Llibreters i llibreteries

 Una llibreria, per definició, és una botiga on s’hi venen llibres. De llibreries n’hi ha de moltes menes, totes elles ostenten un rètol a l’entrada i tenen sobre el taulell una caixa registradora que fa “tilín” cada vegada que un client decideix fer-se seu un dels llibres, que reposen ben arrenglerats en les ventrudes lleixes que els carreguen. Però una llibreria també és un indret de pas i d’acollida, una terra de tots, on els clients conversen, entre ells i amb els llibres, i on els llibres també parlen els uns amb els altres.

Les llibreries, generalment, estan regentades per llibreters, individus que cada dia, quan es lleven, dubten. El gran dubte del llibreter és haver errat la vocació, perquè el producte que venen és el menys buscat del seu barri i han d’anar a treballar a peu quan els altres ho fan amb un cotxe nou de trinca. I és que els llibres es porten a la sang i els llibreters per molt que vulguin no poden renunciar a un codi genètic que els aboca irresolublement cap a aquest negoci tan poc rendible.

Als llibres els agrada la companyia dels llibreters, són animals gregaris. Uns s’ajuden als altres, dormen acomboiats amb l’escalfor de les paraules que acullen en el seu ventre i només desperten, de tant en tant, per a constatar, juntament amb el llibreter, que el dinosaure de Monterroso continua al seu lloc. I aquest és precisament el seu neguit, perquè ells saben que tots els dinosaures ja fa temps que van desaparèixer i es pregunten per què aquest continua viu. Serà que la darrera glaciació el va agafar de vacances en algun indret càlid?

Tot això, però, no deixa de ser un miratge, un reflex còncau en un mirall convex. Els dinosaures van desaparèixer fa milions d’anys, els llibres s’extingiran aviat i els llibreters també. Les llibreries ho fan lentament, inundades per articles de papereria, xuxeries i bonolotos. A Girona ara ha tancat La Llibreteria, un establiment regentat per en Felip Ortega i la Laura Rochera. Els nostàlgics del paper imprès segur que els trobaran a faltar: sortiran al carrer i s’adonaran que el dinosaure ja no hi és.

[progrés]

“L’home racional s’adapta al món, l’irracional persisteix en intentar adaptar el món a si mateix. Per tant, tot progrés depèn únicament de l’irracional.” (George Bernard Shaw)

[és dilluns]

Els dies són objectes quotidians que pengem dels calendaris, per a recordar-nos a nosaltres mateixos que la vida comença de nou cada setmana.

[escriure]

“Només conec una mena de persones que escriguin amb facilitat: els poetes i els prosistes obscurs i complicats. La nostra llengua és de si mateixa, per altra part, una cosa tan poc treballada, que costa Déu i ajuda no escriure en vers i donar a les coses un punt d’insípida vaguetat.” (Josep Pla – Homenots, primera sèrie: Joaquim Ruyra)

“La música és un soroll que pensa.” (Victor Hugo)

Som de segona!

 Girona ha viscut una temporada a segona divisió. Parlo de futbol, evidentment. Girona, entesa com a espai territorial, fa molt de temps que en molts aspectes ja hi juga, en alguns ho fa en primera, però bàsicament el seu lloc natural és la segona divisió, una divisió que no deixa de ser d’honor, perquè pitjor és ser de tercera o de quarta regional. Nosaltres som de segona, cosa que esportivament parlant encara ens costa més, sobretot amb els esports que compten, o sigui, els esports que mouen diners, els que interessen als grups especulatius que inverteixen en esport.

Perquè, desenganyem-nos, avui en dia l’èxit d’un equip de futbol no depèn exclusivament de l’habilitat de l’entrenador, de la perícia dels jugadors o de l’entusiasme de l’afició, tot això és el de menys, el que realment compta és el pressupost del club, o, més ben dit, de la Societat Anònima Esportiva, o, com és el cas del Barça, dels pressupostos que mou al seu voltant. No descobriré res de nou si dic que tots els que es mouen en aquest àmbit, ho fan purament per interessos econòmics.

