Temps

Tot s’acaba i tot comença, és el cicle del temps, és el temps que gira indefinidament en el cor dels rellotges.

Arbres sagrats

 Els arbres són animals de companyia, ens abriguen amb els colors canviants de les fulles i ens consolen amb la remor persistent dels seus silencis. Tenim la sort de viure en un país amb arbres i en ciutats on encara és apreciada la seva presència. Els arbres, molt més antics que els humans, són símbol de civilització. Sota les seves branques s’hi han fet juraments de fidelitat, s’ha descansat en les hores més caloroses de l’estiu i a la seva ombra els nens han somiat futurs lluminosos.

Hi ha arbres anònims que viuen una existència discreta, només alterada per les necessitats urinàries dels gossos o pel ganivet de la parella d’enamorats. Però també hi ha arbres amb pedigrí, amb currículum i amb entrada a la Viquipèdia, com el roure de Gernika o el Pi de les Tres Branques, o arbres d’anomenada local com el Suro de Mas Perxés, el Lledoner de l’Esparra o el Pi de Romanyà. Tots ells formen part del nostre patrimoni cultural, però contràriament a altres elements construïts amb pedres i formigó, els arbres són éssers vius i per tant amb data de caducitat biològica.

Tal és el cas del famós castanyer que contemplava Anna Frank des de la finestra del seu amagatall a Amsterdam. L’arbre ja tenia més de 150 anys i el vent ara l’ha vençut definitivament. Poc abans de ser descoberta per la Gestapo i enviada al camp de concentració de Bergen-Belsen, el 13 de maig de 1944, encara va escriure el següent: “El nostre castanyer està florit, ple de fulles i molt més bonic que l’any passat”. Ella ja no el va poder veure florir mai més, però el castanyer continuà impertorbablement alçat al pati, assenyalant acusatoriament cap a la finestra de l’estança buida de la casa d’Anna.

Pocs anys abans, el 1939, Carles Rahola també contemplava, a Girona, a través de les reixes de la cel·la on esperava l’hora de la seva execució, “una palmera que es descabdella i reflecteix en les seves fulles agitades per la tramuntana, els raigs del sol matiner”. Ara la palmera ja no existeix però l’ajuntament n’ha plantat set de noves al voltant d’un arbre blanc i del castanyer d’Anna segur que en brotaran de nous que creixeran fidels a aquesta raça de mamífers que encara creu en la llibertat.

MAÇANET DE L’EMPALME

Maçanet de la Selva és un poble discret i rabassut, que dibuixa la seva fosca silueta contra els capvespres vermells i ocres d’una comarca llaurada per totes les vies de comunicació imaginables. 

Entre un estany que ja no existeix i uns turons on hi formiguegen les urbanitzacions, Maçanet viu la seva vida al ritme del temps, un text musical que, en el seu cas, està marcat més pels silencis que per les cadències tonals.

El seu catàleg patrimonial es desgrana en un seguit de torres, ponts, esglésies i cases pairals, repartides a caprici per tota la seva geografia com si fos un pessebre. Son fites clavades en la memòria col·lectiva del poble, restaurades i conservades moltes d’elles gràcies a l’esforç d’un grup d’entusiastes historiadors locals.

L’autopista talla el paisatge de la Selva com si fos de mantega i la línia del ferrocarril es desdobla, o s’ajunta, depèn de com es miri, en una estació en forma de i grega, compartida des de fa gairebé 150 anys amb el poble veí de Massanes. A mig camí entre Girona i Barcelona, és el moment de mirar per la finestra els rails de l’Empalme i de pensar que la vida probablement consisteix en estar permanentment de viatge.

Josep Pla, parlant del paisatge de la Selva, deia que “el repiqueteig del pollancre, joganer i gràcil, fa pensar en la música de Mozart, un so que contrasta amb el dels pins que fan una música d’orgue, de rèquiem”. A Maçanet encara es pot sentir aquest contrast, entre l’or de les pollancredes que aviat tardorejaran i el rèquiem dels pins, que ploren sense consol entre els xalets de les urbanitzacions i els polígons industrials.

