La invasió d’Andorra

 El Principat d’Andorra és un estat independent, un petit país dels Pirineus, on el català és la llengua oficial i l’Euro la moneda de curs legal. En els mapes de col·legi de quan érem petits sorgia com una minúscula taca inquietant de color verd pàl·lid, entre la massa groc palla d’Espanya i el gran hexàgon liliaci de França. El seu estatus de país lliure sempre m’havia excitat la curiositat i la primera vegada que el vaig visitar, quan en els calendaris encara no havia entrat la dècada dels 70, em va semblar el súmmum del cosmopolitisme.

Andorra sempre ha viscut sota la protecció i la vigilància dels seus dos estats veïns. L’any 1933 va ser envaïda per un gran contingent de 50 gendarmes francesos que només van abandonar el país després d’una protesta formal davant de la Societat de Nacions. Aquesta setmana algun andorrà encara deu haver recordat aquella força d’ocupació en veure el servei de seguretat que envoltava al copríncep d’Andorra, o sigui el president de la República Francesa, en viatge oficial per primera vegada per les valls d’Encamp i del Valira.

Nicolas Sarkozy és un personatge singular, que ha impregnat el seu mandat amb la força d’una personalitat invasora. Es va casar amb la cantant, model i actriu Carla Bruni, un fet que ha donat ales al glamour en decadència que envoltava fins aleshores el palau de l’Elisi. Aquests dies la senyora Bruni ha estat notícia perquè protagonitza la pel·lícula anual que filma Woody Allen, aquesta vegada pels carrers de París, i sembla ser que ha tret de polleguera al cineasta americà per fer-li repetir 35 vegades una mateixa escena on per no tenir, no tenia ni diàleg.

Recordo que la darrera vegada en què vaig ser a Andorra, quan encara no havia començat l’era de les descàrregues per Internet, vaig comprar un CD de la Carla Bruni, aquell en què cantava aquell “Quelqu’n m’ha dit” i “La dernièrie minute”, i no em semblava malament, ans tot el contrari. Ara el seu marit l’ha abandonat per uns dies per anar de viatge oficial, espero que no li passi el mateix que li passava a Woody Allen, quan escoltava una òpera de Wagner i li entraven ganes d’envair Polònia, i a ell, per un d’aquells capricis del poder, i després d’escoltar la Bruni, li vinguin ganes d’envair Andorra...

LLERS SOBRE LES RUNES

A la dreta de la Muga, sobre un turó arrodonit per les tramuntanes i les calamarsades, s’alça la silueta confusa d’un poble recolçat sobre les seves runes. L’ombra esberlada d’una torre del castell, es retalla contra un cel on hi han niat nuvolets d’estiu i on hi pasturen incansablement ocellets impacients i avions que van teixint xarxes vaporoses entre els quatre punts cardinals.

Llers fou un poble devastat per la guerra. L’església, farcida amb 200 tones de trilita, esclatà el 8 de febrer de 1939 sense deixar rastre. Les cases del voltant quedaren segades fins als fonaments i els llibres dels alumnes de l’escola van volar molt lluny, potser per avisar més enllà de la frontera d’una altra tragèdia encara per arribar.

L’explosió va fer retrunyir fins i tot les finestres de Peralada i els habitants del poble quedaren únicament amb el que tenien posat i amb les claus a la mà d’una casa que ja no existia. L’alcalde, que havia desaparegut tot just començar la guerra, va tornar sota la protecció d’una boina de requeté, però va perdre la vida poc després en un camí veïnal. Portava rellotge, cartera i diners, però, tal com explica encara un xicot de la vila, “només el van matar”.

Els llersencs alçaren un poble nou una mica més enllà, més aprop de Figueres, i sota els porxos d’unes cases blanques van viure una nova existència, recordant de nit el que fou el poble de Llers abans de la guerra i explicant històries de bruixes, de jornalers i d’escriptors de Figueres que havien estat bressolats per dones de Llers i que a causa d’aquell embruix perdurable es van prendre la vida com si fos en vers.