El Girona FC evidentment no és cap excepció. Aquells vells socis d’abans ja fa temps que ho va deixar de ser per passar a la categoria de simples “abonats” i els socis de veritat ja no es mesuren per la seva antiguitat sinó per la quantitat d’accions que han comprat. El Girona és matèria informativa de les seccions d’economia i res més. Però una vegada arribats a aquest extrem, deixeu-me tornar al meu raonament del principi: Si realment el futbol és un negoci, perquè no podem mantenir un equip a primera divisió?

Doncs la resposta és evident, perquè a nosaltres, des de molts aspectes ja ens va bé estar a segona. La divisió en la que juga l’equip de la capital és el reflex perfecte d’un empresariat, per exemple, que no s’ha sabut organitzar per tenir un aeroport de primera; un empresariat que no ha estat capaç de ser prou influent per obtenir unes infraestructures de primera, és que ja li està bé jugar a segona. I, ja per acabar, una classe empresarial i política que no ha estat capaç de posar-se d’acord per trobar una sortida de primera al tema de Caixa Girona és que definitivament ja li està bé estar a segona.

[fatalitat]

“La fatalitat és l’excusa de les ànimes sense voluntat.” (Romain Rolland)

Nit de festa, somnis de solstici, estels de berbena.

Que el foc d’aquesta nit sigui llum de vida plena!

El temps de les vuvuzeles

 Cada dia s’aprenen coses noves. Aquesta setmana, per exemple, he après a dir “vuvuzela”, que, més que una paraula, sembla una mosca collonera volant de boca en boca. Resulta que les vuvuzeles són com una mena de trompetes que a Sud-àfrica els aficionats al futbol fan sonar durant els 90 minuts que duren els partits i, encara més, durant els temps de descompte. El só greu de la vuvuzela recorda als brams que emeten el elefants en estampida o el de les botzines dels camioners en estat de zel.

Sembla ser que, malgrat les reiterades queixes dels jugadors que acaben amb els nervis a flor de pell, dels entrenadors que es veuen incapaços de comunicar-se amb els jugadors, dels periodistes que han de bregar amb micròfons sobreescalfats i, fins i tot, d’altres espectadors delicats d’oïda, la Federació Internacional de Futbol no les prohibeix perquè les considera un element característic de la cultura futbolística sud-africana, al mateix nivell, posem per cas, que les bandes de música en les curses de braus o les gralles que toquen mentre carreguen i descarreguen els castells.

La vuvuzela simbolitza aquests temps en què vivim. El soroll que produeixen moltes tertúlies radiofòniques és indestriable del de la vuvuzela, les reunions de veïns no canviarien de to si els assistents fessin sonar aquesta trompeteta directament en comptes d’intentar fer-se escoltar a crits i no canviaria gaire cosa si els meus fills em demanessin la paga setmanal a cops de vuvuzela o si la fessin sonar pels altaveus del seu equip de música en comptes de posar els habituals esparracadors de cançons que em fan escoltar tan si vols com si no.

Ens trobem rodejats constantment pels sons estridents de vuvuzeles de tota mena. Senyores que criden, nens que xisclen, màquines que eixorden, televisors que tronen, motocicletes que espeteguen i colles de beguts que celebren comiats de solter. Vivim en el temps de les vuvuzeles, una època, tal com deia el còmic francès Pierre Dac, en que passa el mateix que amb els cotxes de segona mà, on totes les peces fan soroll excepte el clàxon.

[novament la vida]

La vida és la contemplació del pas del temps i també del pas de moltes vides, vides que a vegades semblen una mateixa vida i en un mateix temps, del qual en som protagonistes i en el qual ens dissolem sense remei a cada moment.

