“El fracàs escolar ens costa el triple que la crisi.”

(El País – 27/04/2010)

Poemes del món a Cassà

 A vegades pensem que la riquesa cultural de la humanitat és una cosa que ens queda molt lluny. Les planúries d’Àfrica les veiem en els suplements acolorits dels dominicals, les muntanyes d’Amèrica del Sud en els documentals del National Geographic, els grans rius de Rússia els resseguim en els atles il·lustrats i les meravelles del Marroc les contemplem en els fulletons de viatges organitzats del Corte Inglés. Ens pensem que tot queda molt lluny i resulta que el món el tenim a casa.

Ja fa anys que pels volts del mes d’abril el Consorci per a la Normalització Lingüística ve organitzant, sota el títol de Poemes del món, uns actes en els quals hi intervenen alumnes de català, vinguts dels seus respectius països per a treballar a casa nostra. Tal és el cas del que es va organitzar a Cassà de la Selva i al qual vaig tenir el goig d’assistir el dia de Sant Jordi, des de la darrera fila d’una sala abarrotada amb gent de tota mena, per a escoltar com es recitaven poemes en la llengua de cadascú.

A Cassà de la Selva hi conviuen ucraïnesos amb xilens, polacs amb gambians, marroquins amb moldaus i la majoria han vingut aquí amb poca cosa, han arribat buscant allò que en el seu país no tenen i nosaltres sí, una cosa tan simple com un futur per a compartir. Han vingut amb poca cosa, però han portat amb ells una llengua i una cultura de la qual se senten tan orgullosos com nosaltres de la nostra. Potser seran cultures amb un futur incert, però amb un gran passat i, sobretot, són la llengua dels seus pares.

Entre els murs de la Sala Galà van ressonar per uns moments tots aquests accents, totes aquestes paraules, totes les maneres possibles de dir “amor” en un moment donat a Cassà de la Selva. La gent que organitza aquests actes, ho fan més enllà del seu deure professional, ho fan perquè creuen que un país, com és Catalunya en l’actualitat, només es pot construir sumant voluntats, les voluntats dels d’aquí de sempre i dels que han vingut per a quedar-se, perquè només d’aquesta manera podrem també continuar conjugant tots els verbs en futur.

Que no t’aclapari la solitud, per poc que miris al teu voltant veuràs que estàs acompanyat d’altres. Obre els ulls i camina, els que segueixen les teves passes esperen que no et perdis.

[dilluns]

Els dilluns a vegades semblen camps de mines, sembrats de dubtes, d’errors i de retrets, que t’esclaten entre les cames quan menys t’ho esperes. Però, malgrat tot, has de seguir caminant, trepitjant fermament sobre les passes dels que et precedeixen i alçar la vista cap a un futur incert que t’atrau amb la força inextricable de la vida.

Nació i nacionalisme

(Ja em perdonareu, avui repeteixo el meu article del 12 de desembre de 2009)

Nació és un sinònim de poble, però considerat sempre des d’un punt de vista polític. Una nació no és una raça, ni una ètnia, ni una llengua, ni una religió. Tal com ja va veure en el seu moment Ernest Renan, una nació es fonamenta en la memòria i en una voluntat col·lectiva. Renan, que va reflexionar profundament sobre aquest concepte, afegia: “En la memòria històrica de les nacions pesen més les derrotes que les victòries, perquè aquelles imposen deures i les guien cap a l’esforç comú”. Qui millor que els catalans, que celebrem la nostra festa nacional el dia d’una derrota, podem entendre aquesta afirmació?

“El patriotisme és l’amor envers els seus, el nacionalisme és l’odi envers els altres”, això ho escrivia Romain Gary, un novel·lista francès nascut a Lituània, i, mal ens pesi als catalans, crec que és una definició força encertada del terme. Nacionalisme és erigir la nació com un absolut i si la nació és un absolut ja no depèn del poble sinó que és el poble que depèn d’ella, per tant el nacionalisme sempre és fonamentalment antidemocràtic i, a la curta o la llarga, xenòfob perquè tots aquells que no formen part de la nació tampoc poden formar part de l’absolut.

