[Just]

Jo no he nascut aquí (Just M. Casero)


Molt més enllà de l’Ebre,
quan la fam era el gran nom
i la bèstia ja havia consumit la seva porció de carn,
algú m’havia deixat escrit: “T’espero”.

I acabo d’arribar,
fa trenta anys que acabo d’arribar:
primer va ser a la barraca del suburbi,
a la ciutat petita,
fent tota mena de feines: de parracaire,
de manobre, de fogoner durant les llargues nits
–set anys, vuit anys–; de picapedrer...

I encara sóc aquí;
i tinc una caseta en el mateix suburbi,
i uns fills que van a estudi a l’institut
i a banyar-se en llocs on van els estrangers
i a passejar amb les noies i amb els nois,
com si de cop hagués nascut la pau.

La memòria que fotografia

La fotografia va néixer en el primer terç del segle dinou, entre vapors d’àcids i sals de plata. Durant anys aquella tècnica primigènia va evolucionar molt lentament, produint unes imatges de gent garratibada per les llargues exposicions o paisatges que semblaven habitats només per fantasmes. Entre la Primera Guerra Mundial i la del Vietnam la fotografia esdevingué un document social imprescindible, però després fou incapaç de competir contra la immediatesa de la televisió.

Ara, ja plantada en plena era digital, la fotografia va fent el que pot per aguantar la pressió de les noves tecnologies que han imposat una mentalitat de baix cost en el món dels negocis i de la cultura, que amenaça sobretot al fotoperiodisme. Però la fotografia, es vulgui com si no, ja ha quedat definitivament enganxada en l’inconscient col·lectiu. Les imatges deturades es defensen encara amb ungles i dents en un racó del ring, contra les envestides dels gegants multimèdia.

L’ajuntament de Girona ja fa temps que aposta per aquest mitjà i el seu arxiu d’imatges és modèlic en aquest sentit. Però no només es preocupen per la salvaguarda del patrimoni, que seria en tot cas la seva obligació, sinó que a més publiquen regularment l’obra de fotògrafs relacionats d’alguna manera amb la ciutat, tal és el cas recentment d’Antoni Varés i Jean Dieuzaide, que han vist reconeguda la vàlua de les seves imatges amb dos llibres d’impecable factura.

És precisament a través d’obres com aquestes que el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de l’ajuntament de Girona elabora el seu discurs. Actualment no podem comprendre el discurs històric sense la fotografia, que el complementa però que fins i tot l’arriba a construir, perquè ha arribat a desenvolupar un llenguatge propi que, en el llibre de Varés, es justifica totalment a través d’una cita de Milan Kundera, extreta de La immortalitat, on afirma que “la memòria no filma, la memòria fotografia”.

[crear]

“Crear és viure dos vegades.” (Albert Camus – El mite de Sísif)

EL RELLOTGE D’ESPONELLÀ

Abans d’arribar al poble la mirada queda atrapada en una línia recta que parteix el paisatge, just entre els camps de terra esponjada i fresca del pla de Martís i l’embalum de la muntanya del Mont que, a la vegada, va quedant engolida lentament per un mar de núvols blancs posat a l’inrevés.

El Fluvià, que ha anat gratant la terra fins a ficar-se sota les roques, passa humilment sota un pont gris, apedaçat i tornat a apedaçar fins a conformar una silueta estranya. Al seu costat, una antiga central elèctrica que es va escrostonant de mica en mica, exhibeix discretament un rètol on assenyala el nivell fins on va arribar la riuada el 17 d’octubre de 1940.

Enfilat en un altell cobert d’arbres i canyars, Esponellà s’estén al voltant d’una antiga església, tancada a redós d’una gran porta de fusta, folrada de ferros i cancells. Un cementiri clos espera pacientment els esponellanencs que tard o d’hora arribaran i una rotonda farcida de carbasses ordena el trànsit que va i ve de Banyoles.

