DE SOBTE, MIERES

D’entrada no saps ben bé com situar-lo en el mapa. És un punt central, en un espai de color verd amb forma d’avellana, entre Banyoles, Olot, Amer i Girona. La carretera que hi porta és sinuosa i capriciosa, a voltes passes entre pinedes polsoses i obscurs alzinars, com et trobes travessant per camps exuberants on hi pasturen vaques ufanoses que s’ajeuen remugant sobre l’herba. 

Venint de Banyoles, Mieres apareix de sobte sobre el parabrises del cotxe. Un alt campanar rodejat de xiprers imposa al paisatge un toc de pedra picada. És un poble endreçat, envoltat permanentment de remor de fulles i exsuda olors de vila vella pels portals mig closos de les cases.

Al costat de l’església un petit cementiri, que sembla un jardinet, acomoda als que ja descansen eternament en una renglera de petits nínxols. Un lluminós Jesucrist de pedra blanca acull als nouvinguts amb les mans obertes.

Pujant pel carrer de Can Caló a mà esquerra, entre les cases s’albira el cim esgarrapat de la muntanya del Mont; al capdamunt del carrer, una placa de considerables dimensions anuncia per a la posteritat que l’aparcament públic va ser asfaltat en un època en què un senyor d’Olot exercia de conseller d’Obres Públiques; dues grans banderes de color groc i vermell flamegen orgulloses sobre la porta del menut edifici de l’ajuntament i un sant Cristòfol, protegit per un vidre de la inclemència dels temps, s’ho mira tot plegat amb mirada impàvida. 

Mentrestant, al capdavall del poble, un rierol d’aigües mandroses intenta endur-se les fulles que pesadament cauen dels arbres.

Ja n’hi ha prou de “vagues generals”

 Avui és dia de vaga general, demà tot seguirà igual. Abans les vagues es convocaven per intentar canviar les coses, per forçar la realitat i conduir-la pels camins on se suposava que hi confluïen els camins de la justícia i la llibertat. Avui en dia això ja no és així, les vagues es convoquen només per mesurar la força dels sindicats, uns sindicats que ja no representen al conjunt dels treballadors sinó simplement als que mantenen llocs de treballs sòlids, en empreses on es poden permetre el luxe de fer vaga.

La història és així, avança lentament però amb la força d’una glacera. El món ja no és com se l’imaginaven els sindicalistes de fa cent anys, els treballadors ja no són aquells senyors bigotuts que caminaven amb la jaqueta penjada de l’esquena i amb la mirada fixada cap al futur. Ara, qui més qui menys, té el seu automòbil amb pintura metal·litzada, el seu pis amb hipoteca a trenta anys i se’n va de vacances a països exòtics, on els treballadors tenen menys drets que els seus besavis bigotuts.

I els empresaris? Són encara aquells senyors amb barret de copa? De tot n’hi ha, uns es poden permetre luxes asiàtics, però molts altres per no tenir no tenen millor cotxe, ni millor pis, ni millors vacances que alguns dels que avui faran vaga. Però tot i així els sindicats s’entesten en pensar que res no ha canviat, que cent anys no són res, que l’arribada de l’home a la lluna és una invenció de la CIA i la caiguda del mur de Berlín una mentida de la propaganda capitalista.

La vaga, com a eina de lluita en el seu lloc de treball, és un dret inalienable dels treballadors, no seré pas jo qui ho posi en dubte, però el concepte de “vaga general” avui en dia no té cap sentit, a menys es vulgui fer una “vaga general revolucionària”, que això ja serien fulles d’un altre paner. Si els sindicats volen seguir essent part del sistema hauran de renunciar a aquest tipus de vagues que no porten a enlloc i que només serveixen per exactament tot el contrari del que pretenen.

El PP i la granota

 En una època en què tots hauríem d’intentar trobar solucions, el Partit Popular es dedica exclusivament a buscar problemes i quan no els troba els crea. És la vella tàctica de l’ultradreta, plantejada ja fa molts anys per Joseph Goebbels o Benito Mussolini, actualitzada i ampliada en el seu moment per Jean Marie Le Pen i José Maria Aznar. Es tracta de mentir i repetir sempre les mateixes mentides, fins que la gent se les creu com si fossin grans veritats.