[novament dilluns]

Avui el mirall ha resseguit amb urpes de cristall els solcs de la vida pel meu rostre i el calendari ha escopit al meu pas per anunciar-me, a la seva manera, que novament és dilluns. Papallones daurades sobrevolen el meu cap i una llum esgrogueïda retalla amb insidiosa claredat l’horitzó d’un futur on tot encara està a mig fer.

[ombres]

Ombres de diumenge sota els arbres del carrer. Ombres de diumenge entre les formigues que formiguegen, igual que formigues, a la vora del camí. Ombres de diumenge que aviat es dissoldran, lentament, en un capvespre definitiu darrere les muntanyes. Ombres de diumenge, records de dilluns.

Maleïda cultura maleïda

 D’on venim? –Venim de lluny, podem acreditar un currículum de més de 2.000 anys de civilització. Hem construït ciutats i carreteres, hem alçat monestirs en les muntanyes i monuments vora el mar, hem treballat en les fàbriques, en les fargues i els tallers. Hem anat a la guerra quan la història ens ho ha exigit, hem alçat la veu quan ens hem sentit oprimits i hem mirat més enllà dels nostres confins per intentar intuir com pot arribar a ser el món, nord enllà: més noble, més lliure, més ordenat i més feliç.

Qui som? –Bàsicament som una llengua i poca cosa més. No tenim unes determinades característiques racials en la sang que ens facin diferents, com els massais, els habitants de Papua-Nova Guinea o els bascos. No vivim aïllats en un territori rodejat d’oceans pels quatre costats, la nostra terra no és especialment rica en matèries primeres, els nostres agricultors no produeixen extensivament i les nostres fàbriques no són ni més ni menys que les dels països que ens envolten.

Què fem? –Amb el temps vam bastir al voltant de la nostra llengua una cultura que produïa músics, artistes plàstics, poetes i escriptors. Vam patir l’atzagaiada d’una guerra on van intentar aniquilar-la i gairebé ho aconseguiren. Quan arribà per fi l’aire de la democràcia i de la llibertat, la cultura, i la llengua en el seu nucli, era ja una criatura agonitzant. Però la ciència avança que és una barbaritat i gràcies a tota mena de transfusions, el moribund va anar tirant, això sí, sempre lligat al tub del sèrum de la vida connectat als pressupostos generals de les administracions públiques.

On anem? –No ho sé, però el que és evident és que estem en crisi i el tub que alimenta al malalt terminal està a punt de desconnectar-se definitivament. Quan això passi segurament alguns ploraran amargament, però són pocs, poquissims, la majoria continuaran amb les seves vides tranquil·lament, perquè, igual que han après a viure amb els productes de consum que els venen de fora, ja fa temps que quan tenen necessitat de cultura la compren en el gran mercat anglosaxó. Espero que la Generalitat com a mínim estigui al corrent de les quotes de l’Ocaso i pugui oferir al finat, i als seus íntims, un funeral a l’altura de les circumstàncies.

[el riu]

La vida és baixar per un riu: t’has de deixar portar per la corrent. Es tracta de moure els braços i les cames, d’anar en compte amb les branques més baixes dels arbres i amb les pedres que entorpeixen el curs de l’aigua. Però no has de pensar mai en remuntar riu amunt, això només ho fan segons quins peixos, perquè ho porten inscrit en la seva natura i el seu destí es tan tràgic com el nostre. El futur és el nostre objectiu, el passat és un indret on no se’ns espera.

Els traficants de la mala llet

 Que no es preocupin els del sector lacti, que aquest article no va per ells. La mala llet és un producte que no té res a veure amb els iogurts, ni amb els formatges, ni amb res que es pugui trobar a la secció de refrigerats del super de la cantonada. La mala llet sorgeix de la base de l’encèfal i se segrega per diversos motius, a vegades ni tan sols requereix d’una excitació prèvia, la mala llet sorgeix d’ofici, perquè sí. Els dinosaures es van extingir, entre altres coses, precisament per no haver pogut desenvolupar el seu cervell més enllà d’aquesta glàndula primària.