Toros

 Els humans, des de que el món és món i que les velles fan mitja, sempre hem projectat envers els animals dubtes i pors que ens són propis, els hem envejat, els hem temut i finalment els hem sacrificat. George Orwell en la seva grandiosa sàtira sobre la revolució russa, ambientada en una granja, posava com a lema definitiu dels animals revolucionaris, ja aposentats en un nou sistema de dominació, aquell famós “Tots els animals són iguals, però n’hi ha de més iguals que altres”.

Molts anys abans el filòsof alemany Friedrich Hegel havia dit que “l’home és home precisament perquè té consciència de ser animal”. Aquesta consciència que ens distingeix dels altres animals és la que ens ha permès avançar de civilització en civilització, malgrat la barbàrie, la tirania, el totalitarisme i els fanatismes diversos. Els animals, durant aquest viatge, ens han acompanyat i els hem utilitzat de maneres diverses. “La vaca és la femella del toro i”, tal com afirmava François Cavanna, “la femella del bou és l’arada”.

A la vegada que avançàvem fent tentines pels camins sinuosos de la història, hem anat comprenent que d’una manera o l’altra, els hi devíem als animals un respecte i unes dignitats que, tot i no poder ser mai les mateixes que les dels humans, han de ser forçosament paral·leles a les nostres. Aquesta setmana el Parlament de Catalunya decidirà sobre la prohibició de les curses de braus amb mort de l’animal i, en cas de ser aprovada, representarà una fita molt important en aquest camí pel reconeixement dels drets dels animals.

Aquesta llei segurament es toparà novament amb la incomprensió dels que volen perpetuar la barbàrie amb l’excusa de la tradició i també amb la dels que, vetllant per la indissoluble unitat d’Espanya, es miren els toros des d’un indret privilegiat de la Maestranza de Sevilla. Salvador Espriu va comparar magistralment el mapa d’Espanya amb una pell de brau estesa al sol, una Espanya personificada en aquella Sepharad a la qual el poeta li diu: “...els homes no poden ser si no són lliures. / Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. / I cridi la veu de tot el poble: Amén.”

El pes de l’estiu

 La festa major de Salt, el dia de sant Jaume, sempre ha representat pels gironins el punt culminant de l’estiu, després tot sembla que vagi de baixa. La gent es dispersa en un embull de segones residències i de segones, o terceres vides. Els avions omplen les seves panxes àvides de viatgers, l’agost obre definitivament les seves mandíbules disposat a engolir-ho tot d’una tacada i a ciutat només hi queden els quatre despistats de sempre, que semblen més estranys que els més estranys dels forasters.

La darrera setmana de juliol i gairebé tot el mes d’agost representa com una mena de llarga travessa del desert. Sota un sol aclaparador que et rosega el cap, els carrers polsosos de la ciutat semblen el decorat d’un spaguetti western d’aquells que ja van passar de moda fa molts anys. A cada cantonada esperes trobar-te amb aquell Clint Eastwood del ponxo incombustible i el puret a la boca, disposat a desenfundar el seu Colt sense contemplacions.

El baf roent, provinent dels aires condicionats dels establiments comercials, et bufa a la cara com l’alè corromput d’un monstre de la guerra de les galàxies i, de nit, els sorolls diversos del carrer et van minant l’enteniment i comences a ordir inconscientment, o conscientment, venjances a tort i a dret. Et veus entre somnis com un super heroi esclafant amb puny d’acer tota mena d’individus emprenyadors, de màquines esbufegadores i alarmes descontrolades.

Però l’estiu, per sort, té data de caducitat i un dia o l’altre finalment arriba una tronada i el sol comença a amargar-se més aviat. Diuen que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc, aleshores la realitat comença a despertar-se i la realitat mai pot ser pitjor que un estiu a ciutat. La crisi ens semblarà una beneiteria i les eleccions una plujeta de tardor. Tot tornarà a la normalitat i els super herois podran tornar a descansar en els seus somnis de còmic.

