodejat de pintures de Torres García, puc llegir un rètol de l’artista on diu: “Lo temporal no és més que símbol”. L’ambient a la sala és de missa de tarda, però sembla ser que és la presentació d’un llibre.

Les secretàries amatents vigilen que tothom s’assegui en la cadira adequada al seu rang. A l’ambient hi flota una lleu sentor de desinfectant perfumat. El públic xiuxiueja, tot esperant pacientment el retard que el poder sempre imposa. Un senyor de melena senatorial es mou nerviosament a primera fila, però finalment arriben els protagonistes de l’acte, presidits per un honorable i mostatxut conseller amb pinta de figura política a punt de caducar.

El conseller mira de tant en tant el telèfon mòbil i després fulleja el llibre. Algú diu que Josep Irla fou “el president de la Generalitat del suro”. Al pati dels tarongers les taronges encara són verdes. L’escalinata, il·luminada per una gran llumenera de vidre, convida a sortir del Palau. Al capdamunt del Portal de l’Àngel em quedo una estona esperant un rostre entre la infinitat de rostres de la multitud. Travesso la plaça del MACBA esquivant sorollosos patinadors. En un bar, on algú ha posat una “H” davant de la paraula “original”, una noia amb una samarreta de color pistatxo recita un poema titulat “La polla de Posidó”.

Tot esperant el llibre electrònic

 El futur és una història interminable i, en el cas del llibre electrònic, una història en busca d’autor i de personatges, una resposta a un pregunta que a hores d’ara encara ningú sap plantejar correctament. Tothom té clar que l’olor de paper s’esvairà definitivament de les nostres vides igual que van desaparèixer els viatges transatlàntics, els llums de carbur, les màquines d’escriure, els poetes romàntics i les vetllades a la llum de la lluna quan encara no existien els televisors.

El temps i l’espai són conceptes líquids, tot depèn de moltes variables, d’estats mentals i del color del vidre amb què decidim mirar-ho. Fa temps que el llibre sobre paper està condemnat a una mort segura; com a mínim ja portem mitja dotzena de fires de Frankfurt on el llibre electrònic és “el gran protagonista” i, dia sí, dia no, sorgeixen notícies relacionades amb el tema on es pretén demostrar que aquell objecte que perfeccionà el vell Gutemberg ja ha passat al bagul de la història.

Però la realitat és tossuda i el llibre, tal com l’hem conegut en els darrers 500 anys continua ocupant metres i quilòmetres d’estanteries lineals en les llibreries i les biblioteques. Com a concepte, el llibre agonitza, però és perquè està morint d’èxit. En canvi el llibre electrònic, també com a concepte, està triomfant, però és una victòria pírrica. De fet la tinta electrònica a hores d’ara l’únic que fa és gastar tinta de la clàssica. Ara diuen que el “boom” serà per Nadal, però això també ho deien el Nadal passat i l’altre...

Tothom espera l’arribada del llibre electrònic, però el personatge encara no ha decidit sortir de darrere les bambolines. Els editors l’esperen encarcarats amb un ram de roses elèctriques a la mà, els llibreters han fet lloc als aparadors per posar-hi la novetat del segle i els lectors ja han començat a posar els llibres vells en caixes per a poder gaudir de més espai i de més aire per respirar a casa, però el convidat no acaba d’arribar, el temps s’encongeix i l’espai vessa per tots costats.

Lluna plena a Cadaqués

Rosa Leveroni i Valls era una dona amb la cara rodona com una lluna plena. Va néixer en una època remota en què la lluna encara no havia estat sollada pel peu de l’home i encara impressionava amb la seva llum el fons nítid dels rius i de les rieres, una època en què el destí de les nenes de família benestant era casar-se amb un home de profit, tenir fills i viure un vida lànguida entre la cuina i la sala d’estar. Però la Rosa, gràcies a una educació moderna que la immergí en el món de les lletres, la música i els idiomes, rebé aviat la fiblada del coneixement i va beure del verí de la literatura.

Cursà estudis de bibliotecària i aprengué a estimar els llibres. A través de la veu de Carles Riba, del qual en fou deixebla, va descobrir la poesia i s’enamorà d’un historiador casat, divuit anys més gran que ella, al qual li dedicà gairebé tota la seva obra poètica. Igual que tots els que van haver de transitar per aquella època, la guerra civil significa la fi d’un somni, però ella s’enrolà en la resistència cultural i va consagrar la resta de la seva existència a rimar mots i a sembrar paraules, que havien de brotar algun dia de sota de les cendres.

Va viure durant molts estius en una barraca de Cadaqués, contemplant el mar de Portlligat, parlant amb els pescadors i navegant en una barca on només hi cabien ella i els seus somnis. Va morir un 4 d’agost de 1985 i fou enterrada entre la blancor tramuntanal d’aquell poble de l’Alt Empordà. Un premi de poesia al seu nom ha conservat viva la seva memòria, una escultura d’Emilia Xargay la perpetua en una plaça, però els seus versos van quedar oblidats durant massa temps en llibres que no es reeditaven.

Aquest any, en què celebrem el centenari del naixement de Rosa Leveroni, un cúmul de coincidències i de forces astrals han empès a publicar una antologia de la seva obra, que porta per títol La poesia essencial, i un volum amb la seva obra poètica completa. Avui a Cadaqués es presenten aquests llibres i se celebra amb diversos actes el seu centenari. Quan arribi, de fosc, pel capvespre, la seva imatge surarà damunt l’aigua quieta, com una nova lluna, i brillarà per sempre.