No hi ha res en el silenci ni en la foscor, hem de saber trobar l’essència de les coses agafant-nos a la cua dels somnis. Avui és dilluns, però demà serà sempre.
30.5.10
La fita
La noia dels cabells daurats camina en silenci, perquè l’home dels ulls de vidre ja ha esgotat el seu esquifit doll de paraules. Un camí flanquejat de roselles marca contundentment la fita del que han estat les seves vides: un grapat de pols entre la inutilitat del vermell.
29.5.10
La quarta dimensió
Viure en el present no sempre és una empresa fàcil. A vegades és més senzill instal·lar-se permanentment en el passat, com aquells joves que no acaben mai de marxar de la casa dels pares. Sigui quin sigui aquest passat sempre és més confortable que l’inestable present en el qual, a la resta, ens toca viure. Sempre és millor habitar en una casa amortitzada, que pagar les hipoteques d’una vida encara en construcció. El passat és la seguretat de la història, el present la vulgaritat d’una realitat lineal.
Els que vivim en el present ja no ens queda temps, l’hem esgotat definitivament i hem de viure el moment, de puntetes, entre un segon que passa i el següent, les broques dels rellotges són com espases que ens fan ballar amb el seu ritme endiablat. Sabem per experiència que si volem canviar el món, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos, però a la vegada som conscients també que vivim en un món inestable, que va esgarrapant-nos constantment la sola de les sabates.
Els que vivim en el present hem deixat de buscar el sentit a la vida, perquè la vida ens consumeix a cada moment, això ho deixem a uns altres que tenen la fortuna d’habitar en el futur, contemplant la llum d’estrelles que encara han de néixer i olorant flors que mai han existit. El futur és un reialme en blanc, on tot és possible i on cadascú que l’habita el va moblant a la seva manera. El temps del futur és una matèria líquida, on hi suren els somnis i els desitjos, i on hi naveguen les naus d’Orió.
El passat és confortable, el present vulgar i el futur lluminós, però també hi ha una quarta dimensió, un temps que algú pot arribar a pensar que només existeix entre les pàgines dels llibres, la cadència de la música i els replecs de l’art. La quarta dimensió és un espai relatiu, i no pel fet que es reguli a través de la teoria de la relativitat, sinó perquè només té sentit si corre en paral·lel als altres tres. D’aquesta dimensió teòrica, encara no demostrada del tot, abans se’n deia política.
28.5.10
Rareses
Quina raresa: trobar música entre pètals de silenci, descobrir resquills de memòria entre els replecs de l’oblit. Quina raresa: estimar sense recances, viure sense hipoteques i morir quan et toca, després d’haver consumit la teva petita porció de vida.
27.5.10
HOSTALRIC, TERRA DE PAS
L’herba amanyaga suaument el camí de pujada cap al castell. Roselles com punys de carmí, esquitxen una catifa verda acotada per les velles pedres que encara vigilen des del turó. Hostalric ha estat sempre terra de pas, als seus peus hi passa l’autopista, la carretera, el ferrocarril i d’alguna manera no ha deixat mai de passar-hi la història, el tragí de la humanitat sota el fullam de les deveses.
Entre el Montseny i el Montnegre, Hostalric dreça altes torres, coronades per banderes deixades anar al vent. Amb el pas del temps les cases han anat deglutint la muralla. Dels petits patis sorgeixen udols de gossos, els darrers sentinelles del camí de ronda. A dalt, en canvi, els murs de la fortalesa estan rodejats de silenciosos xiprers, varats entre les espitlleres com llances poderoses i afilades. En el pati d’armes, una mata d’heura ha cobert tot una pany de paret i un penell, forjat sobre una estructura que aguanta dues campanetes, indica la direcció del vent als coloms natius i als ocells forans que van o vénen.
A l’ombra d’uns arbres, en una plaça, tres gegants de bronze en miniatura han quedat immòbils sobre el pedrís d’una font. I, mentre contemplo el rètol d’una casa, un gat ros se’m refrega contra les cames. És la casa on Frederich Soler i Hubert escrigué el seu primer drama “La Joyas de la Roser”. Al costat, a la vora d’un balcó, encara s’hi poden veure els escuts dels Cabrera entre un manyoc de fils de la Telefònica.
