[llengua]

“Cada llengua veu el món d’una manera diferent.” (Federico Fellini)

El foc, el fum i les brases

Si als catalans sempre ens ha fascinat serà perquè probablement en el fons del nostre subconscient el foc encara representa com una mena d’invent màgic, un símbol de modernitat per a una societat que fins fa quatre dies, històricament parlant, era bàsicament pagesa i encara recorda els seus orígens en l’edat de pedra. Els focs forestals han format part tradicionalment d’aquest paisatge rural, tot i que d’uns anys ençà la poca cura que es té del bosc i, paradoxalment, per l’enorme augment de les zones arbrades els ha fet més habituals.

Aquests dies sembla que a Catalunya no es parla d’altra cosa, tot gira al voltant de les tasques d’investigació que ha iniciat una comissió del Parlament de Catalunya, sobre les responsabilitats polítiques que es puguin derivar del tràgic incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Poses la tele i només veus bombers parlant en l’idioma propi dels bombers i polítics xerrotejant en l’argot característic dels polítics, quan no estan de míting electoral o quan no parlen off the record.

Em sorprèn el gran gust que els ha agafat per les comissions d’investigació, quan tots ells confessen que no serveixen per a res. Però el que encara em sorprèn més és el cas que en fan els mitjans de comunicació que semblen fascinats també pel foc i les brases. És innegable que els cinc morts en acte de servei mereixen tot el respecte, però si de la seva mort se’n deriven responsabilitats ja ho dirà la causa judicial que està oberta i aquesta sí que es resolutiva.

Ja poden anar cantant misses els de la comissió que tot quedarà tal com estava. Crec que als parlamentaris els paguem per a tasques més importants que per a perdre el temps en assumptes com aquest, destinats només a produir fum mediàtic per a ocultar el foc que crema des de ja fa temps en la política catalana, unes brases que no les apagaran els bombers perquè no poden, les han d’apagar els polítics abans que no bufi amb més ganes el vent de les eleccions que ja està a punt d’arribar i arribin també més piròmans fascinats per les flames i pels micròfons.

El dit

Diu un proverbi xinès que quan el savi assenyala la lluna, l’imbècil mira el dit. Però és innegable que hi ha dits que es fan mirar, és el cas del dit del senyor José Maria Aznar. No ho hi ha hagut, que jo recordi, cap personatge públic en la història recent d’Espanya més desagradable que ell. Aznar representa tot allò que em repugna d’aquest país i em preocupa profundament que tanta gent en el passat l’hagi votat i que tants, encara, el tornarien a votar si es presentés.

Dir que m’ha sorprès la seva gràcia de la setmana passada, dirigida a uns estudiants que l’escridassaven, és dir molt. M’hauria estranyat, això sí, si el gest hagués vingut d’algú com Felipe González, o Santiago Carrillo, o Jordi Pujol o, posats a dir, fins i tot del senyor Manuel Fraga Iribarne. Però d’ell ja no em sorprèn res. El dit del senyor Aznar, i mai tan ben dit, acaba de posar les coses en el seu lloc, per si algú encara dubtava de qui són els de la seva espècie.

La consciència de la dreta espanyola, i cada dia que passa també de la catalana, s’assembla més a la dels seus clons europeus i americans. Igual que l’esquerra en aquest aspecte, s’ha despullat completament dels seus prejudicis ideològics però per deixar-se anar en una mena de cursa de skeleton on s’hauria substituït la pista de glaç per una mena de substància bavosa produïda pel populisme, la demagògia i la xenofòbia, de la qual Aznar i el seu dit en són els representants més preclars.

Sembla mentida que qui ens va enfonsar en aquesta crisi econòmica sense precedents ara ens vulgui vendre les seves receptes per a sortir-ne, que qui va sembrar de mentides i de discòrdies el panorama polític espanyol, ara es vulgui fer valer com a salvador de la pàtria. En aquest cas, i només en aquest cas, tothom faria bé en fixar-se en el dit i no en la direcció que assenyala. Quan arribin les eleccions pensin en aquest dit, no fos cas que algú cometés l’error de tornar-los a votar.