LLANÇÀ ENTRE CÒDOLS

Al voltant d’una plaça, de la qual no en sabria definir la forma, s’alça un cloquer campanut, una torre de pedra i una font antiga com el poble. Un gran plàtan que esten plàcidament les seves branques sobre els llançanencs i els forasters, presideix solemnement aquest espai que articula el poble de dalt amb el de baix.

Enfilat cap el turó, Llançà és un poble blanc, de carrers costeruts amb gent que puja esbufegant i que es recolzen amb una mà a la paret, mentre miren la porta de casa seva, uns metres més amunt, uns metres que semblen una eternitat. És un poble de gent real, que pengen la roba amb pinces de plàstic als estenedors, que xiuxiuegen de les seves coses amb els veïns i que el diumenge van a missa entrant per la porta de dalt, per estalviar-se la trentena de graons de la portalada de l’església.

A l’altre costat del temple la vila mira cap a mar i s’estén fins al port, al peus del Castellar, un illot encalçat per l’afany urbanístic dels habitants de la costa. Una platja de còdols grisos acull als estiuejants, que es banyen plàcidament en les aigües encalmades de la badia. El sol, en l’horitzó, espurneja entre les onades i el mar sembla haver estat dissenyat per un déu eternament en vacances.

En un racó de la platja un monument de formigó recorda que Pere Calders fou amic de Llançà, i això em fa pensar que qui sap si l’illot captiu del Castellar no es sinó el darrer vestigi d’un continent anomenat Antaviana? Els turistes, indiferents als meus pensaments, continuen parant el sol i un nen, que cercava alguna cosa entre els còdols, fa cara d’haver trobat un petit vis de vanadi.

El pèndol

 Recordo la primera vegada en què vaig volar en avió, tenia 7 o 8 anys, va ser al Tibidabo i era un vol de curt abast, circular, en un avió de pacotilla. Però em va servir, va ser la meva primera i única experiència de vol; després encara vaig haver d’esperar 14 o 16 anys més, abans no em fou possible posar els peus en un avió de veritat. Aquell vol de per riure era el màxim que podia esperar en una època en què els viatges de vacances els fèiem només fins a la Costa Brava i encara gràcies.

L’avió del Tibidabo era la metàfora d’aquells anys de cartó pedra i probablement fou també la metàfora del nostre país de nyigui-nyogui, on els avions volaven en circuit tancat per arribar sempre al mateix lloc. La política encara no existia, no podia existir, perquè el cap de l’Estat no la practicava. Amb una mica de Fanta els diumenges, amb l’ajuda de Déu els dies de festa de guardar i una bona execució sumaríssima, els dies de festa grossa, el dictador ja en tenia prou per anar tirant.

Molts anys després al Tibidabo hi van plantar una atracció amb forma de pèndol, a la qual no hi vaig pujar mai, ni mai que hi pujaria encara que m’hi jugués un judici sumaríssim. Ara que el pèndol ha caigut, segant tràgicament la vida d’una noia de 14 anys, em fa pensar que és aquesta la metàfora de la nostra època, del nostre país, que ha volgut balancejar-se sense haver fermat fort els perns que l’havien de fixar a una realitat que ha resultat que no era de formigó sinó simplement de totxo.

Ara mateix tinc una sensació estranya, no sé exactament de què es tracta, però aquest estiu fa olor de final d’etapa. Alguna cosa s’acaba al nostre país i no sé exactament què. En unes altres circumstàncies diria que és la llei del pèndol, que el que havia volat cap un costat ara es prepara amb força per anar cap a l’altre, però el pèndol real ja ha caigut i el metafòric trontolla en la base, esperem que per aquesta vegada els perns aguantin. Mentrestant ens caldria una bona revisió de la realitat, no sigui que la metàfora acabi caient sobre el nostre cap.