Un grup de vailets de pell obscura passen rebent en bicicleta i una dona, amb mocador negre al cap, empeny un cotxet ocupat per un nen que somriu a la història.
26.5.10
Ells riuen
Al nostre país encara hi ha gent que riu i riuen amb ganes. Riuen amb sornegueria com el sacerdot Santiago Gómez Sierra, president de Caja Sur, perquè ha aconseguit passar-nos la factura de la seva nefasta gestió. Riuen l’alcaldessa Barberà i el president Camps, a mandíbula batent, perquè saben que se’n sortiran amb la seva, perquè tenen la vida assegurada. També riu Mariano Rajoy amb unes ulleres de xaranga a l’aplec del cargol, perquè a ell ja li va bé que el país vagi malament, perquè com més malament vagi, més possibilitats té de ser el proper president del govern.
També riu Fèlix Millet, gaudint en el seu jacuzzi pagat amb els diners del Palau de la Música i riu en Jordi Pujol, perquè a ell tot això del Palau li sona a música celestial, i riu l’Artur Mas per allò de “que nos quiten lo bailao” i per tot el que encara els queda per ballar. Aquí tothom riu i se’n riuen de nosaltres. Riuen perquè saben que encara hi ha jutges que estaran sempre del seu costat. Riuen perquè el temps és una batalla que tenen guanyada per endavant, perquè és un negoci pel qual han cobrat a la bestreta. Riuen perquè tot els pertany des que el món és món.
Ells riuen, però molts d’altres riuen també de les seves gracietes. Riuen els constructors que van fer els seus negocis i que ara tenen els diners molt ben guardats, riuen els que han sabut fer carrera en obscurs càrrecs polítics cobrant més que el president del govern, riuen els que han trepitjat els altres i que ara encara volen, i ho aconsegueixen, que els demanin perdó. Riuen els que els han votat i els que els continuaran votant, riuen els que els han tolerat i els que els continuaran tolerant, riuen els que diuen “a mi ja m’està bé”, riuen els que pensen “els altres que es fotin”, tots riuen sense parar. Hi ha un veritable exèrcit de riallers que van pel món parant la mà, pel davant o pel darrere, amb un somriure encarcarat a la boca. Tots riuen, perquè aquí qui no riu és que no hi toca.
25.5.10
La vida
La vida és un artifici molt simple: cal llevar-se cada matí com si ho haguessis oblidat tot, com si res no hagués passat i el món esperés irrevocablement el teu somriure i tot encara estès per fer.
24.5.10
[Horòscop del dilluns]
Quan comença la setmana les precaucions sempre són poques, però estigues tranquil·la gateta, la vida t’alliberarà de la responsabilitat de ser tu mateixa i dels silencis brollaran els secrets del món.
23.5.10
22.5.10
El temps de les putes
Ja fa dies que han arribat les orenetes, els camps han florit i els anticiclons comencen a passejar-se impunement sobre els suaus turons de l’Empordà. Al mercat ja es poden començar a comprar cireres a bon preu, la gent es passeja pels carrers més lleugera de roba, algú ja pensa en anar a la platja i les putes han tornat al seu lloc a peu de carretera, deixant d’aquesta manera al complet un paisatge en el qual ja han esdevingut una peça clau, perquè tothom sap que el nostre país, entre altres coses, és un país de putes.
Espanya, Catalunya i més concretament les Comarques Gironines, ja fa fa temps que tenim reconeguda aquesta etiqueta, de la mateixa manera que fa més temps encara que la Costa Brava té reconeguda l’etiqueta de paradís del turisme de borratxera, una etiqueta que a alguns ja els va bé perquè en el fons és la base del seu negoci i fins i tot d’un concepte dionisíac molt arrelat en la cultura mediterrània, però com tot s’ha de saber modular perquè sinó després passa el que passa.
En el cas de les putes, no cal utilitzar eufemismes més cultes, el problema rau en una indefinició legal, molt pròpia també del nostre país, en què per tenir contents a uns i altres, no s’acaba de prohibir ni de legalitzar el tema. Al nostre país la puteria s’exerceix en una mena de llimbs legal, en el qual campen tota mena d’individus sense escrúpols i contra el qual no hi poden lluitar les autoritats competents, en aquest cas les municipals, i al final acaben tolerant-ho i, fins i tot en alguns casos, fomentant-ho, perquè en aquests temps de crisi qualsevol ingrés en les eixutes arques dels ajuntaments és benvinguda com aigua del cel en temps de sequera.