Evidentment aquest absolut no es pot compartir amb ningú, ni tan sols des d’un punt de vista teòric. Al contrari que el catalanisme polític, que creia en el federalisme, el nacionalisme vol la independència perquè només a través d’un estat propi pot desenvolupar el seu potencial ideològic. Condorcet, en el seu discurs sobre les convencions nacionals, advertia que “Els amics de la veritat són aquells que la cerquen i no els que es vanten d’haver-la trobat”. El problema dels nacionalistes és que han trobat una veritat i la guarden gelosament.

Demà aquests nacionalistes ens demanaran que ens pronunciem sobre la independència, no se sap ben bé de què ni de qui, perquè no ens deixen clar si estem parlant de la independència de Catalunya o dels Països Catalans, ni ens expliquen cap projecte de país, ni de societat, que sigui realment diferent de l’actual. Sento dir-ho, però, almenys per aquesta vegada no tindran el meu vot, perquè seria tant com deixar el meu destí en les seves mans. Una nació, la meva nació, és un concepte massa important com per deixar-lo ens mans dels nacionalistes.

L’ascensor social

 Quan en la teva vida és important el fet de llegir, tard o d’hora arriba un dia en què les novetats ja no ho són tot i et comencen a venir ganes de rellegir llibres que per alguna raó havien quedat flotant pel teu cap i que vols recuperar amb el mateix afany del caçador de papallones que vol aprofundir en la seva col·lecció, intentant agafar exemplars de la mateixa espècie per a comparar-ne les diferències.

Jo mateix, aquest any, he volgut tornar a un dels meus “clàssics” (en aquest cas ho poso entre cometes i vosaltres afegiu-hi les que vulgueu), es tracta de “La caída de París”, un llibre de Herbert Lottman on es relata el final sobtat de la drôle de guerre, o sigui la invasió de França per part de l’exèrcit nazi durant el mes de maig i juny de 1940. Allò que Winston Churchill va definir en un dels seus gloriosos discursos amb allò de: «No és el principi del final, sinó només el final del principi».

Durant els dies anteriors a l’inici de l’ofensiva alemanya les alarmes aèries se succeïen sobre la capital de França i els parisencs, habituats a veure com els avions passaven de llarg, sortien als balcons i a les finestres de les cases per poder contemplar l’escena dels combats aeris sobre els bulevards i les grans avingudes. Lottman relata com els pijames dels badocs variaven en funció del pis que ocupaven; en una època on els ascensors encara eren rars, els habitants dels pisos baixos sempre lluïen millor que els pobres dels pisos alts.

Després de la guerra, l’aparició massiva dels ascensors va fer canviar radicalment el panorama i les diferències socials es van començar a repartir no en funció del nivell sobre l’altura del carrer que s’ocupava, sinó més aviat en funció de l’eix centre-perifèria. El progrés en aquest cas va fer variar tota l’estructura social de la societat francesa, relegant a les classes més desafavorides cap a les banlieues, on anys més tard va començar a bullir l’olla del que avui és un greu problema del qual no se’n albira ni el principi del final, ni el final del principi.

“Només hauríem de llegir llibres que ens piquen i que ens mosseguen. Si el llibre que llegim no ens desperta d’un cop de puny al cap, perquè l’hem de continuar llegint?”

(Franz Kafka)

Sota les cendres

 Els volcans més que una força de la natura, són la natura mateixa que es manifesta amb franquesa, tal com és. Aquest món té les entranyes que té i a vegades ens costa d’acceptar-ho. La bèstia dorm silenciosament sota els prats verds on hi pasturen pacífics xaiets, sota les ciutats alegres dels homes i entre el tou de neus blanques que coronen muntanyes que semblen immutables. Stanislaw Jerzy Lec, incansable fabricant d’aforismes polac, deia que la bèstia no travessa fronteres, perquè allà on posa els seu peus es troba ja en el seu territori.

Qui ens ho havia de dir que un dia acabaríem sota les cendres d’un volcà islandès de nom impronunciable. Ni en les més extremes ficcions de Jules Verne hi entraria la possibilitat de quedar col·lapsats per un núvol de cendra sorgit del ventre de la terra, probablement perquè ningú podria haver-se imaginat fa 150 anys el paper importantíssim del tràfic aeri en l’economia dels països desenvolupats, o simplement perquè ningú mai preveu les coses més normals, les que van lligades al caràcter capriciós de la natura.