Més enllà del seu ideari teòric, on hi flameja sempre la paraula “llibertat” i de la moderació d’algun dels seus dirigents, la pràctica diària del PP és francament repugnant. Veure i escoltar –per exemple– la senyora Sánchez-Camacho, i al representant de la seva franquícia a Badalona, és una experiència poc recomanable per a esperits fràgils i educats en els valors democràtics. En els seus ulls s’hi veu el pitjor de la política i en els seus llavis el Botox de la intolerància

Es tracta de pescar vots d’allà on sigui per arribar al poder, per omplir-se les seves butxaques i les dels seus amics, com ha quedat demostrat a València, Madrid i a tots els llocs on han governat. Es tracta d’arribar al poder, d’obtenir immunitat parlamentària i de canviar les lleis al seu profit, tal com fa el cavaller Berlusconi. El Partit Popular és un perill pel nostre país, per Catalunya i també per Espanya, i és responsabilitat de tots plegats, de tots els demòcrates, barrar-los el pas.

En una faula d’Isop s’explica la història d’un escorpit que va demanar a una granota que l’ajudés a travessar un riu; a la meitat del recorregut l’escorpit, després d’haver promès a la granota que no ho faria, pica mortalment al pobre batraci i li diu: «Ja em perdonaràs, però és la meva naturalesa...». Tothom ha d’entendre que votar al Partit Popular, per activa o per passiva, seria donar ales als que ens volen portar per camins de confrontació social, als que volen perpetuar els drets i els abusos d’uns pocs, seria com permetre que l’escorpit deixés anar novament el verí de les seves entranyes.

[llegir]

«És més fàcil comprar un llibre que llegir-lo, i més fàcil llegir-lo que comprendre’l.» (William Osler)

MASSANES I EL PATÍ A VELA

Un silenci aclaparador, llaurat en l’aire de deu mil diumenges, plana sobre el turó en el qual habita el poble de Massanes.

Damunt del campanar d’una església, que un dia fou blanca, un penell assenyala la direcció al vent. Un grup de plàtans, que aviat deixaran caure les seves fulles, acomboien encara amb la seva verdor la plaça de l’església.

Hostalric amb el seu castell és part del paisatge, en la llunyania. Hi ha cases obertes als quatre vents i portes tancades amb pany i forrellat. Sobre el polsador d’un timbre algú adverteix, amb bon humor: “Compte amb el gat” i, just a sobre, un núvol solitari ha decidit posar-se en angle recte amb una xemeneia.

L’ermita de Sant Roc s’alça entre alzines i xiprers que guarden les olors perennes d’arrossades i carns a la brasa. Una campana solitària espera, potser, que algú la toqui per avisar que ja és hora de posar-se a taula.

Massanes és un poble de muntanya i de plana, de bosquetaires i de conreadors d’arbres. Malgrat que ningú s’ha posat d’acord amb l’origen del nom del poble, el seu escut mostra clarament una pomera amb quatre pomes d’or i en el nom s’insisteix amb una essa doble allà on l’enciclopèdia hi posa només una ce trencada.

Massanes és un poble orgullós amb dret a estació de ferrocarril i hostals a peu del camí Ral. Un pastor esculpit en un gran fris espera als massanencs que entren al cementiri per ja no sortir-ne mai més i la pàgina web recorda als desinformats que entre els seus fills il·lustres hi ha els germans Emili i Lluís Mongé i Ferrer, inventors del patí a vela.

Labordeta

 En primer lloc, per ordre d’aparició en la meva memòria, recordo la seva veu. Una veu i una guitarra, girant interminablement en la cinta del meu casset. Eren cançons que parlaven d’una terra adusta, del passat, del present i del futur. José Antonio Labordeta cantava amb aquell castellà esculpit directament en la pedra, en el terrós, amb una llengua forjada amb les paraules justes, però que et baixaven coll avall, com un aiguardent d’alta graduació.

El recordo també sota un gran cartell on posava “Cantem la llibertat” a l’antic pavelló de la Devesa de Girona. Aquell dia va cantar el seu Canto a la libertad i ens va fer sentir feliços a tots plegats. En aquella tan remota època ens podíem encara sentir units, espanyols i catalans, sota un mateix himne, el de Labordeta, i sota una bandera, la republicana. Em pregunto perquè ara no és així, o, potser només m’ho sembla i realment encara hi ha més coses que ens uneixen que no les que ens separen.

Si realment hi ha coses que ens uneixen, una d’elles serà sempre el record de José Antonio Labordeta, el seu cant i les seves paraules de combat, contra el feixisme dels nostàlgics del franquisme i contra el populisme, la demagògia, la xenofòbia i la podridura de l’aznarisme. Labordeta serà sempre himne i bandera, veu i argument, poesia i veritat. I si hi ha coses que ens separen seran les que separen als “caballeros mutilados del bando vencedor” dels “putos cojos de los vencidos”.

