On anem?

Caminar per la via pública cada dia és més difícil, et trobes obstacles a cada pas: mobiliari urbà de disseny que t’ataca directament a la tíbia, vehicles de tota mena aparcats –només són cinc minuts– sobre la vorera, biciclistes que es creuen vianants amb rodes i, sobretot, gent, molta gent. Gent que van i que vénen o que no vénen ni van, sinó que es queden palplantats en l’indret més estret del carrer. Individus que caminen erràticament i que et fan calcular i recalcular contínuament la ruta per no xocar fatalment.

El cas és que fa escassament trenta o quaranta anys els nostres avis podien gaudir de la vida al carrer, però en aquella època no hi havia la quantitat de cotxes i de gent que hi ha ara. Abans era abans, però ara és evident que tot ha canviat. Hem arribat a un punt de la història de la humanitat en què o bé ens proveeixen ràpidament de voreres més amples o la vida a les nostres ciutats ja no serà sostenible i s’hauran de prendre mesures dràstiques, com per exemple regular la circulació de vianants.

Més aviat que tard només podrem sortir al carrer els que tenim un DNI que acaba en senar i al següent, els que els acaba en parell. Haurem d’estar a l’aguait de les previsions del trànsit de vianants, perquè sinó ens arriscarem a quedar-nos aturats definitivament en una retenció humana, en qualsevol cantonada de la nostra ciutat. La ciència avança que és una barbaritat però les relacions entre les persones no. Tenim estris que ens permeten comunicar-nos amb individus de l’altre costat del planeta, però, en canvi, cada vegada ens costa més comprendre el que tenim més a prop.

El que guanyem per un costat el perdem per l’altre, aquesta és l’única constant vàlida en la història de la convivència humana. Probablement haurem d’esperar encara que arribi una altra etapa en l’evolució de l’espècie per a poder superar allò que els antics filòsofs grecs ja es plantejaven en les àgores: “qui som?, d’on venim?, on anem?” i sobretot, tal com va afegir molt lúcidament Woody Allen molts anys després: “hi ha possibilitat de tarifa de grup?”.

“Espatllar-te la teva pròpia vida és un dret inalienable.” (Jean-Pierre Jeunet – Diàleg de Le fabuleux destin d’Amélie Poulain)

“La vida sempre té més imaginació que nosaltres.” (François Truffaut)

“L’ordre cronològic és sempre atroç.” (Rodolfo Fogwill)

La crisi se’n va de vacances?

 Quan arriba la primavera tot es veu d’un altre color, fins i tot els negres núvols de la crisi sembla que escampin una mica per deixar pas al sol daurat d’unes curtes vacances. Encara que plogui, durant aquests quatre dies de primavera s’ompliran els restaurants i la gent es fotografiarà en tots els indrets fotografiables, perquè sempre queden uns dinerets per anar tirant. Qui més qui menys sempre té una Visa amagada al fons de la cartera per poder omplir el dipòsit de gasolina o per agafar un vol de baix cost.

En el transcurs d’aquesta setmana providencial tothom té ganes de desconnectar de tot, de fugir, i potser ara més que mai. Probablement no es busquen destins tan exòtics, ni plaers molt refinats, fins i tot n’hi haurà que amb això de la crisi renovaran vots en la processó del poble o que aprofitaran per a cantar cançons pietoses des del balcó de la casa dels sogres a la verge dels Set Dolors. Qualsevol excusa és bona per a escapar-se de les rutines de la quotidianitat, que moltes vegades vol dir també escapar-se d’un mateix.

Em sembla que en diuen “Setmana Santa” perquè aquestes vacances de primavera són com una benedicció del cel, una espècie de miracle. Mai estarem prou agraïts a Ponç Pilats per haver triat precisament aquestes dates, just a la meitat del primer semestre de l’any, perquè posats a fer s’hauria pogut rentar les mans el mes de juliol i la cosa ja no seria exactament la mateixa. I, a més, si la Verge Maria s’hagués posat de part a la platja prenent el sol, s’imaginen quin desastre? Les vacances de Nadal a can Pistraus.