L’estat de la noció

 L’estat de la nació és una sessió parlamentària que es desenvolupa a les Corts Espanyoles. Més enllà d’aquest debat, la nació va com va, perquè com vostès ja deuen saber, la nació és una patent del Tribunal Constitucional que serveix per a mantenir indissoluble allò que Déu, o que en Franco, va deixar lligat i ben lligat. La nació espanyola, la de l’Estat, es fonamenta en símbols i institucions que no són acceptats unànimement per tots els espanyols i necessita que de tant en tant algú li repassi les rebladures.

Més enllà del que es pugui arribar a pensar en aquests dies, la gran novetat en el panorama polític no és la desafecció d’una part important de Catalunya envers Espanya, no es tracta tant que Catalunya no vulgui ser Espanya, el problema és que ha quedat clar que Espanya no vol ser Catalunya. Una part important d’aquesta Espanya que es creu nació indissoluble no creu possible integrar-hi una Catalunya que es mira al mirall d’Europa i es veu diferent de la resta de l’Estat.

En el fons, els gironins, que som la perifèria de la perifèria, sovint hem pensat que, perifèria per perifèria, sempre ens hauria anat millor pertànyer a l’Estat Francès que és més gran i més bonic i al qual no ens va tocar ser-hi per pura xamba de la geopolítica. Probablement no tot haguessin estat flors i violes, perquè molts dels nostres besavis haurien acabat essent carn de canó en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial i qui sap si ens haurien robat la llengua com als pobres cosins de Perpinyà, però, a part d’això, de ben poques altres desgràcies del segle XX ens hem lliurat en aquest costat de la frontera.

Ara, ja entrats al segle XXI, i havent guanyat Espanya el mundial de futbol, tot això que dic, als de “l’estat de la nació”, els deu semblar música celestial, perquè nosaltres als seus ulls som simplement una noció, una partícula elemental i prescindible. Arribats a aquest extrem, he començat a pensar que és una possibilitat viable deslliurar-nos finalment del jou d’Espanya. Em sap greu per tot el que hi ha encara entre nosaltres, però, en aquest cas, segurament la separació serà el millor pels dos.

LLANARS AL COR DE LA VALL

Comença allà on acaba Camprodon, darrere dels arbres monumentals del passeig Maristany, que en el seu moment foren plantats sobre terra de la vall que pertanyia als llanaresos. A banda i banda de  la carretera s’estenen camps quadriculats que s’allarguen fins al llindar de la muntanya. Aquí i allà es poden veure claps de salzes, nogueres i cirerers, les vaques pasturen sobre un paisatge que sembla pintat a l’oli i el cel, en constant evolució, pot deparar qualsevol sorpresa a qualsevol hora del dia.

L’església romànica de Sant Esteve, amb el seu campanar d’espadanya, és l’element arquitectònic més vell del poble i el capellà, amb la seva sotana preconciliar, és l’element humà més antic de la vall. Des de darrere de l’altar un Jesucrist beneeix eternament els feligresos amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra sosté un llibre obert on encara s’hi pot llegir “Ego sum lux mundi.” 

El terme municipal s’encabrita fins a les caseries de Feitús, als contraforts del Costabona i remunta per l’altre costat, més enllà d’Espinalva entre falgueres i ginestars, fins al llom suau de la serra Cavallera. Un eixam de cases adosades, que els llanaresos han deixat créixer en excés, sobrevola el nucli del poble, a redós de la carretera, i un gran hotel de fusta, amb veleitats suisses, ocupa el millor solar de la plana.

Llanars va hostatjar el quarter general del tercer duc de Noailles quan va assetjar i prendre Camprodon, cosa que els camprodonins no s’han pres mai gaire bé.

Allà on acaba Llanars s’alça un petit poble sobre un roca, però aquesta ja és una altra història.

14 de juliol

Benvolgut dietari: avui és 14 de juliol i, segons m’informa la Viquipèdia, és el cent noranta-cinquè dia de l’any del calendari gregorià i el cent noranta-sisè en els anys de traspàs. Tal dia com avui, fa 221 juliols, la gent de París va prendre la Bastilla, iniciant d’aquesta manera un procés revolucionari que va canviar el món. Des d’aleshores, aquesta data marca en els llibres d’història el final del capítol de l’absolutisme i el feudalisme, per entrar de ple en l’edat moderna.