Sempre ens quedarà Labordeta, girant en un polsosa cinta de casset del cotxe, en el vinil ratllat dels germans grans, en el CD que ens va regalar el diari o en l’iPod dels nostres fills. Restarem orfes d’idees i d’esperances, però sempre continuarem escoltant la seva veu quan passem rodant pel paisatge dels Monegros o a la vora dels camps de blat de Siétamo. Alçant la mirada, el puny i la veu, sempre ens quedarà Labordeta: “como un hombre sin más”.

Arcs, campanars i pals de paller

 Catalunya és un país especialitzat en derrotes i renaixements, poblat d’indígenes que, a falta de grans d’idees, tenen per lema aquell atàvic “pit i collons” dels nostres ancestres. Anem transitant per la història per camins que s’eixamplen com les autopistes més amples i que al cap d’uns pocs quilòmetres passen a ser com una mena de camí veïnal ple de sots i de corbes. Ens anima un esperit de resistència arrelat, des de la nit dels temps, en el nostre inconscient.

Durant els anys seixanta i setanta del segle passat van sorgir tota mena de projectes conspiradors per empènyer a la societat catalana cap el camí del futur que aleshores era incert. Cal reconèixer el valor de molts d’aquells nacionalistes resistents, que, amb tota la bona voluntat del món, aportaren recursos econòmics i van conciliar voluntats per a tirar endavant un projecte de país basat fonamentalment en la salvaguarda de la llengua i la cultura.

La majoria d’aquells projectes han anat fent figa amb el pas del temps, sobrepassats de llarg per una realitat entestada en fer-los la punyeta. Uns van caure pel seu propi pes ja d’entrada, altres van ser engolits per forats negres on mai més ningú ha gosat dirigir la mirada i alguns han anat aterrant lentament fins el darrer alè. Tal és el cas de l’Arc de Berà, una iniciativa benemèrita, creada per a poder distribuir els llibres que alegrement les editorials catalanes anaven publicant en la llengua del mestre Fabra.

Amb el temps algunes d’aquestes editorials, engreixades per l’èxit, van abandonar l’aixopluc de l’arc, i la distribuïdora va haver de carretejar un nombre creixent de títols d’editorials de segona fila, o de tercera. Les llibreries que en el seu moment obriren les portes animades per aquest esperit, el van anar perdent, pel camí de la prosperitat o de la decadència i l’Arc de Berà finalment s’ha ensorrat. Ara les editorials es veuran obligades a assajar nous models de distribució, fins que arribi una altra cruïlla, ja sigui la del llibre digital o la del canvi definitiu de llengua per una de més rentable.

MASARAC MIRA CAP AL SUD

És un poble arraulit al costat d’un turó, com un petit vedell al ventre de la seva mare. Mira cap al sud i en el sud s’emmiralla; el golf de Roses s’intueix darrere de les vinyes i els xiprers en la llunyania; Figueres riu com una dentadura blanca sota el castell de Sant Ferran i els murs d’una nova presó s’intueixen ja al seu costat.

Vora l’església creixen les atzavares i els pins, floreixen els magraners i les figues de moro. Els murs de les cases s’alcen directament sobre la pedra que els fonamenta i els carrers –el carrer– puja cap amunt, retallant amb els teulats un cel cada vegada més blau.

Una font anuncia als vianants que va començar a rajar el dia 4 de juny de 1972, algú ha tapat una finestra, desgastada pel vent i les humitats, amb una saca esfilagarsada i sobre una porta minúscula, on segur que mai hi passaria ningú amb tupè, encara hi llueix un rètol on hi posa “Barberia”.

Al costat del que sembla un garatge, tancat amb una porta corredissa metàl·lica d’un blau esvaït, un banc que algun dia va pertànyer a un cotxe espera que algú s’hi assegui a prendre la fresca. Sobre un mur de Cal Farré un anunci mig esborrat ens recorda que «La Casera es única» i a l’altre costat de la carretera, dorm entre vinyes la Mare de Déu de l’Om.

Al final d’un camí, al capdamunt del turó i sota un cel que es prepara per a un tardor imminent, s’intueixen les muntanyes blavisses que acaben de dibuixar el contorn cantellut de la comarca. Un vell assegut en una cadira de balca es mira amb ulls emmurriats el paisatge encalmat, ell sap que més aviat que tard arribarà una tramuntanada. 