Però no, per sort està tot lligat i ben lligat, programat i ben programat des de fa mil·lennis, ara toquen dies de festa i això no ens ho pot treure ningú. La crisi quedarà relegada durant uns dies a les pàgines d’economia dels diaris i entre tots plegats aprofitarem per a carregar totes les piles, perquè veient com està el panorama és molt probable que abans de l’estiu torni a caure un llamp en l’indret menys oportú i ens deixi sense llum novament durant una llarga estona.

[ètica]

“L’ètica no és fer o no fer, sinó decidir.” (Rodolfo Fogwill)

FORALLAC TÉ NOM DE PEDRA

Forallac és un invent feliç de la toponímia administrativa baixempordanesa. Són uns pobles agrupats a l’empara de tres síl·labes sonores: “fo” de Fonteta, “ra” de Peratallada i “llac” de Vulpellac, tres pobles de pedra picada que comparteixen nom i s’estenen suaument entre els replecs d’una plana aturonada, coberta de verd i de blau i salpebrada amb els ocres dels veïnats i de les cases de pagès.

A Fonteta encara hi sobreviu una carreta sota un porxo i un pou amb corriola. Un gat vigila amatent unes gallines que mengen fulles d’escarola en un corral i dos gossos juganers van corrent amunt i avall pel carrer. Mentrestant una altre gat –o potser és el mateix?– em vigila assegut sobre la pedra esquerdada d’un balcó.

De Fonteta a Vullpellac han plantat plàtans a la vora del camí. A mà dreta, al fons, s’estenen altes pollancredes i a l’esquerra uns pins amaguen les xemeneies de La Bisbal. Darrere d’una rotonda apareix el prim campanar de Vullpellac, coronat per dos petites campanes que pengen d’un forjat de ferro i dos campanes més vigilen entre els merlets, com dos amatents soldats de bronze.

Uns marges completament enfarinats de flors blanques em condueixen fins a Peratallada, que, com el seu nom indica, és un poble tallat directament a la roca viva. Allà tot sembla de pedra, les voltes de la plaça tenen un aire de coves paleolítiques, fins i tot un gos que dorm al mig del carrer s’ha transmutat del mateix color que els carreus.  Tot ha quedat atrapat per la pedra i només tres xiprers, que sorgeixen d’un vell cementiri a redós de l’església, semblen voler fugir cap al cel.

La secta dels pederastes

Són un grup de gent que pretén administrar el sentiment espiritual de la comunitat i dels individus. El seu poder es remunta en el temps i els seus tentacles abasten a tota la societat. Tenen recursos materials en forma de propietats, interessos en empreses i recapten diners fins i tot de l’Estat. Pretenen fer-nos creure que el seu poder emana directament d’una criatura sobrenatural que s’expressa únicament a través del seu líder. Tot el que fan i tot el que diuen es justifica per la voluntat incontestable d’aquest ésser.

No està clar quanta gent pertany realment a aquest grup. Bàsicament capten els seus adeptes a través de centres d’ensenyament dels quals en són propietaris però que es financen amb diners públics. En aquestes escoles, en algunes de les quals els alumnes hi viuen en règim d’internat, s’hi practiquen ritus iniciàtics ancestrals i, sobretot, es professa l’adoració cega a la jerarquia que emana del gran líder. Aquests membres més actius del grup han jurat obediència i han fet promeses de tot tipus.

Els membres d’aquesta jerarquia, tot i haver renunciat solemnement a mantenir qualsevol mena de relacions sexuals, són incapaços de regular els seus desitjos i les seves pulsions, que pel sol fet de ser autoreprimides els esclaten irrefrenablement. En altres països –en el nostre no– han estat denunciats reiteradament per abusos sexuals comesos contra menors al seu càrrec. Milers de nens a tot el món –en el nostre país no– han estat víctimes de pràctiques vexatòries de tota mena a mans dels que s’emparen amb coartades de santedat.