Ja fa molt de temps que en la Declaració dels Drets Humans es va condemnar l’explotació sexual de la dona, que no es pot acceptar ni en el cas que pugui ser fruit d’una renúncia voluntària. Però arribats a aquests extrems i davant de la paràlisi mental en què ens trobem, potser ens hauríem de començar a plantejar entre tots de regular definitivament el tema de les meuques, encara que no ens agradi, perquè ara mateix aquesta regulació sembla l’única sortida real a un problema que ja fa massa temps que dura.
21.5.10
19.5.10
Sí o sí
Per si algú encara no ho sabia, començaré aquest article dient que el Barça ha guanyat la lliga. O sigui, que l’equip que monopolitza absolutament el negoci del futbol al nostre país una vegada més ha tancat caixa amb beneficis i una vegada més aquella majoria silenciosa, que en el fons l’únic que vol és cridar i que s’apunta a tots els linxaments, ha pogut sortir al carrer a desfogar les seves ganes de xerinola, tocant la botzina durant unes quantes hores i cridant consignes prefabricades que igual serveixen per això com per a tot el contrari.
Per si algú encara no ho sabia, cal dir que per fi aquesta setmana el president Zapatero ha aterrat en la crua realitat. Ha passat el que havia de passar, finalment la realitat s’ha ajustat al guió, un guió que, ens agradi o no, ja fa molt de temps que no l’escriuen els caps de govern, ni els caps d’estat. El guió de la història el redacten els anònims consells d’administració dels grans bancs i de les grans corporacions, i tothom ha de fer el que diuen sí o sí.
Per si algú encara no ho sabia, els informaré també que l’alcalde Hereu ha perdut un referèndum. I és que els referèndums els carrega el diable. Ha quedat clar, per si algú en dubtava, que les consultes populars únicament s’han de convocar en funció d’un sí o d’un no, i això només si es té la certesa gairebé absoluta que guanyarà el sí. Qualsevol variació sobre aquest tema, per lleugera que sigui, és arriscar-se al fracàs i al ridícul més absolut.
Per si algú encara no ho sabia, acabaré recordant que més de setanta anys després d’haver comès execrables crims, l’únic que ha estat processat a causa del franquisme és el jutge que gosà obrir una causa en contra seva. Els enemics de la justícia una vegada més han fet festa grossa i els organitzadors de la realitat real ja s’estan preparant per a unes eleccions que guanyarà la dreta, per ventura de la majoria silenciosa de la qual parlava a l’inici d’aquest article. Sí o sí?
18.5.10
IMPRESSIONS DE GUALTA
Sota un cel que és principi i fi de totes les coses, fimbren els camps entre un verd absolut. Un pont discret, del mateix color i formes que la terra, passa de puntetes sobre el Daró i dibuixa amb mà tremolosa els seus cinc arcs irregulars sobre l’aigua. El rec del Molí travessa glopejant entre les parets de les cases i l’església s’alça impertèrrita d’esquenes al Montgrí i de cares al sud. A l’ombra d’una pèrgola de fusta neixen flors vermelles i sobre els murs rústics dels patis treuen el cap rosers de tots colors.
Un cementiri discret, al final d’un camí flanquejat de pins i oliveres i de mates de ginesta, sembla la porta d’entrada a un altre món, habitat únicament per un silenci etern, puntejat i acotat pel cant dels ocells. En la llunyania un molí de vent de color groc gira lentament entre els arbres i l’horitzó, un horitzó retallat contra un blau inapel·lable, del qual s’alcen gairebé vergonyosament quatre núvols grassonets de consistència imponderable.
Fileres d’arbres, flanquejats de roselles encarnades, tentinegen entre els marges i els camps. Unes grans sitges metàl·liques, que semblen naus vingudes d’un altre planeta, guarden zelosament el fruit de la terra dels gualtencs.
Gualta és un univers a ras de terra, flanquejat per la silueta mugronera de la muntanya de Santa Caterina, que sembla l’esquena cansada d’un geperut, i per la presència més propera i humil del puig de Font Pasquala.