Apreciats lectors: tal dia com avui els francesos comencen tradicionalment les seves vacances d’estiu entre espetecs de revetlla. El Tour ja fa dies que corre entre vaques lleteres i castells rodejats d’històries. Aquest any, que tocava mundial de futbol, haurem d’empassar-nos una ració extra del dallonses de la pilota, perquè resulta que ha guanyat la selecció espanyola, gràcies a l’ajuda d’un pop i d’una locutora amb pinta de barbie que s’ho fa amb el porter de la “roja”.

Distingits senyors: per la present voldria informar-los que dissabte passat va tenir lloc una manifestació pel centre de Barcelona en la qual fins i tot jo mateix hi vaig ser present. Probablement ja molts de vostès ho hauran oblidat, entre altres coses perquè encara no se sap ben bé que volíem, a part de desfogar-nos una estona tots plegats amb aires d’anar a prendre la Bastilla, o ves a saber tu què. Espero que aquelles quatre hores d’insolació pel Passeig de Gràcia hagin servit per alguna cosa, a part de posar-me d’una morenor com feia anys que no portava.

Estimat bloc: per si encara no ho sabies he de dir-te que ja estem en allò que els nostres avis en deien “el pic de l’estiu”. Un diria que els carrers s’haguessin de fondre amb una escalfor que sembla antinatural i els aires condicionats bufen a tota pastilla. Les vaques lleteres fan llet merengada, els descamisats han pres la Costa Brava, un pop ha dit que vol presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat i el president del Govern està estudiant regalar una samarreta vermella a tots i cadascun dels parats d’aquest país. I de la crisi ja en parlarem després de l’estiu.

Ironies

 A vegades penso que és perillós utilitzar la ironia en articles periodístics com aquest, que començo ara mateix. La ironia és perillosa perquè és una arma, això sí és una arma neta que només fereix als imbècils, però el problema és que els imbècils no sempre són els dolents de la pel·lícula. Generalment els dolents són éssers perfectament dotats intel·lectualment i, per tant, completament immunes a la pólvora de la ironia i es passegen pels camps de batalla dialèctics amb el cap alt i un somriure a la boca.

Aquesta setmana, qui més qui menys, haurà vist el somriure de Fèlix Millet davant de la comissió parlamentaria, que investiga sobre el cas de finançament irregular d’un determinat partit polític, a través del Palau de la Música Catalana. Era el mateix somriure discret i intel·ligent que podien haver lluït en els seus millors temps l’admirat Giulio Andreotti o el sinuós Henry Kissinger, era el somriure de qui es sap poderós, el somriure de qui sap coses que els altres no sabrem mai.

El somriure de Fèlix Millet és dels millors que he vist mai darrerament a la pantalla, res a veure amb la ganyota esparracada de Francisco Camps quan s’ajusta el vestit o la del senyor Prenafeta quan, entre llàgrima i llàgrima, somriu per a vendre’t un llibre, o la de l’Arcadi Calzada, sempre disposat a sortir a la foto sigui com sigui. Tots aquests no deixen de ser somriures d’aficionat, el d’en Millet és de professional, de cum laude, un somriure blindat a qualsevol ironia.

Arribats a aquest punt la ironia pot ser més perillosa encara per qui la llença que per qui la rep. La irona rebota sobre la closca pelada d’aquests éssers escollits per la naturalesa i pot arribar a incrustar-se directament al cor de qui l’ha engiponat. Ironia en grec volia dir interrogació i sempre és més un mitjà que un fi en si mateixa. Rilke aconsellava a les víctimes de la ironia que anessin fins al més profund, perquè allà no hi pot arribar mai l’ham de la interrogació. I és precisament en les profunditats on naveguen constantment els éssers que poblen les portades dels diaris.