El més normal és que els avions no volin, de fet estan dissenyats per a desafiar les lleis de la gravetat i ho fan només amb molta dificultat, utilitzant grans i pesats motors que consumeixen un devessall de combustible. Al costat d’un ànec de coll verd o d’un simple pardalet, els avions semblen grans monstres pesats i inútils, sobretot quan els immobilitza la por, les mateixes pors que paralitzen als homes quan han d’enfrontar-se amb l’inconegut o amb ells mateixos.

Al llarg de tota la història de la humanitat sempre hem girat els nostres ulls angoixats cap al cel, perquè els déus hi habiten amb tota la seva parafernàlia, entre núvols de glòria i d’esplendor. Els que es volen consolar del nostre destí tràgic, s’imaginen que un dia emprendran aquest camí definitiu cap a les altures per fer costat al seu déu de preferència, llàstima que, tal com també ens recordava l’amic Stanislaw, sempre hi haurem d’anar en cotxe fúnebre i no pas com a conductors sinó com a silenciosos i freds passatgers.

El socialisme és encara una utopia i probablement mai arribarà en la forma en què es va plantejar fa més de 100 anys, però, en el fons, l’essència d’aquelles idees encara continua essent una esperança invencible.

[dilluns de primavera]

La setmana comença entre somnis de claror i núvols de cendra, i acabarà potser entre la incerta glòria dels llibres i la glòria encara més incerta dels escriptors. Dilluns de primavera, primavera de dilluns: que la claror ens faci més lliures i que els llibres ens aportin claror!

“No hi ha cap realització de la humanitat que al seu inici no fos una utopia.”

(Anònim)

Els buròcrates del temps

No sé si recordaran un personatge de còmic producte de la imaginació creativa d’un argentí anomenat Joaquín Salvador Lavado, que fou molt popular als anys 70 del segle passat. Mafalda era una nena que es passejava impunement per la consciència de l’època, fent allò que saben fer molt bé les criatures des de la seva benaurada ingenuïtat: deixar anar sentències que van quedar impreses indeleblement en el nostre record. La Mafalda, aquella Mafalda d’en Quino, afirmava, entre altres coses, que el calendari és la burocràcia del temps.

I, efectivament, el calendari és una burocràcia que ens assenyala uns dies en negre i uns altres en vermell, però la vida real és una cosa molt diferent. Hi ha dies en vermell que en realitat són molt negres, posem per exemple l’11 de setembre, i dies en negre que per nosaltres seran sempre en vermell, com és el cas de la diada de Sant Jordi. Però també hi ha una altra mena de buròcrates del temps, són aquells que han estudiat la carrera d’història a la facultat i exerceixen una mena de magistratura des d’un pedestal, com si fossin els sacerdots d’una religió i el coneixement de la qual només es limités a uns pocs escollits.

William Shakespeare deia una cosa que es podria aplicar a la història de la humanitat: “La vida és un conte narrat per un idiota, ple de soroll i de fúria, i que no significa res”. No sé en quina part de la cita de Shakespeare alguns professionals de la història s’hi senten més identificats, però a vegades, als més comuns dels mortals, ens sembla que alguns historiadors estan més preocupats per escriure el seu currículum acadèmic que per fer conèixer i divulgar un coneixement que és patrimoni de tothom.

Sempre s’ha dit que els vencedors són els que escriuen la història, però això no és ja ben bé així, si més no de la guerra civil ençà. Els vencedors, si són vencedors, és precisament perquè saben escriure la història, no n’hi ha prou en vèncer, tal com va dir Unamuno, també s’ha de convèncer. I per convèncer s’ha de saber argumentar i sobretot s’ha de saber explicar. La història no existeix en si mateixa, el passat es dilueix en el temps i el que queda és només el relat que alguns en fan i gràcies al qual en tenim consciència.

“Mai falten els que sobren.”

(Joaquín Salvador Lavado "Quino" – Mafalda)

La República

 El passat és un país estrany, on a vegades hi floreixen flors perdurables. Hi ha dates que queden, malgrat tot, i que sorgeixen periòdicament entre els altres números més burocràtics del calendari. Són dies que brillen amb color propi, perquè l’status quo dominant no ha permès ressaltar-los amb el vermell de les festes de guardar. El 14 d’abril és una d’aquestes jornades lluminoses que celebrem tots els que encara creiem en el progrés de la raça humana, en la justícia i la llibertat.