El sol neix cada dia pel costat de mar i s’alça impertorbablement sobre els camps d’arròs, de blat i d’userda, com una gran pilota de golf rebotant sobre el green.
Un cementiri discret, al final d’un camí flanquejat de pins i oliveres i de mates de ginesta, sembla la porta d’entrada a un altre món, habitat únicament per un silenci etern, puntejat i acotat pel cant dels ocells. En la llunyania un molí de vent de color groc gira lentament entre els arbres i l’horitzó, un horitzó retallat contra un blau inapel·lable, del qual s’alcen gairebé vergonyosament quatre núvols grassonets de consistència imponderable.
Fileres d’arbres, flanquejats de roselles encarnades, tentinegen entre els marges i els camps. Unes grans sitges metàl·liques, que semblen naus vingudes d’un altre planeta, guarden zelosament el fruit de la terra dels gualtencs.
Gualta és un univers a ras de terra, flanquejat per la silueta mugronera de la muntanya de Santa Caterina, que sembla l’esquena cansada d’un geperut, i per la presència més propera i humil del puig de Font Pasquala.
El sol neix cada dia pel costat de mar i s’alça impertorbablement sobre els camps d’arròs, de blat i d’userda, com una gran pilota de golf rebotant sobre el green.
17.5.10
[dilluns, he tornat al ventre del temps]
Dilluns, he viscut sense reserves.
Dilluns, m’ompliré de camins.
Dilluns, he nascut entre les flors.
Dilluns, un dia vaig trepitjar la lluna.
Dilluns, he vençut al silenci.
Dilluns, m’han imposat una resposta.
Dilluns, he escoltat la pregunta del vent.
16.5.10
15.5.10
La samarreta
Les samarretes són un element bàsic de la modernitat, vull dir que abans la gent anava amb camisa i americana; el meu besavi anava a llaurar el seu hortet amb camisa i americana, els estudiants anaven a la universitat amb camisa i americana i els treballadors anaven a la fàbrica amb camisa i americana. Les samarretes eren una cosa que pertanyia a la intimitat de cadascú, només els paletes lluïen la samarreta, però eren samarretes “imperi”, suades i sense mànigues.
Les samarretes que coneixem ara, les t-shirt, van arribar aquí com moltes altres coses, gràcies al cinema; eren les samarretes que portava Marlon Brando a Un tranvia llamado deseo, James Dean a Rebelde sin causa, o les samarretes que exhibia esplendorosament Paul Newman. Aquella peça de vestir va esdevenir amb el temps l’uniforme de tota una generació de joves que les van utilitzar com a suport dels seus missatges, jo mateix em recordo encara enfundat en una de blanca on hi posava simplement: “Guanyem la llibertat”.
Vestir-se amb una samarreta o l’altra era un símbol de compromís amb una idea de progressisme, fins i tot l’Ovidi Montllor li dedicà una cançó que es feu famosa. En el seu cas era una samarreta vermella i portar-la en aquell moment no era cosa fàcil, la cançó acabava dient “Perquè abriga, me l’estime,
i li pregue que mai no se’m faça vella”. Però aquest tipus de samarretes, al contrari que les altres, només es fan velles de no portar-les i justament ara alguns dels que ja fa anys que no la porten van dient que això del progressisme està tronat i caduc.
El dia en què el progressisme deixi de ser necessari serà perquè el món haurà deixat de girar. Charles Chaplin, en una època molt més difícil encara, va dir que hi hauria llibertat mentre hi hagués algú que lluités per ella. En aquests darrers dies hem vist com a Roses i a Sant Feliu de Guíxols continua essent difícil lluir la samarreta del compromís cívic pel carrer. Els enemics de la llibertat i de la democràcia ens assetgen. Amics, si això és la guerra, els que em coneixen ja es poden imaginar amb quina samarreta i en quina trinxera em trobaran.
14.5.10
Sempre
Sempre plou sobre els sentiments, igual que sempre neva sobre la nostra infantesa i sempre és primavera en la memòria de les flors.