Però la mala llet, la de veritat, és la que produeixen les multituds. Les multituds són bàsicament productores d’aquest malestar que transcendeix en l’espai i en el temps i que acaba planant permanentment, com una mena de boira espesa, per sobre dels nostres caps. Aquesta formació nebulosa s’alimenta de mitges veritats i de mentides de tota mena, de rumors i de remors que viatgen de boca en boca i que s’acaben establint en la consciència i en l’inconscient del grup.

D’entrada es podria pensar que només la política alimenta aquest tipus d’aberracions socials, però no, la matèria primera sorgeix sovint de les creences religioses, de determinades afinitats culturals i de les passions esportives. Aquesta barreja, en estat gasós, produeix això que anomenem l’estat de la mala llet i que és extremadament inflamable. Fa un segle van esclatar dues guerres mundials a causa de la mala llet i, al nostre país, una de civil que encara mou la cua.

Com tot allò que és humà per naturalesa, la mala llet té la seva raó de ser i probablement l’hauríem de comptabilitzar inicialment en el capítol dels mecanismes autodefensius del nostre organisme, però també de mala llet n’hi ha de produïda artificialment i aquesta és la pitjor, perquè, una vegada sintetitzada i empaquetada en laboratoris clandestins, es va distribuint sistemàticament per tots els racons de la societat. Si els traficants de mala llet us ofereixen el seu producte, simplement dieu: No.

[murs]

Construïm cases sobre els fonaments de la memòria, però amb murs d’oblit.

[dilluns, dilluns, dilluns...]

Comença novament el ball planificat de les agendes, s’alcen en silenci murs entre les hores comptades dels dies, s’omplen lentament les tessel·les del temps. Surt el cucut de la seva caseta mecànica i ens diu que és dilluns, dilluns, dilluns...

Un diumenge qualsevol a l’illa de la Grande Jatte

Un tarda de diumenge és com un món estrany, diferent, on no sempre hi regeixen les normes estrictes que semblen imperar durant la resta de la setmana. El sol dominical brilla amb una intensitat inexplicable i el paisatge exhibeix tota la seva gamma de colors i de formes. La meva àvia, de la resta de la setmana en deia “els dies de fener”; ella els distingia clarament dels diumenges, perquè en els calendaris els números eren sempre de color negre. Ara ja no t’en pots refiar en absolut, els dissenyadors utilitzen els colors a caprici i només saps que és diumenge quan surts al carrer i respires una mena de calma gairebé líquida, que la resta de la setmana es perd com l’aigua que raja per les escletxes d’un dipòsit esquerdat. Molt abans de la Gran Guerra, els diumenges eren un dia de glòria sota el sol. De la gent refinada emanava un perfum característic, que escampaven una mica per tot arreu, amb la mateixa habilitat dels pagesos en temps de sembra.

L’art és una mena de malaltia que han patit gent diversa al llarg de la història. Georges Seurat va ser un d’ells. Va néixer el mateix any que jo, però exactament amb un segle de diferència. Ara ens pot semblar una ximpleria, però va dedicar dos anys de la seva curta existència a pintar una obra de grans dimensions anomenada Una tarda de diumenge a l’illa de la Grande Jatte. El quadre és un compendi cromàtic de totes les sensacions que es podien sentir, en aquella època, un diumenge a la tarda. O, si més no, el paisatge que es podia contemplar des d’uns ulls de classe mitjana-alta.

De fons hi predominen els verds, tota mena de verds, vora l’aigua idealitzadament blava del Sena. A dalt de tot, en un racó a mà esquerra, un núvol solitari, com un petit globus de cotó fluix, sembla intentar escapar del seu destí, buscant cels més predisposats a les tempestes.