[dilluns sense recances]

Res no existia abans de la història,
solament la buidor celestial.
Sembla ser que tot va començar
un dilluns a l’inici dels temps.
Després vingué Abel i el seu germà,
i David que derrotà Goliat.

A Babilònia van alçar torres
desafiant el vast poder dels déus
i els altius faraons del desert,
assedegats d’honor i de glòria,
intentaren transcendir en el temps,
erigint grans tombes vora el Nil.

Ulisses tornà per fi a casa,
Alexandre fundà Alexandria,
Virgili contemplà mil crepuscles,
Cèsar va morir d’un cop de daga,
caigué vençuda Constantinoble
i entre la runa s’alçà Istambul.

Napoleó arengà les tropes
als peus d’una derrotada esfinx.
Einstein va néixer, viure i morir
mentre la humanitat es desfeia
entre fang i acer en les trinxeres
i en l’horror dels camps de l’extermini.

Però inconscients del nostre destí tràgic,
tornem eternament a l’inici
i després de remoure les cendres
d’un nou diumenge sense esperances
contemplem de nou amb ulls de vidre
l’alba d’un dilluns sense recances.

[idees]

“Les idees falses no sempre són dolentes.” (Marcel Aymé)

Dissabte

El dissabte és un dia curiós. Els japonesos, que durant la setmana més aviat es deuen dedicar a trepitjar asfalt, l’anomenen el dia de la terra i els suecs, que els altres dies se suposa que només es renten per sobre, en diuen Lördag, o sigui el dia de banyar-se. Estranyament en anglès i holandès pesa més la influència llatina i és la jornada dedicada a Saturn, en canvi en la resta d’idiomes l’arrel prové directament de l’hebreu: Sabbath. I en basc no vulguin pas saber vostès què vol dir Larunbata...

L’expressió catalana fer dissabte, al contrari del que podrien pensar després d’haver llegit el primer paràgraf d’aquest article, no prové del suec, tot i voler dir fer neteja. I la febre del dissabte nit, per molt que algú ara pugui imaginar-se que és una nova pandèmia, té el seu origen en una pel·lícula protagonitzada per John Travolta l’any 1978, tot i que a Girona i en altres places universitàries aquesta febre produïda sobretot pels excessos alcohòlics s’ha traslladat ara a la nit del dijous.

Malgrat tot el dissabte continua essent un dia especial, és evident que el temps corre a una altra velocitat, que no és ben bé la mateixa dels diumenges ni la de la resta de la setmana. Els dissabtes ens esperen amb un abraç amorosit i ens empenyen cap a una vida més alta, que dura el que dura, això sí, perquè el temps és relatiu i la relativitat que els dies feiners s’acota a uns horaris, el dissabte s’escampa sense aturador entre un munt immens de coses per fer.

Cada dia, gairebé instintivament, repetim uns determinats actes. L’hàbit, al disminuir la dificultat, fa menys necessària la consciència i això és el que, amb el pas dels anys, ens fa pensar que les setmanes cada vegada passen més ràpidament. L’altre dia el president Pujol en un acte a Girona deia que les virtuts són els valors convertits en hàbit, arran d’aquell comentari ara penso que probablement la virtut dels dissabtes és precisament al revés, o sigui haver sabut convertir l’hàbit en valor.

El panorama polític

Durant gairebé més de tres dècades la vida política d’aquest país havia girat sempre al voltant de les eleccions. La vista sempre la teníem posada en la propera convocatòria electoral, tot girava conscient o inconscientment a l’entorn d’aquest eix. Ara, en canvi, sembla que tothom hi vulgui passar de puntetes. Parlar d’eleccions és tema tabú. Uns per por de perdre-les i els altres amb el temor de guanyar-les. Ja es faran quan toqui, cap grup polític vol sortir al carrer a fer campanya.

És temps de crisi i totes les institucions es dediquen a retallar el pressupost tant com poden per poder arribar a final de mes. El govern central està amb l’aigua al coll i el de la Generalitat amb prou feines té aigua a la piscina per a mullar-se els peus. Els ajuntaments sobreviuen a la riuada agafats a una branca que en qualsevol moment pot trencar-se i l’oposició, per tot arreu, veu com després d’una llarga travessa del desert l’oasi està més sec que el mar d’Aral i a sobre, a l’horitzó, amenacen núvols de temporal de sorra.