13.5.10
GOMBRÈN JA NO MOU LA CUA
ombrèn és un petit poble de muntanya, envoltat de serralades pedregoses, cobertes d’una esponjosa boscúria. El campanar de l’església parroquial, que fa de fita de la vall, sembla una estaca invertida que vulgui clavar-se permanentment en un cel espès de bromes i boires. Un rellotge de sol, que es recolza en la fe dels gombrenesos, marca quan pot les hores i un de mecànic, per si de cas falla el sol o la fe, reforça la important missió de marcar el temps a la vall del Merdàs.
En l’espaiós cancell del temple s’hi acumulen cartells impresos en quadricromia amb imatges de sants i beats, i de nois somrients que excel·leixen en virtuts cristianes. I és que Gombrèn fou el bressol d’un sant amb nom i cognoms, sant Francesc Coll i Guitart, fundador de la congregació de les Dominiques de l’Anunciata. Un gran bust de pedra clara el recorda al bell mig d’una plaça molt petita, a la vora d’un forn de pa i molt a prop de les botigues que venen embotits de la vall i records de tota mena als forasters.
Gombrèn, terra de comtes i de sants, viu en els confins del Ripollès, entre els massissos de Mogrony i de Puigbó, rodejat de vaques que pasturen en el silenci dels prats i de masies esparses que viuen en una quietud endèmica. Fins fa ben poc el seu nom acabava amb una i grega, però el geni ordenador de la llengua, sempre gelós del seu poder, va decidir un bon dia escapçar-ne la lletra forana, que remenava impúdicament la cua. Ara probablement la i grega reposa en el forat de Sant Ou, a 83 metres sota la roca, juntament amb l’ànima en pena del Comte Arnau.
12.5.10
Tr3s Qu4rts d’infinit
El temps es mou en compartiments estancs. El mecanisme que acciona la vida de la gent no és el mateix que empeny el pas dels núvols i dels ocells. No és igual el temps que bressola les fulles dels arbres i el que remou constantment el tràfec de les ciutats. No és el mateix el temps empantanegat del silenci, que el temps enfollit del soroll. Hi ha indrets on el temps es gronxa suaument i altres on es precipita sense aturador. Quaranta anys per alguns és tota una vida i per altres no són res, és el cas del grup Tr3s Qu4rts de Banyoles.
Diumenge passat van començar el seu concert a l’Auditori de la ciutat de l’Estany parlant del temps, d’un temps sincrònic, barrejat, on tot passa simultàniament, perquè és el temps d’una pàtria que té per territori la música. Aquell temps, com el nostre, s’esgota, però mentrestant aquí els fills de puta s’engreixen. Uns fills de puta que el grup van personificar només començar l’acte en un capgròs, repartint bitllets de 500, que tenia una semblança extraordinària amb l’antic amo del Palau de la Música Catalana.
Carles Hereu i Jaume Boix són l’ànima d’aquest grup interdisciplinari que transgredeix impunement l’ordre de les preposicions, que funda països que només existeixen en la imaginació de cadascú i que canten amb l’ànima i amb el cor, perquè han descobert el secret fundacional de la modernitat: que el mitjà és el missatge. Animats per aquest ressort profund i gairebé màgic que incorporaven de sèrie molts dels músics dels anys seixanta i setanta del segle passat, el grup Tr3s Qu4rts va anar desgranant durant més d’una hora i mitja les cançons del seu repertori i alguna més d’inèdita d’un musical encara per estrenar i que porta per títol Les cançons de Perduda.
Acomboiats, entre altres, per la veu càlida de Belin Boix, ens van venir a dir amb aquest concert que el temps ho arregla tot, un temps que corre per les seves venes però que no s’estanca, un temps que els manté vius a ells i que ens fa viure a nosaltres. És un temps que neix cada dia en el mar de Santorini i que mor entre núvols de cendra més enllà de les costes d’Irlanda. És un temps que s’escola, entre els colors de l’estany de Banyoles, imitant els sons de l’infinit. El grup Tr3s Qu4rts, mereixedor de més alta glòria que l’aplaudiment de veïns i coneguts, va acabar per mitjà d’un missatge, del qual ells en fan bandera i que és un advertiment: “que el coratge no ens mati i que la covardia no ens paralitzi”.