Voltaire deia en el seu diccionari filosòfic que “una secta és la reunió del dubte i de l’error”, dels que, des del seu convenciment cec, pretenen administrar els errors i els dubtes dels altres, quan fóra bo que s’ho administressin en primer lloc a ells mateixos. Confiem que la justícia, la que ens imposem els humans a través de l’autoritat dels estats, acabi jutjant a tots els culpables, perquè d’això es tracta i de res més. Mentre respectin la llei poden fer el que vulguin, prohibir les sectes –afegeix André Compte-Sponville en un altre diccionari filosòfic– seria tant com voler prohibir l’estupidesa o la superstició.

[felicitat]

“En qüestions d’amor, qualsevol absència d’èxit comporta una certa felicitat” (Robert Walser)

[pomada]

El fill de Samuel Halpern, Justin, penja cada dia les frases del seu pare a Twitter, una de les quals és aquesta: “Jo heroi de guerra?, no jo era metge. La meva feina consistia en dir: «fill meu, això és el que passa quan vas de putes, posa-t’hi una mica de pomada...”

[primavera]

“On reposaven les orenetes abans de la invenció del telèfon?” (Grégoire Lacroix)

Aventura en el fang

L’ofici de ser pare et porta sovint per viaranys retorçats. Amb el temps aprens coses simples i a vegades de més complexes, comprens que en realitat ja està tot inventat, que els teus fills arriben a saber més coses que tu i que el dia en què vas dir “d’aquesta aigua no en beuré” hauries d’haver callat, perquè tot allò que no creies que arribaria a succeir acaba passant irremeiablement. I és que l’ofici de ser pare s’aprèn a casa i, al contrari que els cursos de postgrau, dura tota vida.

El diumenge passat el meu fill gran i una dotzena i mitja de grans adolescents més van anar a passar el matí disparant-se boles de pintura en un camp del Pla de l’Estany preparat pel cas. “Van anar” és un eufemisme per no haver de dir que els pares els hi vam haver de portar amb uns cotxes que ja no tornaran a ser els mateixos mai més, després d’arrebossar-se de fang per fora i per dins. Però els pares som així i, arribats a un grau determinat del nostre màster de paternitat, aquestes coses ja les tenim assumides.

Amb el temps també arribes a mirar-te’ls amb uns altres ulls, a distància, perquè ells creixen i tu et vas fent petit. Això ho vaig arribar a comprendre aquest diumenge, mentre els feia al grup la foto de rigor. Tots ells vestits amb granotes de mecànic enfangades fins a l’inconcebible, amb una espècie d’armes d’aire comprimit a les mans i amb aquella mateixa cara que han fet totes les generacions de soldats quan han anat alegrement a totes les guerres, com si anessin a jugar en el fang.

De fet, després, quan vaig veure aquella imatge a l’ordinador, vaig pensar això, que en una altra època més complexa que la nostra a ells els hagués tocat anar a la guerra de torn. Perquè a les guerres s’hi envia els fills, els pares es queden a casa amb posat patriòtic, llegint el diari a la vora del foc i prenent el te de mitja tarda mentre la dona fa mitja. Aquella fotografia hauria pogut il·lustrar qualsevol llibre d’història, d’ara fins al paleolític. Són els mateixos rostres, els mateixos posats, són la condició humana.

[paisatges]

“Tinc tantes raons per perdre’m / sobre aquesta terra sense camins i sota aquest cel sense horitzó.” (Paul Eluard - L'Extase)