Els personatges centrals porten peces de roba de color vermell i els que estan en primer terme vesteixen de negre. Tots ells semblen tancats en el seu món interior, contemplant un paisatge que els fascina però que els aïlla completament. Els arbres, en segon terme, fan l’efecte d’unes columnes que aguanten el teló de fons i que acaben de fer creïble l’escenari d’un quadre plàstic. Unes petites barcasses de vapor intenten navegar amb penes i treballs pel riu, mentre uns remers disciplinats passegen a una dona amb para-sol blanc. Un personatge, cobert amb un salacot ombrívol, intenta trencar el silenci per mitjà d’una mena d’instrument de vent, entre la indiferència dels que el rodegen. I una nena immaculadament blanca, acompanyada d’una dama, sembla com si volgués venir cap a nosaltres per poder contemplar el quadre acabat.

El sol sobre la gespa engrogueix un mica el quadre i difumina les cares dels personatges. Però ni la volguda inexactitud del puntillisme pot arribar a arrugar els vestits, de fet només uns doblecs, perfectament excusables, en les faldilles de la dona que hi ha en primer terme, ens deixen entreveure que el món no és mai una realitat completament allisada.

Probablement cap dels personatges del quadre no es va arribar a assabentar mai de l’existència dels altres. Els uneix només un tema comú: tots ells estan al servei d’una mateixa teoria del color i de la perspectiva. Els uns no podrien existir sense els altres, s’il·lustren i s’expliquen mútuament amb una mena de polifonia muda, de veus que –per dir-ho d’alguna manera– callen simultàniament.

Georges Seurat no va arribar a veure mai el drama de la Primera Guerra Mundial, una guerra de mirades fosques, en blanc i negre ortocromàtic. Però darrere de l’elegància quasi sobrenatural dels personatges del quadre, de les mirades tranquil·les i del posat displicent, s’hi intueix l’ombra d’algun desastre. Tots ells tenen consciència que són allà gràcies a l’ajuda d’un artista, que els ha congelat per sempre sobre la tela i sobre el prat felicíssim d’un diumenge qualsevol.

L’ortodòncia

 A vegades les dents creixen en les boques com flors salvatges. Unes es vinclen capriciosament cap un costat, mentre les altres ho fan cap on volen. En el fons som fills de la natura, i la natura, per molt ordenada que a vegades ens sembli, generalment fa el que vol. Per a corregir aquests desordres els dentistes es van inventar uns ferregots que lentament van reordenant el caos bucal. Aquesta ferradura a la cara dóna, a qui la porta, un aspecte cavallí que tot sovint fa pena de veure.

Les ciutats, construïdes a imatge i semblança dels homes, també creixen desordenadament. Els carrers de l’eixample de Girona, per exemple, semblen la dentadura d’un adolescent amb greus alteracions del teixit gingival. En un moment donat de la nostra història, un mecànic dentista força maldestre va decidir fer passar la circulació ferroviària per una mena d’ortodòncia de formigó que va deixar la cara de Girona amb una ganyota cavalluda a la cara que intentem amagar com podem, quan ens fan la foto per a sortir a la postal.

Un dia un hàbil dentista de la nova escola ens va proposar treure’ns definitivament la maleïda ortodòncia de la boca, a canvi, això sí, d’una delicada operació amb anestèsia local que aniria adreçant de mica en mica les nostres dents guerxades. Després de molt pensar-ho, de fer comptes, d’estudiar els pros i els contres, d’imaginar-nos patint aquesta mena de tortura voluntària a la qual ens sotmetem cada vegada que anem al dentista, vam decidir posar-nos en les mans de l’especialista, no sense alguna reticència en l’inconscient que ens anava dient amb l’accent local: “Això poca pot anar pas bé”.