Risc i responsabilitat

 Vivim en una societat que no sempre sap assumir els seus riscos. Ens hem acomodat en una situació en la que ens pensem que hem de tenir sempre les espatlles cobertes per l’Estat. Sembla com si tothom hagi abdicat definitivament de totes les responsabilitats individuals. La salut, l’educació dels fills, la cura de la gent gran... tot ho hem traspassat a les institucions, les quals se suposa que han de vetllar per tot això a canvi dels nostres impostos, uns impostos que, per altra banda, s’intenta que siguin els més baixos possible.

I això és així, i pot ser així, i està bé que així sigui, però fins a cert punt. Tot té un límit. L’estat del benestar és una conquesta irrenunciable, però hem de ser conscients que, com totes les conquestes, s’han de saber conservar i preservar. Tot té un preu i el preu d’aquestes contraprestacions que ens ofereix l’Estat és car i cada vegada ho serà més. Però també hem de tenir clara una qüestió i és que no només hem d’aportar-hi la nostra part en forma d’impostos, a més també se suposa que hem de ser responsables.

La responsabilitat, més enllà de l’individual, ha de ser també una actitud col·lectiva, és el preu que hem de pagar per ser lliures. L’Estat no pot, ni podrà mai, posar al nostre costat un policia, un metge i un bomber permanentment disposats a treure’ns les castanyes del foc, sobretot quan decidim anar a buscar castanyes al capdamunt d’una muntanya difícilment accessible o en un país del tercer món, on de castanyes n’hi ha moltes però d’Estat n’hi ha molt poc.

El turisme, l’esport, la solidaritat... són coses que estan molt bé, però s’han de practicar sempre des de la responsabilitat. No podem viatjar a països buscant l’exotisme i esperar tenir allà els mateixos serveis, i fins i tot els mateixos drets, que gaudim aquí, no podem practicar segons quins esports de risc i esperar que en cas d’accident es mobilitzin tots els recursos per venir-nos a assistir i tampoc podem exercir una benintencionada solidaritat sense tenir molt clar a quins riscos ens exposem.

Comentari del dilluns

Filosòficament parlant l'antipolítica és com l'antimatèria: si existeix també és política.

Nit d’il·lusió

 La màgia és una acció que excedeix les lleis de la naturalesa o de la raó. L’esperit crític de la modernitat ens impedeix creure en el sobrenatural i l’eficàcia del sortilegi s’esvaeix totalment si no s’hi creu. Només queden alguns reductes, en algun racó de la consciencia humana, que encara apel·len en un “més enllà” on tot és possible, fins i tot una vida eterna, en una espècie de sala VIP sobre els núvols, entre angelets que canten eternament cançons de Julio Iglesias o de Charles Aznavour.

La il·lusió, en canvi, no és exactament això. És un encant que continua funcionant exactament igual fins i tot després de saber que no és real. De fet no ens podem imaginar una humanitat sense il·lusions. Avui en dia la fàbrica més important de materials d’aquesta mena segurament és el cinema, són il·lusions que després ens arriben a través de la televisió o dels ordinadors, però, més enllà d’aquests miratges tecnificats, encara queda també un racó per les il·lusions a la menuda.

D’això al nostre país s’encarrega de recordar-ho des de fa molts anys en Xevi, amb la seva Casa Màgica de Santa Cristina d’Aro, on hi atresora una de les col·leccions més importants del món sobre il·lusionisme, i amb una trobada anual d’artistes del ram. Divendres passat al vespre en Xevi va omplir de gom a gom per onzena vegada tot un pavelló d’esports, amb cinc figures de l’il·lusionisme que van fer aparèixer i desaparèixer tot un estol de coloms blancs i objectes de tota mena.