FONTCOBERTA, L'EST DE L'EDÈN

Tot comença i acaba a Melianta, a l’est de l’Edèn, entre aires d’urbanització, cases ocultes darrere de tanques de xiprers retallats com la barba del clergue Eldefred, que un dia heretà aquestes terres dels seus pares.
Els cables del telèfon s’abracen de pal en pal, sobre els automòbils que reposen en el llindar de les voreres. Quan acaben les cases, darrere d’uns pins i unes alzines, esclata un paisatge rural en tot el seu esplendor. El sol espetega contra els vidres del cotxe i al fons es dreça un campanar esvelt, rodejat de camps d’un verd perenne. Una creu vigila l’entrada de la vila, entre murs de pedra picada i heures endèmiques.
El poble sembla estar compost únicament per una escola, una església i l’ajuntament, on hi oneja a contrallum, la senyera dels reis catalans. El Garrumbert marca un límit que no he de travessar, més enllà s’amaguen les cases de Vilavenut però giro per tornar a imbuir-me de paisatge, de marges verds i arbres solitaris.
Avanço un ciclista enfundat amb el mallot de les grans curses. La carretera serpenteja amb vida pròpia, entre senyals abstruses que intenten explicar l’inexplicable. Les cases de pagès em miren amb ulls mig aclucats i les granges de porcs s’amaguen avergonyides darrere de les bardisses. Passo la cruïlla de Centenys i la ciutat jardí de Melianta torna a aparèixer als meus peus, enfarfegada de rotondes. Els seus habitants resen cada diumenge en una capella construïda segons els plànols dels arquitectes Jeroni Moner i Jep Riera i van a dormir acomboiats pels gemecs somorts de les noies de l’Edèn i dels seus clients complaguts.

L’autoritat està en el principi

Quan passen fets excepcionals, tots els que escrivim regularment a la premsa saltem d’alegria, al crit de: ja tenim tema! I ens posem a dir la nostra, fins i tot a risc de no tenir res concret a dir. N’hi ha d’altres, entre els quals a vegades també m’hi podria comptar, que a força de voler ser originals es posen a parlar de qualsevol banalitat, tot sigui per no seguir el corrent. Quan el Barça guanya la lliga parlen de la transcendència de l’ésser i quan el món s’enfonsa escriuen sobre el Barça.

Amb un dia de nevada en aquest país n’hem tingut prou per omplir pàgines i pàgines de diaris i de telenotícies, intentant uns i altres descobrir el perquè de tot plegat, demanant caps i rebolcant-nos en una indignació poc continguda. Qui és el culpable de tot plegat? Què ha fallat? Em sap greu respondre a aquestes preguntes que tothom es fa amb una resposta molt simple, amb una obvietat que el senyor Murphy ja va formular fa molt de temps: ha fallat tot allò que podia fallar.

Però, a mi em sembla –i per això he començat a escriure aquest article– que el principal que falla al nostre país, i d’aquí se’n deriva la resta, és el principi d’autoritat. Aquí ningú mana, ningú té autoritat, en un moment de crisi, per posar ordre o com a mínim per transmetre a la gent que s’està intentant posar ordre en el natural desgavell de les coses. A Estats Units, per exemple, quan una senyora no pot fer baixar el gat de l’arbre truca a la policia, si aquests no poden solucionar el problema truquen al sheriff. Si el sheriff no se’n surt truca a l’alcalde i aquest al governador, que finalment deriva el cas al president.

La línia d’autoritat en tot moment està clara, al nostre país, en canvi, aquesta línia sembla un dels filferros retorçats de la façana de la Fundació Tàpies. Des d’aquest modest article voldria llançar al vent simplement una pregunta: qui hi ha per sobre dels alcaldes i per sota del president de la Generalitat, que en un moment donat ha de poder fer valdre l’ordre i l’autoritat? El subdelegat del Govern Central?, el delegat de la Generalitat?, el president de la Diputació?, el president del Consell Comarcal? Qui ha de fer baixar el gat de l’arbre?

[Egodisea]

L’EGODISEA

(Oda a Homer Simpson)

He regirat totes les endreces

amb l’impuls malfiat de qui no vol

omplir el seu pap de memòria.

Cal conservar la intel·ligència

i l’alè fràgil dels homes vius,

preservant la raó i la veritat

encara que potser no sigui

estrictament necessari.

[incerteses]

“Es pot mesurar la intel·ligència d’un individu per la quantitat d’incerteses que és capaç de suportar.” (Emmanuel Kant)

[feixisme]

“El feixisme no és fer callar, és obligar a dir.” (Roland Barthes)

Es busquen patriotes

Un país no és un quadre penjat en la paret d’un museu, ni una estàtua sobre un pedestal, ni un llibre en una biblioteca; un país no és una imatge immutable, una instantània fixada sobre sals de plata; un país no és una base estable, ni un puzle on sempre encaixen totes les peces. Perquè un país no és només dels que som i dels que han estat, és també dels que vindran i aquests, per molt que ens hi escarrassem, no seran mai com nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres també som diferents dels que ens precediren.