L’únic que sembla segur és que a la tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Espero que durant aquests mesos es moguin suficientment les coses com per animar-nos a participar. Encara estan a temps de canviar –per exemple– la llei electoral. De fer-ne una perquè som l’única comunitat que no la té, una llei electoral que ens convidi a la participació i al diàleg i que engegui mecanismes de control no només sobre la despesa dels partits, sinó també sobre les seves promeses.

Amb la iniciativa legislativa popular promoguda per Ciutadans pel Canvi, que els parlamentaris ara hauran de decidir si admeten a tràmit, tenen l’oportunitat de tirar endavant amb un projecte de llei modern i avançat. Els partits polítics han de comprendre que amb això s’hi juguen el seu futur. La democràcia ha d’avançar i si els partits, amb els seus càlculs de la vella, esdevenen una rèmora, a la curta o a la llarga la gent acabarà per donar l’esquena al sistema del qual ells en pretenen ser els valedors.

[punt de partida]

(Per la Vinyet, en el seu aniversari)

Tal vegada la vida
algun dia descriurà
una paràbola perfecta
damunt dels nostres caps.
Serà un punt de partida,
un lloc comú, una casa deserta
que algú habitarà
amb humana esperança.
Tal vegada serà dilluns
i esclatarà un raig de llum
per la petita escletxa
d’un calendari.

[tu]

“De cada deu persones que parlen de tu, nou en parlen malament i l’única que en parla bé s’equivoca.” (Rivarol)

Qui matarà el futbol?

No hi ha dia sense partit de futbol, totes les cadenes de televisió han sucumbit a aquest fenomen. El futbol, com una mena de cuc invasiu, ho ha anat colonitzant tot de mica en mica. Els jugadors són els déus d’aquesta nova religió de l’imperi i els directius els seus grans sacerdots, els que interpreten la voluntat del “soci” i dels “colors”. No hi ha dia sense futbol i sense declaracions dels uns i dels altres, tot gira constantment al seu voltant sense alternativa possible.

I, evidentment, com més futbol, més diners pels uns i pels altres. Pels que protagonitzen l’espectacle, pels que paguen amb la Visa d’Or del club i pels que lluiten pel favor de les audiències amb un producte relativament barat i assequible. El futbol ha deixat de ser ja fa temps un esport per convertir-se en un negoci, ja no es necessiten jugadors sinó estrelles i aviat tampoc es necessitarà públic ni socis, només una claca, o potser ni això, els aplaudiments seran enllaunats com en les comèdies televisives.

Cada dia hi ha més i més futbol, però com en tot en aquesta vida, les masses piquen i tot allò que puja després baixa. Arribarà el dia en què el futbol se substituirà per qualsevol altra dèria i recordaran, els que ho hagin de fer, aquesta època com la de la bogeria pel futbol. Tot passa i tot queda, alguna cosa quedarà, ben segur, però no necessàriament la part bona, perquè si alguna cosa sap fer el capitalisme és adaptar-se a les noves situacions i devorar amb avidesa tot allò que li reporta beneficis.

Ara ens sembla impossible pensar que el gran imperi futbolístic pugui sucumbir, però el futbol ha pactat amb el diable de les audiències i les audiències són volubles, aquesta generació d’apassionats pel futbol deixarà pas a una altra generació que s’apassionarà per vés a saber tu què. Qui matarà el futbol? És fàcil, no es necessita tenir cap mena de visió sobrenatural per saber-ho, perquè el futbol ja fa temps que ha signat la seva pròpia sentència de mort.

El Reagrupament

Serà que ja començo a tenir una edat, però el “Reagrupament” per mi sempre serà el moviment polític fundat per Josep Pallach, dirigit a unificar les diverses corrents del socialisme català que en aquella època, d’agonia del franquisme, corrien disgregades en una constel·lació de sigles. Que ara sorgeixi de nou aquesta denominació a partir d’una escissió d’Esquerra Republicana i que, a més sigui liderada per un personatge tan gris com en Carretero, em produeix pena i desafecció.