Contemplant l’Arkadio, Fred Roby, Mikael Szanyiel, Roy Gardner & James i sobretot el gran Omar Pasha amb el seu espectacular número de llum negra, em van passar dues hores, esvaïdes en el no-res, com un joc més de l’espectacle. El fet de contemplar aquests il·lusionistes et transporta automàticament a una altra època, on s’apel·lava directament a la imaginació dels espectadors i on, per a poder gaudir de l’espectacle, no feien falta aparells sofisticats, ni grans històries que la tecnologia ara ens vol vendre a l’engròs.

MAÇANET DE LA MAÇA

Maçanet de Cabrenys sorgeix allà on l’Empordà comença a arrugar-se al topar de nassos amb les roques pirinenques. 

A la plaça de la Vila s’hi alça la maça d’en Rotllan, una barra de ferro coronada per una anella, com a símbol fundacional del poble. Al seu voltant s’hi arreceren una dotzena de taules vermelles, amb les seves respectives cadires, serigrafiades amb els logotips de les begudes moda: els mites fundacionals d’un país que ha decidit esperar que arribi el futur amb una llauna de cervesa a la mà. Sobre el rètol del bar encara s’hi pot llegir “Sociedad de Socorros Mutuos La Union Massanetense, protectora de los pobres”.

Amagat entre boires i històries de contrabandistes, el santuari de les Salines vigila constantment el poble. Maçanet llinda amb més municipis vallespirencs que empordanesos i, per tant, és terra de frontera i de pas, terra d’acollida i de fugida, terra d’ombres i clarors.

El poble, curull d’estiuejants francesos, fa olor d’humitats diverses i de costelles a la brasa. Una botiga encara ven pipes de fusta de bruc, però el negoci sembla totalment en decadència.

Un llarg carrer, folrat de llambordes que espurnegen sota una pluja de tarda d’estiu, acull una delicada ermita dedicada a la devoció de Sant Sebastià màrtir. Presideix l’adust presbiteri una figura del sant una mica allunyada dels cànons estilitzats tradicionals.

Maçanet ha estat vila natal de diversos personatges, però em plau recordar sobretot la figura de Jaume Ministral i Masià, que fou mestre i escriptor, cavaller de la ploma i de la paraula. “Aires del Pirineu vetllen el seu somni”.

Els pirates catalans

El mal és un concepte que tot sovint només veiem reflectit en els altres i, quan parlem en termes de nació, sobretot en les altres nacions. “Nosaltres” sempre som, i hem estat, bons per naturalesa. Quan pensem en el nostre gloriós passat tendim a oblidar els episodis foscos i els personatges incòmodes, o els pintem de colors i els embolcallem en llegendes, com és el cas dels Almogàvers, unes unitats paramilitars de mercenaris i bandits al servei de la Corona d’Aragó.

Els almogàvers, al crit de “Desperta ferro!”, van deixar un rastre de destrucció per allà on van passar i a Grècia encara es recorda la “venjança catalana” un període de 2 anys en els quals els almogàvers es van dedicar al saqueig sistemàtic. Tal fou el record paorós deixat pels catalans a Grècia que a hores d’ara de la sífilis encara se’n diu popularment “el mal català” i quan un nen no vol dormir l’amenacen amb un “que vindran els catalans” que el deixa espaordit.

No sé si recordaran també la història d’Edmond Dantès, el comte de Montecristo, que es va enamorar justament d’una catalana, la Mercè Herrera, habitant del poc recomanable barri dels catalans de Marsella, un indret on per un no res podies rebre una ganivetada. I és que molt abans de néixer Fèlix Millet, els catalans ja teníem mala fama, una fama tan dolenta com la que ara, després de passar-nos per sobre un lleu vernís de civilització, volem projectar nosaltres en els “altres”.

Darrerament en un diari suís, Le Matin, s’han publicat informacions sobre la inseguretat en les autopistes catalanes i molts honrats ciutadans de la república helvètica han cancel·lat les seves vacances al nostre país. La sèrie d’articles portaven per encapçalament el mateix títol que presideix aquest article: “Els pirates catalans” i pel que sembla han tingut bastant èxit, tant que fins i tot l’ambaixador d’Espanya a Suïssa ha demanat explicacions als Mossos d’Esquadra. Ja veuen, ara que semblava que ens havíem tret els toros de sobre...