Però, gironins com som, vam entrar en la consulta de l’odontòleg obrint la boca amb aquell aire de dir “Ave Cesar, morituri te salutant”. I el dentista va començar a punxar i a burxar, mentre nosaltres manteníem obedientment la boca oberta com si ens haguéssim de menjar un pa de quilo tot sencer. I ara, a mig fer, resulta que arriba la crisi i ens diuen que intentaran acabar l’operació abans no despertem de l’anestesia, però que el pressupost no arribarà per a treure’ns l’ortodòncia. Ah! I que mantinguem la boca oberta no fos cas que ens punxessin la llengua accidentalment. La mare que els va parir...

[ampolles]

Diuen que els informàtics sempre tenen una ampolla buida a la nevera per si arriba algú que no té set. 

Viure en temps de crisi

 De fet la vida és una llarga crisi, no? Fins i tot néixer és un trauma; l’adolescència és una època de grans trastorns i cada dia, poc o molt, el sol fet de posar els peus a terra ens aboca a una realitat poc amigable. Cada dia pot ser el darrer de la nostra vida. Amagat en qualsevol cantonada ens espera un destí cruel, que lubrica les seves ungles amb baves monstruoses que segrega imparablement. S’ha de tenir valor per creuar el carrer, perquè la mort pot conduir el cotxe que no s’aturarà en el pas de vianants.

La crisi, la que surt cada dia en els diaris és com un suplement, com una mena de regal promocional de la realitat per a fidelitzar els lectors. Ens volen vendre aquesta crisi econòmica i financera com si fos un producte mediàtic inevitable, com si fos una qüestió passatgera, un núvol de cendra, i no, la crisi la tenim entre nosaltres, la crisi som nosaltres i, el que potser encara és més aclaparador: ha vingut per a establir-se definitivament a casa nostra, com un membre més de la família.

Actualment l’expressió “viure en temps de crisi” ja no serveix per a definir un estadi passatger de les nostres vides i del nostre entorn, perquè ara ja hem entès que en crisi hi viurem sempre, evidentment si el capitalisme resisteix i els diaris són capaços d’aguantar la notícia fins a la fi dels temps. El problema, com en la majoria de les coses, és la banalització del concepte i aviat ens voldran fer creure, uns per la part que els toca i els altres per la pròpia dinàmica dels mitjans, que s’ha acabat el cicle de la crisi i que en comença un altre.

No ens enganyem, preparem-nos per l’inevitable, o sigui per a viure en crisi permanentment i extraiem-ne el més aviat possible les conclusions necessàries, les lliçons pertinents. Haurem d’aprendre a viure amb menys, sobretot els que menys tenen; haurem d’aprendre a espavilar-nos, sobretot els que menys s’han espavilat; haurem de viure a menys velocitat, sobretot els que s’havien acostumat a prémer l’accelerador a fons i haurem d’aprendre finalment, sobretot els que ho havien oblidat, que res és possible fer-ho sols i que tot ho haurem de fer entre tots.

[oblits]

He oblidat tots els greuges, totes les impostures i gairebé tots els oblits. He llençat en un forat negre totes les nits d’insomni i els diumenges de tedi. En un calze d’or m’he begut tots els records amargs. Ara només em resta acabar d’escoltar els càntics d’enyorança i llegir tots els poemes d’amor que encara m’esperen pacientment en la lleixa de les raons per viure.

[dilluns covard]

No hi ha res pitjor que un dilluns mentider, manipulador i covard. Però avui intentaré llevar-me armat amb el valor de viure, després ja veurem... segurament serà cosa de posar-me ben cordats els pantalons, la consciència i els ulls de vidre.

Ser diumenge

Un dia m’agradaria llevar-me i que fos diumenge, que el sol m’abracés amb cordialitat i que un déu m’oferís consol sense exigir compensacions absurdes a canvi. Un dia m’agradaria llevar-me i que jo fos diumenge.

Un economista de capçalera

 Sota unes celles contundents i a l’ombra d’un nas lleugerament ganxut, s’hi amaga el somriure discret d’un home, economista de naixement i santnarcisenc de vocació i de records. Amb les mans expressa en tot moment dades exorbitants, com si realment es poguessin comptar amb els dits i els seus ulls et contemplen com dos zeros enfilats en el punt de l’infinit. Cada vegada que el veig en les pàgines d’un diari penso que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.