Com hem arribat en aquest país a enlairar personatges d’aquesta mena, sense altre projecte polític que el que poden veure ells mateixos en el mirall del seu lavabo? Com pot somiar ningú que el futur de Catalunya pot quedar en les seves mans o en les del encara president del Barcelona FC? Serà que ja començo a tenir una edat, però em comença a embargar un sentiment que és una mena de barreja entre l’enyorança per un passat, que tampoc va ser perfecte, i el fàstic per un present que no és molt diferent del que ja ens havíem temut que arribaria a ser.

Ja fa més de 2.500 anys, Eurípides afirmava que el que comença malament acaba malament. No sé si això del Reagrupament tot just comença o ja s’ha acabat, però pinta molt malament, perquè de regeneració política no en té res i per no tenir no té ni vergonya. Ja em perdonarà el vell Eurípides, però el panorama polític català, a uns mesos de les eleccions, ara més aviat sembla regit per les inefables lleis de Murphy: “Tot allò que pot anar malament, va malament”.

Per un costat sorgeixen aquesta mena d’urticàries pròpies de nacions poc bregades en la pràctica política quotidiana i per l’altra apareix novament l’amenaça profundament antidemocràtica de la xenofòbia aplicada a la política. Qui recollirà els beneficis d’aquestes aigües revoltes? Segurament el més hàbil, la qual cosa no sempre vol dir el més recomanable. Sigui el que sigui, el govern que surti d’aquestes eleccions, si no canvien dràsticament les coses, serà més dèbil del que tenim ara.

[acrònim]

Destreno
Inextricables
Laberints.
Lentament
Unglejo
Nefastos
Sarcasmes.

1940, l’any terrible

Howard Zinn, un historiador involucrat en totes les lluites socials del segle XX, va escriure una autobiografia que portava aquest títol evocador: “No pots ser neutral en un tren en moviment”. El temps i la història viatgen en el mateix tren, però van en compartiments diferents. De fet el temps és el tren i la història és el combustible que es crema en la caldera, que es transforma en energia i que surt per la xemeneia en forma de fum. El temps avança inexorablement i la història s’esbrava en el vent.

L’any 1940 començà amb la “drôle de guerre”, una guerra de broma, però tot s’acabà amb la brusca ofensiva de l’Alemanya nazi sobre Europa occidental. Fou l’any de la pinça de les Ardenes, de la batalla de Dunkerque i de la campanya de França. Fou l’any de l’èxode pels camins de la derrota, de la proclama del general De Gaulle, de l’armistici i de l’esfondrament total de la Tercera República Francesa. Només en uns mesos la història d’Europa es condensà en el cel ennuvolat d’aquella primavera.

Des d’aleshores el temps ha continuat el seu viatge, han passat setanta estacions i molts han estat els que han pujat i baixat del tren a cada parada, i fins i tot del tren en marxa. Però l’estela de fum d’aquells dies de 1940 encara perdura en l’horitzó i difícilment s’esvairà mai del tot. Aquell fum, i el que vingué després, fou una lliçó apresa per la humanitat que no hem d’oblidar mai, perquè si el nazisme fou possible, va ser gràcies als que van mirar cap un altre costat quan la humanitat es dirigia cap a l’abisme.

Michael Haneke ens ha dibuixat un esbós magistral del que fou el preludi d’aquell horror. Si encara no han vist La cinta blanca, els recomano que ho facin, però en la gran pantalla. Allà, en la foscor de la sala, es veuran envoltats per la història en blanc i negre, per una realitat que encara rossega la memòria de mig Europa. La memòria, al contrari que el temps i la història, no viatja en cap tren, s’amaga sota la terra dels camps que esperen ser llaurats i esclata, quan menys t’ho esperes, sota les cames dels innocents.

El pàrquing de la UdG

A les universitats americanes un dels temes permanents de debat i de reflexió sempre ha estat el de les places d’aparcament, tant és així que a la de Berkeley es vanten de ser l’única universitat del món que té un espai reservat per als automòbils dels premis Nobel. Onze places de pàrquing, fins ara, de classe Premium per als súper vips de la intel·lectualitat, el darrer dels quals és Steven Chu, en l’actualitat secretari d’Energia en el gabinet del president Obama.