El 14 d’abril de 1931, dos dies després d’unes eleccions municipals en les quals guanyaren les forces republicanes, a Madrid, i també a Barcelona, es proclamà la república. Fou un jorn d’alegria general, durant el qual s’enarboraren les banderes dels principis fonamentals sobre els quals altres països d’Europa i d’Amèrica havien començat ja feia molt de temps a construir el fonaments del món modern. S’hi arribava tard, però amb entusiasme es podria anar més lluny encara.

Després de setanta-nou anys ja han desaparegut gairebé tots els protagonistes d’aquells fets i molts dels simples testimonis també. Queden encara, això sí, alguns dels que van viure la gran tragèdia de la guerra civil posterior, de la qual en foren responsables –no ho oblidem– els elements reaccionaris que sempre havien dominat el nostre país i que encara ara, com una rèmora endèmica, continuen pul·lulant lliurement entre els estaments judicials, eclesials i polítics.

Però, igual que el temps, la història és imparable i arribarà novament la república, perquè una democràcia no es pot entendre de cap altra manera. El poder ens ha de pertànyer a tots i s’ha d’exercir en benefici de tothom. Hem de reconèixer que actualment vivim en una situació de democràcia de fet, però la democràcia, per a un republicà, és el mínim denominador comú i la república el màxim desitjable, per tant segur que tots els que ens sentim republicans continuarem lluitant per assolir-ho.

“Tinc la feblesa de pensar que la malícia no és una prova d’intel·ligència.”

(René Goscinny)

“La diferència entre un imbècil i un lladre és que el lladre a vegades reposa.”

(Georges Lautner)

 “La nostàlgia és un sentiment paralitzant si no es projecta cap al futur, perquè ens condemna a desconèixer els codis del present.”

(Luis Garcia Montero – El Público)

El final feliç

La felicitat sempre ha estat renyida amb la realitat, són dos conceptes que només es troben durant uns breus instants, quan s’encreuen fugaçment en l’espai. El humans sabem que el nostre és un destí tràgic, que al final tot acaba malament. Probablement per aquesta raó ens aferrem constantment a aquestes espurnes de felicitat que durant la nostra vida van saltant aquí i allà. Els humans som estels fugaços, però ens agrada pensar que deixem al darrere un rastre de llum en un cel que sempre ens ha semblat massa fosc.

La felicitat tot i ser una sensació purament intel·lectual tot sovint ha anat associada als plaers carnals. Els antics savis xinesos, contraris acèrrims dels excessos, ja ens advertien contra la recerca obsessiva de la felicitat i deien que «L’home content de la seva sort no coneixerà mai la ruïna». A casa nostra la cultura xinesa sempre ens ha arribat tard i malament. Durant els anys de la Revolució Cultural només vèiem flaixos intermitents, des de l’opinió establerta pel règim franquista o dels fanàtics del maoisme.

A través dels primers restaurants xinesos vam descobrir una altra faceta d’aquesta cultura mil·lenària. Tastant els rotlles de primavera o el xop-suei, vam aprendre gustos desconeguts per nosaltres fins aleshores. En la història contemporània del nostre país hi ha un abans i un després de la descoberta dels restaurants xinesos i, en la recerca constant de la felicitat, és evident que la trobada d’un plat com “La família completa i feliç” és una de les fites que la gent de la meva edat recordarem sempre.

Ara sembla ser que a Barcelona ja fa temps que hi ha perruqueries xineses on, a més de tallar-te els cabells a l’estil Jackie Chang o Bruce Lee, també t’ofereixen serveis de massatge en un reservat al fons de l’establiment amb opció a un “final feliç”. Pel que es diu, aquest final és el que abans a les cases de barrets fines en deien un “francès”. Ja veuen, canvien els temps però sempre ens trobem tots en la recerca de la felicitat. Estels fugaços com som, mai ens hauríem imaginat que el camí cap a la Via Làctia pot començar precisament amb un “final feliç”.

Hi ha paraules que sumen, paraules que resten i paraules que enganyen, per exemple: «neoliberalisme» sembla que sumi però resta.

Spainfest

De 1998 fins a finals del 2008, Espanya va viure un decenni de borratxera, de barra lliure i orgia del capitalisme. La majoria sabíem que això no podia acabar bé, que la bombolla immobiliària ens esclataria a la cara un dia o l’altre i que tots plegats en seríem responsables. De cop i volta vam passar de ser una societat de productors a ser una societat de consumidors, sense pensar que quèiem en una trampa de la qual ja no podríem sortir-ne mai més.