El pont del Dimoni

 Primer van ser els rius i després els ponts. Concretament parlant, en aquest cas, diríem que primer fou el Güell i després el Pont del Dimoni. El Güell és un riu modestíssim que neix entre les pedres ennegrides de l’antic volcà d’Aiguaviva i que es barreja amb les aigües del Ter a l’altura del pont de Fontajau. Entre una cosa i l’altra amb prou feines té temps de passar per la plana de Santa Eugènia, deixant, això sí, un profund solc en la terra.

Per salvar aquest important obstacle, Guillem de Montfullà va construir l’any 1357 un pont menut i encorbat, que fou utilitzat habitualment per pedants i carreters durant 611 anys, fins que la febre asfaltadora, que patí aquest país en els anys 60 del segle passat, va relegar-lo definitivament al bagul dels trastos vells. El pont fou desmantellat i algunes de les seves pedres s’han guardat des d’aleshores en un racó del cementiri vell de Santa Eugènia de Ter.

Aquell pont era un indret venerable de la nostra infantesa, camí obligat cap a l’escola i cap el camp dels Maristes, l’únic indret del barri on es podia practicar algun esport amb una pilota. Sota el pont hi passava un fil d’aigua de color vacil·lant, que els dies de pluja envermellia i s’omplia perillosament fins a vessar, i també hi dormien històries i llegendes de tota mena, alimentades pel respecte que produeixen sovint les pedres antigues.

Ara sembla que l’ajuntament de Girona, després de la insistència d’un grup d’eugeniencs irreductibles, ha contemplat la possibilitat de tornar a muntar les pedres del pont en un indret molt proper a l’original. El resultat d’aquest muntatge segurament serà dubtós, perquè sembla ser que només queden les peces que conformaven l’arc del pont, tot i així l’esforç haurà valgut la pena, perquè la memòria de la gent no només descansa dificultosament entre les estressades neurones de cadascú, sinó també entre els objectes quotidians i la sola contemplació d’aquest pont ens farà reviure una època en què els ponts eren símbol de civilització.

Segadors de setembre

 Per diversos motius que no cal recordar en aquest article, l’onze de setembre és un dia d’evocacions tràgiques i aclaparadores. L’efecte diari de la quotidianitat ens porta generalment a passar de puntetes sobre la realitat que ens envolta i, també, sobre esdeveniments que marquen amb ferro roent el farragós camí de la història. Si no ho féssim d’aquesta manera, viuríem en un estat permanent de priapisme mental que ens portaria fatalment cap a l’abisme.

Malgrat tot, tossuts de mena, els catalans vam decidir celebrar aquesta diada, que en qualsevol altre país seria d’infaust record, com la de la nostra festa nacional. Durant els llargs anys del franquisme la celebració de la Diada i el seu contingut simbòlic van quedar relegats en l’àmbit de la més estricta intimitat, tant és així que alguns dels nostres dirigents, fins i tot els que ara més s’embolcallen amb senyeres i estel·lades, van passar bona part de la seva vida sense assabentar-se’n de la seva existència.

No va ser fins a l’any 1976, en què les forces polítiques democràtiques van decidir tirar pel dret i sortir al carrer a reclamar el restabliment de les llibertats i de l’autonomia de Catalunya. Aquell diumenge a Girona ens vam reunir, al Camp de Mart de la Devesa, escassament un parell de milers de ciutadans. Aquell acte va ser la primera manifestació pacífica a la ciutat en un espai públic després de 40 anys.

Alguns dels protagonistes d’aquella jornada ja han desaparegut: Francesc Ferrer, Just Casero, Dolors Laffitte, Josep Paulí... El temps passa inexorablement, però els somnis i els anhels queden i avui totes les forces polítiques de Girona, amb exclusió dels que encara són hereus directes del franquisme, tornaran a manifestar-se reclamant en essència el mateix que es reclamava 34 anys enrere. Per sobre de qualsevol altre consideració, podem assegurar que el nostre país continuarà essent el que és mentre hi hagi gent disposada a sortir al carrer, amb esperit de segador, en un onze de setembre.

MAIÀ DE MONTCAL

Abans de caure de ple sobre sobre l’absis de l’església de sant Vicenç, el sol fa una gran marrada pel golf de Roses, s’enfanga pels camins de l’Empordà, per acabar pujant finalment fins als peus de la muntanya del Mont. Aprofitant el seu pas pel poble, deixa caure una llambregada sense fúria, just per acabar de daurar les mènsules que decoren l’absis de l’església. El feixuc campanar, està permanentment a l’aguait, esperant que acabin de passar d’una vegada tots els núvols i els ocells, per aixecar definitivament el cap sobre les seves pròpies pedres.