LLAMBILLES I UN SEMÀFOR

Pels que van de la ciutat a la platja o de la platja a la ciutat, Llambilles s’interposa entre Quart i Cassà. Viu amb un peu clavat a la carretera i mirant de reüll cap al massís de les Gavarres, on neix el Bugantó, riera que els llambillencs en diuen riu, una teoria de la geografia local només demostrable en dies de tempesta grossa. 

Entre una ermita colgada al mig del bosc i una antiga estació del tren petit de Sant Feliu de Guíxols, el poble ha anat creixent rodejat de camps de blat i alzines sureres. Ciclistes abillats amb tot l’equip necessari per fer les grans curses, traginen incansablement amunt i avall per la via del Carrilet, reconvertida en circuit de desfogament urbà, i, mentrestant, els automobilistes esperen amb impaciència que un inevitable semàfor a la carretera canvii definitivament al color de l’esperança.

Sota el campanar escapçat de l’església voleien els penjolls acolorits de la festa major. De nit el poble s’omplirà de música i l’endemà es llevarà amb un regust d’excés de licor a la boca, però la làpida de la Santa Missió continuarà lluint el seu missatge, al costat de la portalada del temple: “Vinc de Déu i vaig a Déu”. I una estesa de grills continuarà cantant la cançó enfadosa de l’estiu, sota l’ombra de verd obscur de la devesa, enmig del groc bladar i en els marges del camí que serpenteja cap a la muntanya, a l’empara d’arbres platejats. Un camí que porta cap a un cementiri de murs prefabricats, on s’adverteix als més desinformats que cal tota una vida per trobar la pau, però s’anuncia també, als que creuen, que en la pau d’uns nínxols adossats hi trobaran per fi la vida.

Costa Brava 0 – Alemanya 4

 Quan entres a Lloret de Mar perds totes les referències culturals que tenies, és el mateix que passa quan surts a l’estranger, però a Lloret tot es fa encara més estrany. Passejant pels seus carrers és impossible escoltar cap mot en català i veus que tots els rètols són en els idiomes més diversos. Sembla com si l’edat de les persones s’hagués aturat en una eterna post-adolescència, els vells són rars i els infants encara més; et mires a tu mateix en el vitrall d’una botiga i t’adones que ets l’únic que va vestit amb totes les peces de roba.

A vegades diries que els hotels hagin crescut d’esquena a la realitat, els carrers esguerrats moltes vegades no duen a enlloc, les botigues venen els objectes més inversemblants i els bars semblen abeuradors per a cavalls alcoholitzats. Sobre la sorra de la platja s’hi poden veure tota mena de deixalles i el mar, en la llunyania, és l’única visió plàcida. Dóna la sensació que els lloretencs de tota la vida han desaparegut totalment dels carrers i que aquests hagin estat ocupats per una horda de bàrbars.

Passejar per Lloret de Mar una tarda de dissabte de juliol és ja de per si una experiència feixuga, però si a més és any de Mundial, i la cosa va de futbol, tot es complica, perquè a cada cantonada hi ha un establiment amb un gran televisor que retransmet el partit i et trobes amb una munió d’alemanys encervesats que, cada vegada que la seva selecció marca un gol, es posen a cridar com els fills d’Atila quan es dedicaven a segar l’herba per aquelles europes d’antany.

Després, de nit, segurament sortiran a celebrar-ho encara més, però jo ja hauré tocat el dos, terra endins, seguint la direcció que pren el sol cada tarda des de que el món és món i no pararé fins arribar al meu destí, on diuen que la gent és noble, lliure, desvetllada i feliç. Ja em perdonaran si en articles com aquest dic el que no és políticament correcte, però l’altre dia vaig arribar a pensar que res millor que una tarda a Lloret de Mar per a reconciliar-te amb la ciutat on visc.

[el dilluns és la maça]

Els calendaris són roques de silici i els dilluns la maça que comença a esmicolar-les, cada setmana, fins que finalment el temps queda només com un grapat de sorra que s’escola entre els dits.