Uns perquè simplement pensaven que els governs successius de Felipe González no podien ser bons de cap manera pel sistema democràtic i altres perquè creien que ja era hora de repartir els beneficis d’un estat del benestar engreixat artificialment gràcies a l’ajuda de la Comunitat Europea, vam deixar alegrement el nostre futur en les mans de dos governs successius d’un José Maria Aznar de bigoti raspós i somriure de ratolí.

Però el Partit Popular si alguna cosa va arribar a demostrar durant aquesta etapa negra de la nostra història és que el paradigma que plantejava Zygmunt Bauman era cert: «El capitalisme no pot ser coherent i integre alhora; si és coherent amb els seus propis principis, sorgeixen problemes que no pot afrontar; i si intenta resoldre’ls, forçosament ha de caure en la incoherència respecte als seus fonaments». El capitalisme ha estat coherent: ha xuclat tot el que podia xuclar i ara els mateixos que ho van espatllar demanen que l’estat torni a posar les coses al seu lloc.

El capitalisme és essencialment un sistema parasitari i el Partit Popular ens ha ensenyat al llarg d’aquests anys que amb la seva conducta es demostra l’exactitud d’aquesta metàfora. Personatges com Matas, Camps, Fabra, Correa, Zaplana o Álvarez-Cascos, quedaran per sempre gravats en l’inconscient d’una època que ens ha tocat viure i en la qual tots ells van poder actuar amb total impunitat. Hauríem d’anar penjant els seus retrats en una espècie de galeria de monstres, més que res per evitar-nos sorpreses en el futur.

“Les paraules són com els sacs: prenen la forma del que s’hi posa a dins.”

(Alfred Capus)

“Només hi ha una cosa pitjor que tenir una mala reputació, és tenir-ne una de bona i no poder-la mantenir.”

(Robert Bresson)

“Si la democràcia moderna va néixer de les necessitats i les ambicions d’una societat de productors; i si es van crear els conceptes d’«autodeterminació» i d’«autogovern» a la mesura de les pràctiques de producció, la gran qüestió és si aquests conceptes poden sobreviure a la transformació d’una societat de productors en una societat de consumidors.”

(Zygmunt Bauman – El temps no espera)

“L’amor no hi té res a fer en el rang de la fortuna.” (John Madden – Shakespeare in love)

Resurrecció? No gràcies!

 Demà serà Pasqua de Resurrecció, jornada d’ous, de mones i de caramelles, el dia en què en la tradició catòlica se celebra la tornada a la vida de Jesucrist tres dies després de morir a la creu, un fet en el qual es basa tot el dogma central del cristianisme. Aquesta creença en la resurrecció de la carn reforça la figura de Jesús com a criatura divina i és la festa més important d’una religió que es basa en el culte a la mort del seu fundador.

És paradoxal que, dos mil anys després d’aquesta miraculosa resurrecció, ens ha tocat viure en un època on el que realment costa és morir-se. Morir cada vegada se’ns planteja com un procés més llarg i dolorós, tant pels que en són protagonistes com per la gent del seu entorn. Morir-se en el moment adequat ha arribat a ser un esforç que no tothom es pot permetre. La mort ha esdevingut un fet burocràtic cada vegada més complicat, que fins i tot arriba a estar penat en segons quins casos.

Si els humans sempre ens hem revoltat contra la mort és perquè perduren en el nostre inconscient col·lectiu èpoques passades en les quals la vida valia molt poc, i l’esperança d’arribar a vell era poca cosa més que una utopia i, per tant, la mort se’ns apareixia com un esdeveniment molt més tràgic del que realment és avui en dia. De fet hem arribat a un punt en què davant la notícia de la mort d’un familiar d’avançada edat, moltes vegades estem més temptats a donar l’enhorabona que el condol.

Si ja de per si viure és prou complicat, morir-se encara ho és més. Per tot això aquesta festa que celebrem ha esdevingut una de les més anacròniques del calendari religiós. Perquè qui és el que avui en dia desitjaria ressuscitar? Si realment existís aquesta possibilitat, el planeta on vivim segur que no seria un indret millor on viure, perquè morir és part consubstancial de la vida. Per tant: resurrecció? No gràcies! El que volem és poder morir amb dignitat.

“Arriba un moment en què les coses són tan familiars que esdevenen estranyes.” (Adrian Lyne – Nou setmanes i mitja)