Al voltant del poble els camps s’han llaurat des de sempre i els pagesos semblen elements consolidats del cadastre. Els arbres s’alcen orgullosos i es queden palplantats mentre la seva ombra s’agenolla en senyal de submissió.

Les cases dels forasters es recolzen alegrement les unes amb les altres i una solemne creu de pedra presideix el mur que tanca el cementiri, on dos fileres de vells xiprers, acompanyen en silenci als visitants cap als nínxols.

La plana de Maià s’inclina reverentment cap al Fluvià i mira de reüll cap a la mare de Déu del Mont. La placa d’un carrer, mig amagada per una ufanosa heura, porta el nom de Jacint Verdaguer, una làpida en una cantonada dedica una inexistent plaça a la senyora Teresa Bordanoba Manaut, mestra nacional, i un monòlit rematat amb una senyera en forja recorda que el poble ja fa 32 anys que va celebrar el seu mil·lenari.

El sol, quan arriba l’hora, deixa anar un raig de llum cap a l’Estany de Banyoles, gira la cara cap a la Garrotxa i s’oblida durant una nit de Maià del Montcal.

El futur comença a l’escola

 Vivim en una terra de grans contrastos, entre un mar blau que una vegada fou bressol de civilitzacions i unes muntanyes que s’alcen sense competència sobre l’horitzó de tots els nostres anhels i els nostres somnis. El cel, encara que a vegades es faci pregar, deixa caure sempre finalment la pluja i un embull de camins, antics com les oliveres més antigues, són les arteries per on hi circula la vida, que es condensa i esclata en el cor dels pobles i les ciutats.

Som el que som gràcies al patrimoni que hem anat acumulant a través dels segles, gràcies a la cultura que destil·lem cada dia i a la força del treball que sorgeix dels tallers i de les fàbriques. Hem alçat murs però hem obert portes, hem llaurat incansablement fins el darrer terròs i, malgrat la incertesa d’un present sempre inestable que es mou constantment sota els nostres peus, hem aconseguit que el nostre país camini imparablement cap a un destí millor.

Més enllà de tot el que ens envolta, som també un grup humà que viu i que respira, que pateix i que estima. Som el que foren els nostres pares i som també el que seran els nostres fills. Vivim instal·lats sobre la incertesa, la de no saber mai realment si l’endemà serem prou forts per a llevar-nos del llit i continuar lluitant, per continuar buscant la veritat oculta entre els replecs de la realitat, una veritat que finalment ens ha de fer més lliures, més justos i més feliços.

Jean Jaurés, fill d’unes terres germanes en les quals ens hi podem emmirallar, va dir una vegada als seus alumnes del liceu d’Albi que el coratge consisteix en buscar la veritat i dir-la. Els nostres mestres d’avui, que han començat un nou curs escolar, ho saben bé i sobre ells recau la responsabilitat de convertir els nostres fills en hereus d’aquesta veritat que a vegades també en diem coneixement i d’un futur que entre tots hem d’anar construint.

El saben aquell...

 Els humans generalment anem per la vida completament desorientats, ja fa temps que hem perdut el rumb i les referències. Necessitem anar deixant molletes de pa pel camí, per no perdre’ns en el laberint de la vida. Posem nom a les coses i als llocs, anomenem “ocells” als ocells i “arbres” als arbres, i a vegades fins i tot arribem a concretar més i diem “pardals” als pardals i “alzines sureres” a les alzines sureres. Necessitem etiquetar-ho tot per a recordar i si no ho féssim d’aquesta manera segurament encara ens rebolcaríem com animals porucs en alguna cova humida.

Necessitem referències i necessitem fixar-les d’alguna manera, perquè si alguna cosa hem après amb els anys és a no refiar-nos de la nostra limitada capacitat de memòria. Per aquesta raó hem inventat l’escriptura, els diccionaris i els rètols. Hem posat nom a les coses i a les persones, però també als llocs. Cada carrer, cada cruïlla, porta un nom. Poden ser referències només simbòliques –com carrer del pardal o carrer de l’alzina surera–, però a vegades també hi posem noms propis.