Swazilàndia

 Tot i que en el sistema solar hi ha planetes més voluminosos, la terra és suficientment gran com per a perdre-t’hi. Fa més de 100 anys Jules Verne va fer donar als seus personatges la volta al món en vuitanta dies, actualment és probable que amb tot això dels controladors aeris i les maletes que es perden en els aeroports hi passaríem més dos mesos, això si no ens segresten un grup de barbuts, o un desastre natural ens deixa penjats en algun racó del tercer món.

Swazilàndia és un d’aquells països remots del qual n’hem sentit parlar alguna vegada, però que difícilment ubiquem en el mapa. Es tracta d’un regne de contorns arrodonits, situat entre Sudàfrica i Moçambic. El sobirà de Swazilàndia és el rei Msuati III, un monarca absolutista que no creu en la democràcia perquè diu que és massa cara, tot i que amb la seva fortuna personal de més de 100 milions de dòlars podria costejar-se’n una per a ell tot sol.

Aquest país, ja sigui per ser petit, per ser remot, o per ambdues coses alhora no és habitualment notícia en els diaris. El 30% dels súbdits del rei Msuati estan infectats pel virus de la Sida i la seva esperança de vida és de 48 anys. Malgrat tot, Msuati es permet el luxe d’estar casat amb 13 dones i tenir fills amb totes elles, la qual cosa, evidentment, li porta prou feina com per pensar en la democràcia i el benestar dels swazilandesos, que han de buscar-se la vida com poden.

Però un rei, per molt absolut que sigui, sempre té qui li porti la contrària. És el cas de la seva dona número 12, la reina Mswati Nothando Dube, que pel que es veu fugia de nits disfressada de militar, per veure’s d’amagatotis amb el ministre de justícia Ndmiso Mamba, en un hotel de la capital. Els diaris de Swazilàndia s’han limitat a informar del cessament del ministre Mamba i el rei haurà de fer un càsting per trobar una nova reina. Pobra Swazilàndia, la terra és massa gran per a pensar en desgràcies tan petites.

LES LLOSSES I LA FARGA

Si jo no sabés d’entrada que és un municipi del Ripollès, per la seva extensió, podria semblar un petit estat independent. De fet és més gran que San Marino, Mònaco i la Ciutat del Vaticà junts i d’una talla semblant a la de Liechtenstein o les Illes Marshall.

No és ben bé un poble, més aviat és un embull de camins ramaders, salpebrat d’innumerables cases pairals i una dotzena d’esglesioles de muntanya amb pedigrí romànic. Els seus límits coneguts es perden entre la boscúria i es dissolen amb l’aigua de les rieres. Les vaques que habiten les pastures et miren amb la indiferència de qui es sap moralment superior i només et cedeixen el pas després pensar-s’ho dues vegades. El cel sempre apareix a la vista emmarcat completament d’un verd coriaci i les cases semblen capses posades de gairell al caire de les muntanyes.

Des del mirador de l’església de Santa Maria de Matamala es pot contemplar una serralada al fons que marca els límits més occidentals de les comarques de Girona.

En un meandre del Ter, a l’extrem del municipi, s’alça encara la colònia que fundà l’any 1895 un senyor suís que es deia Edmundo Bebié i que va ser activa durant més de 100 anys. Ara, com moltes altres colònies del Ter, és només una ciutat fantasma. Els balcons i les finestres dels habitacles semblen els forats orbs d’una calavera que de mica en mica va tornant a la seva pols original. 

Sobre el riu, en una passera gairebé menjada per la vegetació, encara s’hi poden escoltar les remors d’una vida llunyana, forjada pel record de centenars de famílies de treballadors.