Un país, entès com a nació, és alguna cosa més que un territori delimitat per unes característiques físiques determinades; des d’una perspectiva històrica, un país és l’intent de construcció d’una síntesi. És un indret abstracte de trobada, una manera d’entendre’ns, un lloc comú on intentem sumar idees diverses. Un país és el fruit constant d’aquesta suma, que està sempre en equilibri precari entre les sumes diverses que s’obtenen en els pobles i en les ciutats i la de la humanitat sencera.

Un país produeix molt de tant en tant uns fruits més rars i més preciosos que les tòfones, es tracta dels patriotes. Un patriota és qui sap interpretar que darrere d’aquestes perspectives diverses hi ha un objectiu comú acceptat per la majoria i dediquen la seva vida, amb un esperit tràgic, a defensar aquest cúmul d’idees diverses, encara que no creguin en totes i cadascuna d’elles, perquè saben que només defensant el conjunt podran fer que el país com a tal sobrevisqui.

Els patriotes són éssers tràgics perquè saben que la seva lluita no serà mai recompensada del tot. Saben que per molt de temps que passi, ningú es posarà d’acord per alçar un monument en record seu, perquè precisament aquest és l’esperit del nostre poble, però malgrat tot persisteixen en la lluita. Sense ells no seríem on som i no podríem arribar mai allà on volem arribar. Ara, més que mai, el nostre país necessita patriotes, si us interessa la feina adreceu-vos a la vostra consciència.

[llenguatge]

“El meu llenguatge és una pell, frego el meu llenguatge contra l’altre.” (Roland Barthes)

FONTANILLES I LLABIÀ

Una carretera rodejada de camps delimitats per arbres centenaris i construïda en una època remota en què encara no s’havia descobert que la línia recta era la més curta entre dos punts, et porta lentament cap al poble . 

A mà dreta la carena del Montgrí sembla la silueta del bisbe Arnulf, jacent sobre la vànova de retalls verds i ocres del Baix Empordà. Al fons els Pirineus, tocats per les darreres neus de la temporada, semblen un llenç emblanquinat amb calç viva. Les cases de pagès dipositades desordenadament entre els camps, alcen els seus murs daurats per la llum del migdia. Després d’un turó coronat per alts xiprers apareix el poble, sota un cel immens clapejat per uns núvols prims que sorgeixen de ponent, que és cap allà on mira el campanar d’espadanya de l’església parroquial, que consagrà l’any 965 el bisbe Arnulf, quan encara no jeia eternament amb els peus cap al mar i Llabià era encara més important que Fontanilles.

La porta de l’església està envoltada d’un aire aclaparadorament pagesívol, gairebé íntim. Des d’allà el paisatge s’estén generosament miris cap on miris. Torroella sembla un vaixell avarat sota el rocam del Montgrí i els arbres fruiters deixen caure de mica en mica els pètals de les seves flors com una nevada subtil, que es diposita sobre una placa de ferro que fixa per a la immortalitat el nom d’un trompetista. Un gat immòbil em mira amb uns ulls expectants de color verd i un sorollet d’aigua envolta la font a prop de la plaça de l’ajuntament, que descansa envoltada d’obres i de la presència callada de l’escola, obra d’un arquitecte racionalista.

Una crònica de la nevada de l’any 2010

Diumenge fou un dia d’auguris i alertes. Els meteoròlegs treien el nas per les pantalles amb aquella ganyota riallera característica de quan se’ls gira feina. Els mapes es van començar a omplir de núvols que deixaven anar volves de neu iconogràfiques una mica per tot arreu. Per acompanyar les previsions ens ensenyaven vaixells atrapats en el glaç del mar del Nord i altres imatges d’indrets encara més allunyats i de ciutats remotes devastades pels freds més rigorosos.