La Universitat de Girona en els darrers anys ha anat pujant de nivell i la prova més evident és que ara ja hi ha arribat fins i tot aquest debat sobre els pàrquings. Evidentment encara haurem d’esperar uns anys més per poder-hi veure aparcat el Seat Ibiza de color clara d’ou d’algun premi Nobel gironí, però a tot s’hi arribarà, per ara anem per bon camí. Una universitat sense uns bons aparcaments no és universitat ni és res.

La ciutat de Girona, conscient d’aquest deute que té amb la cultura i preveient les necessitats creixents del campus universitari, va cedir un pàrquing al costat de la muralla per a ús exclusiu del personal docent. Un espai que fins ara era públic i que quedarà restringit. Els veïns del barri s’han queixat perquè amb això perden capacitat de maniobra en una ciutat que no ha solucionat mai del tot el transport urbà, però els que més hi perdran no es queixen. No es queixen perquè quedarien en evidència.

El pàrquing de la muralla era lloc de trobada, en les matinades, de parelles amagades en la seguretat dels seus automòbils. A les sis del matí, emparats encara en la relativa foscor dels dies d’entretemps, els vehicles tremolaven efusiva i rítmicament. Però ara ja tot s’ha acabat, només els professors de la Facultat de Lletres, de la de pedagogia o del rectorat, podran gaudir d’aquest discret aparcament de la Girona immortal, just a sota de la venerable Torre Gironella que ja fa molts anys també va deixar de ser la referència erecte de la ciutat.

Barrets i barretades

Ara és temps de barrets, els barrets tornen i cada vegada se’n veuen més pels carrers, el que fa poc temps era senyal d’extravagància ara entra dins dels estàndards de la normalitat. El que no torna és el costum de les barretades, o sigui de les salutacions a cop de barret. Generalment es va per feina i amb un “adéu” rondinejat darrere de la bufanda ja n’hi ha prou per quedar bé i que no et prenguin per un esquerp. És temps de barrets, però també de burques, tothom es vol cobrir la identitat i, a la vegada, vol ensenyar-la.

Tot s’estira i s’arronsa, tot puja i baixa, tot va i torna. Vam néixer en una època en què els joves, o sigui els que eren més grans que nosaltres, semblava que s’anessin a menjar el món. Hem crescut veient com ja d’adults se’l menjaven i ara, que ja comencen a ser vells, són majoria i es mengen tot el pressupost de la seguretat social. Aviat viurem en un país de jubilats, però a nosaltres ens tocarà continuar treballant sense poder-nos refugiar ni a Benidorm ni a La Meca.

Per no poder no podrem ni anar a sopar un dia al Bulli, ara que ja m’havia fet il·lusions que algun d’aquests jubilats d’or de la banca m’hi convidés. Doncs no, el senyor Adrià s’ha pres un parell d’anys sabàtics i nosaltres haurem de continuar menjant al bar de la cantonada. Això sí, entrepans cada vegada més desestructurats, amb truites liofilitzades, pernil dolç sense gluten, cervesa sense alcohol i un tallat descafeïnat de màquina amb llet desnatada i sacarina.

Per sort sempre ens quedarà la tecnologia que ens consola de les nostres carències i ens permet viure una vida virtual allà on ja no és possible viure la real. Escoltem música a través de l’iPod, parlem amb l’iPhone i aviat podrem llegir diaris i llibres amb l’iPad. Més aviat que tard ens pagaran la nòmina amb iEuros, menjarem iPizzes, farem l’amor amb iLovers, els nostres jubilats jugaran a iBotxes i, quan arribi l’hora ens vetllaran a través d’un iTanatos. La ciència avança que és un barbaritat, permetin que em tregui el barret...

[un alè de dilluns]

Els dies s’estiren,
la foscor s’arronsa,
les setmanes llisquen
sobre el vidre entelat
d’un dilluns que s’esgota
amb un alè de vida
i un silenci esgarrapat
entre els sorolls encreuats
del temps que passa.