La nit de sant Llorenç

 Com un gat perdut en un univers vell i gastat, el cometa 109P/Swift-Tuttle descriu una òrbita al voltant del sol que dura gairebé un segle i mig. Però cada any, durant uns dies, la terra trepitja la seva cua i, en fer-ho, les partícules de pols que passen s’encenen formant fantàstiques traces en el cel d’agost. D’aquesta pluja d’estels se’n diu Les Perseides i el seu apogeu coincideix amb la nit de sant Llorenç, una nit en la qual els gats amaguen la cua entre les cames.

En el passat els nostres pobles i ciutats, de nit, estaven coberts d’un estol d’estrelles que brillaven sobre un fons negre com el sutge. Eren fites d’eternitat que sorgien quan el sol, cansat de lluir sobre els camps, s’amagava entre les muntanyes. Aleshores la gent aprofitava per treure les cadires a la porta de les cases, comptaven els estels i xerraven de les seves coses, fins que el bronze de les campanes els avisava de l’imminent arribada de la mitjanit.

Però un dia van decidir omplir els carrers amb milers de fanals i els menjadors s’il·luminaren amb la llum atordidora dels aparells electrònics. La gent va deixar de treure les cadires al carrer i el cel, amb totes les seves estrelles, va caure definitivament en l’oblit. Els somnis mil·lenaris dels humans s’esvaïren de cop, xuclats per les pantalles dels televisors i dels ordinadors, només de lluny, el so d’alguna campana continuava recordant als més vells el pas d’un temps que s’esvaïa entre telenotícies i telenotícies.

Malgrat tot el cometa 109P/Swift-Tuttle continua fidel a la seva cita i deixa caure cada any les seves llàgrimes sobre els humans. Potser algun dia dia apagarem els aparells que ens lliguen al passat i encendrem altra vegada la llum dels somnis, alçarem la vista cap al cel i ens il·luminarà novament la llum fugaç de les estrelles. Mentrestant si aquest vespre veuen un gat que s’esquitlla darrere d’una cantonada, alcin la vista cap amunt, potser tindran sort i veuran per un moment la seva estrella que passa.

Pedanteries

 Ja fa anys que escric en el Diari de Girona. Ho faig perquè m’agrada i, perquè no dir-ho?, per la satisfacció que em produeix veure la meva cara en l’encapçalament de l’article. De fet molts dels meus lectors no passen de la contemplació de la foto i de la lectura del títol, la resta només és farciment, carn d’hemeroteca que amb el temps es va florint, o que la dona de la neteja posa a terra després de passar el motxo perquè els transeünts no malmetin la seva feina.

Malgrat la meva falta evident de coneixement sobre els grans temes que preocupen als ciutadans, continuo escrivint i em sembla lícit fer-ho perquè el que s’espera de mi, suposo, és una opinió personal i això, crec, que encara no m’ho pot negar ningú. En els meus articles intento afegir-hi sempre alguna vivència que els faci creïbles, entenedors i, si pot ser, agradables de veure per si, arribats al cas, algun despistat els acaba llegint.

Evidentment una cosa és el que et proposes escriure i l’altra és la que finalment sorgeix de les entranyes de l’ordinador i que acaba publicada al diari. A vegades les paraules prenen vida i acaben confegint un article diferent del que t’havies proposat. Però suposo que si el resultat no fos l’esperat pel diari, el director ja m’hauria insinuat alguna vegada que deixés d’enviar-los les meves col·laboracions.

La qüestió és que finalment, quan ja t’havies pensat que ningú llegia els teus articles, sempre t’acaben arribant veus que et fan pensar que sí, que realment hi ha algú a l’altre costat. Generalment són veus llunyanes que sonen com un xiuxiueig suau i que et diuen allò que pensen de tu, perquè tu no ets res, només un miratge que es belluga a l’altre costat del mirall.

Algú li ha dit a algú, que algú, després de llegir un meu article, ha arribat a la conclusió que era una pedant. Pobre de mi. El primer que he fet és anar de dret a consultar el diccionari perquè la cosa d’entrada no pintava bé. Pedaliàcies, pedallàs, pedani... pedant! “Caminant, soldat de peu. Que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no”. Home, no està malament, de fet m’hi veig en la definició. Quan vulgui el director del diari pot canviar l’encapçalament de la meva columna de “Barretades” a “Pedanteries”.