Dilluns a primera hora van començar a aparèixer automòbils coberts de neu, procedents dels pobles veïns, i l’ambient s’omplí de cop i volta d’aquella sensació de silenci que precedeix als tsunamis, als terratrèmols i a les crisis financeres. Els primers indicis de neu van caure sobre la ciutat entre les nou i les deu del matí, barrejats amb una pluja freda que clapotejava tímidament sobre les voreres i en els patis. Després la neu va anar guanyant terreny, de mica en mica les volves es feien més grosses i s’anaven dipositant en les branques dels arbres.

Cap al migdia la cosa ja semblava que anava de veritat, el nevàs començava a apilonar-se en els carrers i queia en forma de grans parracs sobre el riu. El gran embalum de la catedral de Girona quedava amagat per un vel blanc grisós i el vent feia que la neu s’arrapés a la roba de la gent que encara intentava travessar pel Pont de Pedra. Aleshores els nens de les escoles i els nois dels instituts van sortir al carrer amb llicència per a llençar boles de neu i l’alerta ciutadana passava de taronja a vermella.

Les carreteres es van col·lapsar amb la esbalaïdora facilitat amb què sabem fer les coses en aquest país, els trens van quedar immobilitzats com si de cop l’estepa siberiana els hagués caigut a sobre, els autobusos es van aturar per si de cas i la llum, per no desentonar amb el panorama, deixà d’alimentar els microones i els fils musicals. Va nevar durant dotze hores llargues sobre els arbres de la devesa, sobre els teulats del barri vell, sobre els gironins de sempre, sobre els nouvinguts i sobre els que només estaven de pas, però l’endemà el sol sorgí com sempre de darrere del clatell cantellut de les Pedreres i començà a fondre definitivament el record de la nevada de l’any 2010.

[llibre]

Un llibre a vegades és un amic incòmode, que ens interpel·la constantment, fins i tot tancat, a la tauleta de nit.

[país]

Des d’una perspectiva històrica, un país és l’intent de construcció d’una síntesi.

[destí]

“El destí no ve de fora, ve de dins.” (Rainer Maria Rilke)

Efectes secundaris

La humanitat sempre s’ha preocupat per intentar pal·liar els seus patiments. Antigament trobava aquests remeis en la natura, però amb el temps va anar refinant els seus mètodes. Una d’aquestes fites històriques succeí tal dia com avui, un 6 de març de 1899, en què l’empresa alemanya Bayer patentà un producte que encara continua essent un dels més venuts en les farmàcies de tot el món: l’Aspirina. Aquest analgèsic és un compost d’àcid acetilsalicílic, una mena d’extracte de l’escorça del salze blanc però elaborat sintèticament, o sigui Spirea Ulmaria artificial: A-Spirea.

L’empresa Bayer, i això és menys conegut, també ha comercialitzat al llarg de la seva història altres marques amb tanta fortuna com l’Aspirina. Per exemple, van produir durant molts anys una droga altament addictiva anomenada diacetylmorphine, que es venia sota la marca Heroïna i que teòricament s’oferia com un innocu tractament contra la tos. En aquests laboratoris bavaresos també es va elaborar el gas mostassa, que sembrà d’horror els enfangats camps de batalla de la Primera Guerra Mundial.

L’any 1925, Bayer va formar part d’un potentíssim conglomerat industrial anomenat IG Farben, que fou tristament famós per produir un gas contra les puces i altres plagues que es deia Zyclon-B i que els nazis van utilitzar profusament en els camps d’extermini. Després de la guerra els aliats imposaren la disgregació de l’empresa en tres marques que encara són operatives: Bayer, BASF i Hoechst, les quals a hores d’ara continuen negant-se a indemnitzar les seves víctimes.

Les empreses farmacèutiques no han tingut mai bona premsa, se les ha acusat a vegades excessivament, però, tot s’ha de dir, la mala premsa se l’han guanyat a pols. Amb aquest article no pretenc fer-los indigestar l’Aspirina que s’han pres aquest matí, però sí que els convido a llegir-se, més enllà de les contraindicacions mèdiques, també els historials de les empreses farmacèutiques, perquè hi ha efectes secundaris que influeixen directament en la consciència de cadascú i que a la llarga són incurables.