La seva veu sembla com si no tingués força per a imposar-se sobre d’altres, però ho acaba fent. Parla amb la humilitat dels que saben més coses de les que poden dir i s’explica amb la vehemència dels que volen convèncer i no imposar. No sé si Caixa Girona havia tingut mai un president de la seva altura moral, el que és segur és que ja no en tindrà cap altre, però això és el que té la feina d’economista i és que s’ha de saber estar a les verdes i a les madures.

En Manel camina decidit pel carrer amb una carpeta d’escai sota el braç, amb posat de mestre d’escola o de metge rural, i es para cada vegada que s’entrebanca amb un amic, per exercir d’amic o d’economista de capçalera, per donar ànims, simplement per escoltar o per donar consell sense que l’aconsellat s’ofengui. Perquè en Manel molt abans de saber parlar va aprendre a escoltar i quan per fi va començar a dir alguna cosa, va dir “Sí”, molt abans d’aprendre a dir “No”.

En Manel sortirà de Caixa Girona per la mateixa porta que hi va entrar: per la porta de servei, perquè ell és un home de servei, que va per feina i que no es deixa enlluernar pels flaixos dels fotògrafs ni per la blancor de somriures encarcarats de Cap Roig. En Manel llegirà aquest divendres el pregó de la festa major del seu barri i després escoltarà amb interès les llargues històries dels seus amics i sempre hi haurà qui pensi que si la honradesa fos un problema, en Manel Serra tindria un gran problema.

Convivint amb el canvi

Si alguna lliçó hem après en els darrers mesos és que la societat en què vivim ha canviat profundament i que ja mai més serà com l’havíem conegut abans. S’acosten temps de nous embats i de resistències.

Juny

Quan ja havies arribat a pensar que el paisatge seria verd per sempre, sorgeix el groc de la palla i et crema els ulls, ajudat per la potència d’un sol que, de fet, feia setmanes que ja es preparava en silenci. És el mes de juny, el mes de la perla i el blat, de les revetlles i els dies llargs, i de la flor que floreix en una nit de solstici. Ha arribat el mes de juny, és la prova que el temps no s’atura i l’any celebrarà aviat el pas del seu equador amb petards i coets.

Però les nits d’aquest mes de Juno s’encenen també amb la claror de milions d’estrelles, sobre els incomptables pobles de la plana posats per a l’ocasió l’un al costat de l’altre. Entre el rautar incansable de les granotes i els grills, i enfilades per obscurs campanars armats amb penells i parallamps, les estrelles encenen els primers desitjos de l’estiu. De nit el món es capgira i els ulls miren cap al cel, i el cel es deixa mirar amb la paciència benaurada de qui se sap etern.

El mar espera amb ganes els primers estiuejants i el vent comença a portar olors de crema solar. Els automòbils inicien novament llargs recorreguts cap a les segones residències, els nens acaben un curs que semblava interminable i els mestres inauguren les vacances. La muntanya espera impacientment els excursionistes, les daines baixen en ramats a menjar l’herba fresca dels prats i els quatre per quatre comencen a remugar per camins que només coneixen els navegadors GPS.

Juny fou el mes del desembarc a Normandia, allà les platges encara conserven un cert regust de sang i d’acer, i d’esperança en una victòria que era necessària. Aquí, en un ja llunyà any de 1977, fou el mes de les primeres eleccions lliures. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que nosaltres som fills de mesos de juny com aquells. Igual que les estrelles són filles de la nit i que les roselles creixen just allà on no se les desitja, la llibertat a vegades floreix i és filla del solstici.

Eructe

En el ventre de tots els silencis hi ha un crit reclòs, que sorgeix com un eructe en el moment més inesperat.