10.5.10
[sempre és dilluns]
Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses. Sempre és dilluns en la claredat d’uns ulls que miren i en la punta tremolosa d’unes mans que busquen. Sempre és dilluns en el glatir d’uns llavis que esperen i entre els cabells que bressa un vent inquiet de maig. Sempre és dilluns a l’inici de totes les coses, fins i tot de les coses que no tenen fi.
9.5.10
8.5.10
Dietaris de primavera
La primavera sempre és una època fràgil. Els dies són llargs i prims, els horitzons es tensen, el cel s’esquerda amb facilitat i allò que era un sol càlid i manyac pot convertir-se ràpidament en una pluja inconvenient o un cop de vent que t’arruga les entranyes. Serà perquè és com una mena d’adolescència del temps, però la primavera és essencialment capriciosa i voluble, no saps mai quan arriba ni quan se’n va i ens mira sempre amb l’altivesa de la joventut i la rebel·lia.
Però bàsicament el que tenen de bo les primaveres és que són uns dies durant els quals ens llevem amb una sensació d’alleujament, pensant que malgrat tot el pervindre encara està per fer, que tot està embastat i en projecte i que, si no ens agrada com està quedant, encara hi som a temps de canviar-lo. Durant aquest respit de l’any els dietaris ja han començat a omplir-se de gargots, però encara queden moltes pàgines esperant en blanc, deleroses de ser escrites, d’omplir-se de paraules i de memòria.
La primavera s’inicia quan l’hivern comença a esgotar la seva càrrega elèctrica, com la bateria d’un mòbil o les piles d’una joguina de Reis, i acaba quan l’estiu s’alça imponent sobre els sembrats i les carreteres, que comencen a reverberar com si fossin una mena de cristall líquid que s’evapora. És un temps essencialment verd i trencadís, acotat entre dues forces de la naturalesa, és com una donzella virginal entre dos lluitadors de sumo disposats a competir a cops de panxa.
No sé ben bé per què, però les primaveres i les tardors sempre han tingut un predicament sostingut entre els que es dediquen a la lírica. Probablement serà perquè les primaveres són temps de flors i de renaixement i les tardors de saviesa i fruits saborosos. Serà per això, o per alguna de les coses que ja havia deixat dit abans, que les primaveres han abarrotat pàgines i pàgines de poesia bucòlica, tot i que encara ningú ha escrit, que jo sàpiga, una oda a les al·lèrgies o un sonet als refredats d’entretemps.
6.5.10
Temps de Girona
Girona és una porció de temps emmotllada entre la terra i els núvols. És temps de vida que neix i que s’esgota, barrejat amb la llum oleaginosa de les sales dels hospitals i els fars udolants de les ambulàncies, és temps que espetega contra les llambordes i les voreres com si fos una pluja interminable. Girona és temps que regalima per les canaleres, que s’escola sense remei pels embornals i que omple d’aigua espesa un riu que desemboca en un altre riu, com si fos una metàfora de la vida o una broma de la història.
Però Girona també és temps immutable, tot i que els arbres de la Devesa s’acaben corcant i la pedra de la catedral també es gasta. L’esperit d’aquest temps habita encara darrere la façana del gran temple i fa impulsar amb el seu alè misteriós el mecanisme d’un rellotge pintat i repintat sobre els murs de la venerable pedra. És l’ànima d’un cronograma que marca el temps dels gironins, el temps del seu destí mortal i de les seves il·lusions més efímeres. Sotja com un ull vigilant tot el panorama de la plana i cada vegada que giren les broques algú s’estremeix de pànic, perquè alguna cosa s’ha esgotat en el compte de la seva vida.
Girona fou una vegada temps immortal, però la immortalitat és cara de mantenir, causa estralls insuportables en els murs i en les consciències, i els gironins ja fa temps que hi renunciaren. Ara el riu ja no visita els seus carrers amb la periòdica exactitud de les riuades i el silenci és un bé escàs. Girona ha esdevingut un temps simple, líquid, que corre veloçment per les seves venes, però que algun dia es col·lapsarà com totes les coses d’aquest món.
5.5.10
Espanyes i Catalunyes
Hi ha una Espanya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És la dels toros, dels funcionaris i de les mantellines negres. És l’Espanya de les castanyoles, dels finos i dels fatxes. És l’Espanya de Franco, Aznar, Fraga, Bono, Pedro J., el Bigotes, la Lola Flores i l’ABC, és una Espanya que s’embolcalla constantment amb la bandera roja i groga, que no renega dels crims del franquisme, ni d’unes tradicions atàviques arrelades en el relat d’un passat en el qual no m’hi puc sentir representat.