[destí]

“El destí és allò que arriba en el moment en què no s’espera.” (Tahar Ben Jelloum)

LA CREU DE FOIXÀ

En l’horitzó s’estén una plana puntejada per dues dotzenes de campanars punxeguts i presidida pel cim arrodonit i gras del Montgrí, per la cridòria d’uns nens que juguen a pilota al pati de la rectoria i la piuladissa d’uns ocells invisibles que flota constantment en l’aire del matí.

La vetusta església sembla voler donar l’esquena al paisatge etern del Baix Empordà i la seva façana aspra contempla fixament una filera de presseguers florits i un llimoner arrapat a una paret. Sota els peus del temple, una casa exhibeix un rellotge amb una inscripció on s’adverteix als desinformats que l’estri funciona exclusivament amb energia solar.

Un parell de gossos cridaners, que es creuen hereus directes dels antics guardians de l’avern, borden d’ofici a tothom que passa camí del cementiri i vigilen, de passada, les portes d’una granja. Uns núvols indecisos, que han quedat atrapats momentàniament entre el mar i les Gavarres, deixen anar quatre gotes mal comptades sobre els foscos xiprers i les platejades oliveres, esquitxen els teulats vermells de les cases i els ocres murs del castell; remullen una mica les banderes que onegen sobre el balcó de l’ajuntament i regalimen entre els replecs de pedra treballada de la creu que recorda la tràgica mort del rei Joan I de Catalunya, el 19 de maig de 1396, mentre caçava –o fugia dels seus creditors– entre roures i pins, en els boscos recòndits de la comtal vila de Foixà.

El Ter, no gaire lluny d’aquí, es recargola en meandres suaus, adoptant el color terròs dels camps llaurats i deixant per sempre llavors de vida.

Salt també és Girona

Sempre m’ha commogut un conte de Dino Buzzati que porta per títol “La d’hidrogen”. És la història d’una escala de veïns atemorida pel fet de veure com uns transportistes els fan arribar a mitjanit una bomba d’hidrogen. En un principi estan desesperats, units en la tragèdia, però de mica en mica s’adonen que la bomba és “només” pel veí del cinquè segona i la resta se’n van a dormir tranquils. La bomba, que és prou potent per a destruir la ciutat sencera ja no els preocupa perquè a la caixa hi consta tan sols el nom d’un destinatari.

D’alguna manera als gironins ens passa una mica el mateix, la bomba no porta el nostre nom, el destinatari és la vila de Salt. Uf, quina sort! Els habitants de la ciutat dels quatre rius anem a dormir cada dia amb la tranquil·litat de no ser saltencs, com si Salt i Girona els separessin barreres infranquejables. Doncs no, resulta que vivim de costat. El carrer Major de Salt es prolonga sense solució de continuïtat fins a les portes de la ciutat vella i tot el que passa a Salt, tant si és bo com dolent, però sobretot si és dolent, ens afecta fins al moll dels ossos.

Encara recordo amb especial emoció aquell onze de setembre de 1977, en què un nombrós grup de saltencs va arribar a la plaça de Catalunya de Girona per a demostrar el seu recolzament a la primera diada en democràcia, que de forma unitària i massiva havia reunit a milers de gironins per a exigir els drets i llibertats de Catalunya. Salvador Sunyer i Aimeric –recentment escollit senador– va llegir un manifest i ningú dubtava que els destins dels saltencs i dels gironins estaven encreuats per sempre.

Ara, trenta tres-anys després, potser faria falta tornar-los la visita, no sé si en grup o d’un en un. Encapçalats per les nostres autoritats, hauríem d’anar-hi per dir-los que tots estem en el mateix vaixell, que els seus carrers són també els nostres, que els alumnes de les seves escoles i dels seus instituts també són fills nostres, que Salt és Girona i que Girona és Salt. Seria un error fer com els veïns del conte de Buzzati i tancar les portes alleugerits, perquè si la bomba esclata ens agafarà a tots de ple.

[tolerància]

“La dificultat no consisteix en somiar, sinó en acceptar i comprendre els somnis dels altres.” (Zhang Xianliang)

[tolerància]

“La tolerància és la civilització per excel·lència.” (Gilles Perrault)