[un home]

“Un home és més un home per les coses que calla que per les que diu.” (Albert Camus – El mite de Sísif)

Rusiñol & Picasso

 Durant algunes tardors el senyor Rusiñol va passejar la seva mirada pels carrers de la Girona vetusta. El fum del seu puro es barrejava amb la boira que pujava incansablement de l’Onyar i amb l’alè de barreja de traginer d’en Pepet Gitano. A la vora del riu plantava els estris de pintura, i els seus ulls de bou que tot ho miraven, i a punt va estar d’instal·lar les seves col·leccions de ferros forjats a l’església de Sant Nicolau, que aleshores era el magatzem de fustes del senyor Farreras.

Rusiñol fou far i senyera d’un grup d’artistes catalans que va cercar incansablement l’anima de la modernitat, en un tombant de segle acabà per fer la voltereta amb l’inici de la Primera Guerra Mundial. Mentre aquella modernitat es forjava entre tempestes d’acer, sorgien voluptuosament dels cràters de les bombes els moviments artístics que van fer girar la roda del segle XX, fins a estampar-se contra els murs de la societat post-industrial.

Pablo Picasso, que va néixer vell i morí jove, s’imbuí de l’olor de tabac de les barbes de Rusiñol i va veure a glops dels seus ocres, però sobretot del seu blau. El blau de Picasso sense Rusiñol no s’entendria i això és ni més ni menys el que s’entreveu a l’exposició dedicada a la relació entre els dos artistes que ha organitzat el Museu Picasso de Barcelona conjuntament amb el Museu del Cau Ferrat de Sitges i que es pot veure a Barcelona fins al mes de setembre d’enguany.

De la mateixa manera que molts han conegut Picasso a través de Palau i Fabre, Rusiñol no s’entendria sense les aportacions de Mita Casacuberta i Vinyet Panyella, una comissariant la celebració del centenari i l’altra a través de l’imprescindible “El caminant de la terra”, una construcció biogràfica de la vida de Santiago Rusiñol que ja és un referent definitiu de la seva vida i també de la seva obra. Picasso i Rusiñol, Rusiñol i Picasso, dues mirades encreuades en la modernitat, que quedaran fixades per sempre en una posteritat que no sempre és justa amb els seus fills més genials.

[només un deure]

«Je ne connais qu'un devoir : c'est celui d'aimer.» (Albert Camus)

LLAGOSTERA SOTA EL SOL

Si la comarca del Gironès fos un gran continent amb dret a ser explorat per la National Geographic Society, diríem que Llagostera estaria situada en la seva part més austral, gairebé en els confins antàrtics d’una de les extensions siàliques emergides de l’oceà i que conformen el Gondwana de les comarques gironines. O sigui, just allà on les Gavarres es troben amb la Serralada Litoral, entre el puig de Cadiretes i les fosques altures de Romanyà.

Llagostera és un d’aquells pobles a peu de carretera, que abans s’alçaven sobre un turó, vigilant entre torres i muralles, i ara s’obren a la plana, oferint serveis ocasionals de planxisteria als automobilistes que passen amb refulgent armadura metal·litzada.

Els seus carrers costeruts semblen voler recordar una vocació d’altura, amb unes voreres minúscules que són tribut a una modernitat dominada pels cavallers conductors de cotxe. El sol s’hi passeja sense vergonya i no deixa quarter a l’ombra. Els vianants, a falta d’espai a la voravia, passen pel bell mig del carrer i les orenetes van i venen, traginant en un cel que sembla un oceà blau sobre un continent perdut, habitat només pels darrers descendents d’una raça indòmita d’escorxadors d’alzines sureres.

Una gran plaça trepitjada per generacions i generacions de sardanistes endiumenjats sembla, malgrat tot, el pati de darrere d’un casino d’aquells d’abans i un llarg passeig, que sorgeix del no-res i que no acaba concretament enlloc, s’estreny entre dues fileres d’automòbils aparcats indefinidament en un paisatge que ja s’han fet seu per sempre.