Però hi ha també una Catalunya que no m’agrada, que no m’ha agradat mai. És una Catalunya que fa pudor de costellada i d’hòstia consagrada, de fatxes reconvertits en catalanistes de tota la vida, de Millets i de pillets. És la Catalunya de la gomina, de la xenofòbia i de la capelleta. És la Catalunya d’en Laporta, d’en Carretero i de l’Anglada, d’en Xicola i d’en Prenafeta, una Catalunya que s’embolcalla amb la senyera i amb la llengua, però que a l’hora de la veritat només pensa amb la cartera, una Catalunya que no sap mirar més enllà del seu melic.
Una de les dues espanyes i una de les dues catalunyes sempre haurà de trencar-me el cor i a vegades ambdues al mateix temps, que és ni més ni menys el que em passa actualment. A risc de semblar contradictori, em mantindré tota la vida fidel a aquesta percepció, entre altres coses perquè em sorgeix de les entranyes i aquesta mena de fluids vitals per més que es vulgui acaben sorgint quan menys t’ho esperes d’una manera o de l’altra.
Malgrat tot hi ha una Catalunya que m’estimo, i una Espanya que també. Una Espanya que em sap greu i em preocupa veure dominada encara pels seus dimonis i a risc de ser governada novament pels seus botxins, i una part de Catalunya que vol ser independent, alegrement, sense haver debatut abans el model de país que es desitja, com si tenint un passaport amb els colors de la senyera ja es tingués tot, una Catalunya independent a risc de ser governada per indesitjables.
3.5.10
[dilluns de pluja]
Un dilluns reclòs en pensaments de pluja. Gotes de maig que cauen d’un cel amarat de primavera. Un gat amb ulls de vidre es mira el món en silenci, perquè sap que tard o d’hora amainarà.
1.5.10
Maig
Quan descabdellem el fil tortuós de tots els instants viscuts, sempre recordem amb més força els moments lluminosos, aquelles èpoques de la nostra vida en què hem viscut i ens han viscut, en què el sol brilla fonamentalment per a donar llum i les flors esclaten per excés de color, en què el món sembla girar en la direcció correcta i els camps onegen com banderes al vent. Probablement per raons com aquestes el mes de maig és l’època de l’any en què s’aglomeren la majoria dels nostres records.
Els mesos de maig s’arrengleren en el nostre passat amb un matís diferent, que ens permet identificar-los al primer cop d’ull. S’assemblen a aquelles pedres que et permeten travessar el riu sense mullar-te els peus. Anem saltant de mes de maig en mes de maig, de pedra en pedra, i ens agrada pensar que a sota s’hi amaga la sorra de la història, les barricades de la història que lluny de tancar els carrers, obren camins i ens condueixen cap a un indret on algú una vegada hi va plantar un rètol on encara s’hi pot llegir: “futur”.
Avui comença aquest mes dedicat a la vida, facin el favor de ser feliços per uns dies, si més no per a no desentonar amb el decorat i no deslluir aquesta primavera que comença, que prou temps tindrem al llarg de l’any d’enfosquir el paisatge amb els nostres dubtes quotidians i les nostres misèries endèmiques. Surtin al carrer, passegin pels jardins, somriguin entre les flors, aprofitin que durant uns dies algú ha decretat que està absolutament prohibit prohibir, que l’anarquia és l’ordre i que la imaginació per fi pot arribar al poder.
Sàpiguen que el mes de maig no és un bon moment per a morir-se i que si algú ho fa és únicament per obligació, per algun imperatiu ineludible o un compromís inajornable. Fins i tot quan es produeix alguna revolució, els seus protagonistes decideixen acabar-la abans de sacrificar-se per ella, perquè durant aquests dies la vida és massa bonica com per a hipotecar-la a perpetuïtat en nom d’una teoria encara per demostrar. Les revolucions de veritat esclaten sempre a finals de tardor, quan l’escalfor del foc comença a agrair-se o a mitjan juliol, quan la calor sufocant de l’estiu ja ens colla sense treva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