LLORET, LLORET...

Any rere any, en l’aire amarat de fresca olor de farigola, l’ermita de Santa Cristina és testimoni de l’arribada de la processó marítima a la qual els lloretencs irreductibles, cada 24 de juliol, s’hi arrapen amb l’afamada força dels que ja han vist com es perdia irremissiblement tot el que els lligava amb la terra i amb la història.

L’any 1941 Josep Pla, en la seva Guia de la Costa Brava, va comparar Lloret amb Sitges, una comparació que avui en dia seria gairebé impossible, més enllà dels intangibles. D’aquell Sitges d’abans dels quaranta encara en queda alguna cosa, en canvi del Lloret que va conèixer Pla en la seva joventut ja no en queda res de res, només, potser, el record ja remot d’uns quants lloretencs de sempre que fan el que poden per a mantenir viva la flama de les tradicions i de la memòria.

Queda, això sí, un cel blau immens entre garbí i tramuntana i queda la gran platja estirada com una mitja lluna sobre la sorra granulada, gratada pel mar al granit de les roques. Queden uns quants pins aquí i allà, sobre els penya-segats, i uns jardins on hi floreixen flors delicades, i queden, sobretot, lloretencs que somriuen encara amb aquella ganyota sorneguera dels vells mariners. 

Queden somnis d’estiu adormits sota les estrelles i el soroll de les onades que s’esbraven contra la punta de la Caleta, queda encara alguna cosa del que podia haver estat i ha desaparegut d’aquella Costa Brava que l’anarquia dels anys seixanta va destruir per sempre. Lloret, Lloret... per quedar, quedarà sempre l’exclamació de Josep Pla: “Quin vell país el nostre, Déu meu, quin vell país!”.

La pedra filosofal

 Els economistes són gent estranya, estudien una carrera per poder esbrinar més o menys el mateix que intentaven descobrir els àugurs de l’antiga Roma en les entranyes dels animals, o els alquimistes de l’edat mitjana que buscaven la manera de convertir el plom en or. A partir de les dades que aporten quatre becaris despistats que treballen a hores lliures per a les empreses de demoscòpia, els economistes elaboren unes teories que els polítics i els financers es creuen com si fos el dogma de la santíssima trinitat.

A partir d’aquest escenari ens trobem que la situació econòmica és dual, o sigui, hi ha la situació econòmica teòrica, la que sorgeix d’aquests anàlisis i la real, la que percebem la resta dels mortals. Com a resultat de tot això, en un mostreig d’aquests que publiquen regularment els diaris, veiem que mentre un 84% de la població creu que la situació econòmica del país és dolenta o molt dolenta, només un 15% creu que és bona. En canvi, a resultes d’una altra pregunta, el 68% d’aquests mateixos enquestats creu que la seva situació personal és francament bona.

Sense haver fet la carrera d’economista m’he permès la llibertat de fer sumes i restes i em queda a les mans un 43% dels meus conciutadans que, o bé s’equivoquen i la situació econòmica no deu ser tan dolenta, o bé menteixen, o, el que és més probable, està influenciada pels mitjans de comunicació que ens bombardegen constantment amb amb aquesta mena de dades. Amb això no vull dir que la situació econòmica sigui bona, vull dir que no deu ser tan dolenta.

Per poca memòria històrica que tinguem, veurem que de fet estem molt millor que fa vint anys, el que passa és que durant uns anys ens hem cregut més rics del que realment érem perquè una sèrie d’economistes havien elaborat unes teories que van fer pensar als polítics i als financers que podíem viure amb els diners que ens deixàvem els uns als altres indefinidament. Ens imaginàvem que havíem descobert la pedra filosofal i ara, després de comprovar novament que això era impossible, ens ha entrat una depressió de cavall.