Els ajuntaments no els adjudiquen a la babalà, ho fan amb cura, perquè se suposa que és un honor dedicar un carrer, o una plaça, o una biblioteca a un personatge del poble. El problema sorgeix amb el temps, perquè la falta de memòria dels humans és proverbial i al cap d’uns anys ja ningú recorda, no ja perquè es va decidir posar un nom i no un altre, sinó ni tan sols qui era el carallot de veí benemèrit que ostenta el seu nom amb totes les lletres del caretell.

En el cas de les biblioteques i dels centres d’ensenyament el problema s’agreuja, perquè de carrers n’hi ha molts i un pot comprendre que a cada cantonada no s’hi pot posar una placa molt detallada, però hauria de ser norma d’obligat compliment acompanyar el nom del centre o de la biblioteca en qüestió amb una explicació breu –no fos cas que algú encara es queixés d’haver de llegir massa– dels mèrits contrets per l’agraciat, i aviat oblidat, conciutadà. L’alternativa, molt més prosaica, seria fer com en aquell acudit de l’Eugenio i posar-hi un número...

MADREMANYA D’EMPORDÀ

Madremanya pertany amb orgull a la plana empordanesa, però administrativament forma part del Gironès. 

El poble vigila com un gos fidel una carretera que puja cap al santuari dels Àngels i els núvols s’escampen sobre el seu cel com els dits d’una poderosa mà estesa.

Les cases es recolzen les unes amb les altres, cavalcant sobre pesants arcs de pedra i sembla que s’embastin amb els carrers gràcies a una complexíssima xarxa de cables de tota mena que zigzaguegen d’un costat a l’altre.

Una escalinata que sembla esculpida directament en la pedra porta cap a la façana d’un església, presidida per un rellotge solitari, al capdamunt, que marca pesadament les hores sobre una esfera emmarcada entre quatre rams de fulles de llorer, que alguna mà franquista va fer gairebé desaparèixer per la seva similitud amb el senyal que representa a la Generalitat de Catalunya.

Una placeta a recés dels quatre vents està guarnida permanentment amb banderetes catalanes quasi completament descolorides. Probablement la mateixa mà que les hauria de treure o de canviar té alguna cosa a veure amb la que va mutilar en el seu dia el rellotge de l’església.

Les heures i les vinyes verges es passegen impunement pels murs de pedra i entre el silenci planer dels carrers es deixa sentir algun xapoteig de piscina i la cadència impertinent dels telèfons mòbils, darrere de les cortines de ganxet.

Una mica més avall el castell de Millàs s’amaga darrere de reixes metal·liques, els xiprers es vinclen per deixar lloc als núvols i a una nena que passa en bicicleta.

Oh setembre!

 Setembre és el mes que inicia la davallada inexorable dels dies cap a la foscor, però també és el moment de donar corda als rellotges. En el cor de les magranes comença a néixer una esperança rubiginosa i els ocells sense pàtria giren la mirada cap al sud. Els camins es posen a rodar inesperadament sota els nostres peus i els carrers de les ciutats ens acullen de nou amb una estranya sol·licitud. Com sempre el món continua girant, però setembre espera que nosaltres empenyem amb força.

De cop i volta alcem la vista i en l’horitzó de les nostres vides apareix la paraula “futur” dibuixada sobre els núvols i entre les fulles dels arbres que comencen a voleiar sense destí conegut. El futur, que durant l’estiu va passejar-se de puntetes sobre les roques com una sargantana cuallarga, ara es desperta esperitat i comença a retorçar impunement els fils del nostre destí. Els diaris es carreguen de tinta per poder omplir novament les seves pàgines amb les notícies que fabrica el món.

Setembre ens espera amb els braços oberts, amb banderes al vent, amb records de derrotes i un deix ranci de marededéus trobades; s’inicia sota el signe de la verge i acaba amb el de les balances i, curiosament, el primer dia del mes sempre coincideix amb el mateix dia de la setmana que el mes de desembre. Sobre els camps de la verema el vent escampa una llum daurada que sembla sorgir del ventre de la terra i les figueres vinclen les branques oferint els seus fruits carnosos.

Setembre de llums i ombres, de càntics i de silencis, el mar encara conserva l’escalfor de tots els sols de l’estiu, la terra està parint les seves criatures més audaces i el cel es prepara per acollir les primeres frescors de la tardor. Vindran temps millors o pitjors però sempre tornarà setembre i ens sentirem feliços de sentir novament, a la punta dels dits, el tacte finíssim dels fils de la vida i sentir també que en el cor encara bategui el mecanisme delicat de l’esperit del temps.