A la plaça de l’església les pabordesses ballen amb un tortell al braç per la Candelera i algun vell encara explica la llegenda del Baró d’Esponellà que va matar al capellà amb una ballesta, per gosar fer missa sense esperar-lo.

Al campanar de l’església, des de fa més de 250 anys, un rellotge és testimoni i protagonista del pas feixuc del temps. Invariablement, cada dia a mitjanit, un veí del poble puja al campanar per donar-li corda, mentrestant –tal com ja va comprovar Jacint Verdaguer des del Mont– les aigües estancades del riu sota el poble, semblen la fulla d’una espasa que rellueix a la claror de la lluna.

L’art d’explicar el món

Girona és una ciutat de falses aparences, els rics amaguen la seva riquesa i els pobres exhibeixen el que no tenen. Ensenya als forasters una ciutat de postal on en realitat la gent no hi viu i oculta els seus barris replets de vida. Sota els barrets s’hi amaguen pensaments obscurs i els amants s’abracen en els pàrquings. Les muralles ja no existeixen, però encara encerclen virtualment una ciutat que viu un present eternament ofuscat darrere d’una façana de cartó pedra.

Una pluja fina de gener llisca sobre les llambordes i s’escola lentament pels embornals. El riu reflexa imatges incertes i els núvols fan més obscur un cel de tinta xina. En un bar, un televisor projecta imatges de desastres llunyans sobre els caps dels clients, que busquen la veritat oculta entre l’escuma d’una cervesa o d’un tallat i una dona que ha tret a passejar un gosset enfundat en un impermeable de color taronja, espera pacientment que l’animal acabi d’ensumar una cantonada.

Els automòbils que van i vénen tracen sorolloses línies de llum enmig dels carrers; els aparadors il·luminats de les botigues contemplen l’alè estovat dels passavolants; la porta d’una clínica espera i regula amb espasmòdic anhel el pas de la vida i de la mort i, en el portal d’un bloc de pisos, algú ja ha folrat l’entrada amb el diari del dia, que jeu estès sobre el marbre fred, exhibint la seva càrrega ja completament inútil d’imatges i històries.

Mentrestant encara plana en la meva memòria el record d’un auditori carregat de periodistes, on s’hi repartien premis i records, presidits per la imatge gràfica dels bigotis blancs i les ulleres sense barnilles de qui fou mestre dels articulistes gironins. Malgrat la pluja que cau gota a gota, encara ressona en les meves orelles la veu d’un locutor de ràdio que, amb un premi bategant encara en la seva mà, va confessar que ells es dedicaven a explicar el món i no canviar-lo.

51

Els meus fills han anat recentment a veure una pel·lícula de dibuixos animats que porta per títol Planet 51, ambientada en un món habitat per éssers de color verd i on els humans són els alienígenes. En la realitat astronòmica, 51 Pegasi B, fou el primer planeta que es descobrí fora del sistema solar. L’estel al voltant del qual gira és visible simplement amb uns binocles. Curiosament, Àrea 51 és el nom d’una base aèria secreta de l’exercit americà, situada a 170 quilòmetres de Las Vegas i que sempre ha anat lligada amb les especulacions sobre els ovnis i els extraterrestres. Probablement el fet de celebrar avui el meu 51 aniversari no hauria d’afectar-me més sensiblement, si no fos perquè al mirar-me al mirall aquest matí m’ha semblat veure una pàtina de verdet a la cara...

[els dilluns es toquen]

Després d’un llarg silenci
la vida condueix a la vida
i el silenci esdevé silenci.
El néixer i el morir es toquen
i ballen com dos enamorats,
sobre la pista encerada
d’un dilluns qualsevol,
contemplats per la furibunda indignació
dels que no poden creure
que tot té un inici i un final.

COMUNICAT

Aquests darrers dies he llegit opinions sobre el meu article de dimecres passat “Déu ha de dimitir?” i voldria fer el següent comentari: «Estic disposat a arribar a un acord amb tots els creients del món, segur que compartim principis i anhels. Per fer-ho em disposo a transigir si ells també ho fan. Estic disposat a creure, definitivament, que Déu, aquest Déu amb majúscules, omnipotent i omnipresent, en realitat no existeix, que és simplement una creació de la ment humana, com l’ànec Donald o Asterix el Gal. A partir d’aquest punt ben segur que ens podrem entendre i tots plegats podrem dormir tranquils, sense la por de sentir constantment l’alè al clatell d’un déu terrible que els homes hem fet a imatge i semblança nostra.»

[llibertat]

“La lluita per la defensa de la possibilitat d’una aproximació científica va unida a la lluita per la llibertat. Per això revolució científica, Il·lustració i llibertat van plegades. La ciència ens ajuda a mirar-nos com som, però per això necessitem la llibertat de poder mirar amb llibertat.” (Jordi Casanova i Roca – Petita història dels humans)

El fill del drapaire

En una època de grans devocions nacionalistes, Jules Renard assegurava que “la pàtria” eren totes les passejades que es podien fer al voltant del seu poble. Joan Amades, des d’aquest punt de vista, era un patriota genuí. Amades, fill d’un drapaire, heretà l’ofici patern, però no es limità a recol·lectar les andròmines pròpies de la seva activitat, sinó també totes aquelles coses que, per no ser tangibles, també anaven quedant abandonades enmig del brogit del nou segle.

Al llarg de la seva vida Amades aplegà tradicions, danses, festes, cançons i fins i tot gestos que havien passat de generació en generació i que corrien el risc de perdre’s en la voràgine d’una revolució industrial que al nostre país havia arribat sense passar abans per l’escola elemental. La cultura popular era cosa del passat, de pagesos analfabets, i anava quedant enterrada ràpidament per una vida nova que arraconava sistemàticament tot allò que no feia olor de ciutadania i cosmopolitisme.

Amades preservà, gairebé en solitari, bona part d’aquell riquíssim patrimoni comú. Aquell llegat, que nosaltres també tenim el deure de transmetre, ha quedat preservat però dins d’una bombolla, una bombolla opaca, que moltes vegades no ens permet contemplar el seu contingut i, el que és pitjor, que tampoc permet que res escapi del seu interior. Quan alguna cosa entra a dins, per sort o per desgràcia, ja no en surt mai més. És el que ha passat, per exemple, amb la sardana.

La cultura popular fou durant segles una aportació anònima que s’anava enriquint a mesura que corria de boca en boca, era com una mena d’ésser viu que creixia constantment i que evolucionava amb el pas del temps. Davant del risc de perdre definitivament aquest llegat, la societat catalana decidí hivernar la cultura popular i així és com nosaltres l’hem conegut. Ara, cinquanta anys després de la mort de Joan Amades, si ja no és possible ressuscitar bona part d’aquelles tradicions, podríem intentar clonar-ne l’esperit, copsar-ne l’ànima, perquè no es perdi definitivament la nostra identitat.

[llegir]

“Llegir no és un acte de consum cultural, és una conversa.” (Alain Finkielkraut

ESPOLLA, TRULL I CELLER

La porta de l’ajuntament està folrada d’anuncis, edictes i avisos de tots colors. Demà hi haurà la Fira de l’oli i l’olivera i el poble es prepara per acollir les parades i els visitants. Un jurat passa de casa en casa per a ponderar les decoracions de les finestres i balcons ornats per a l’ocasió.

De bon matí l’estació meteorològica exhibeix les seves dades en una pissarra, per a informació dels espollencs i dels forans en general. Mentrestant, un grapat de núvols d’un color blau grisenc van prenent possessió de l’espai que encara queda lliure entre el cel de l’Empordà i la serra de l’Albera.

Espolla és un poble rodejat completament per un paisatge pigallat de vinyes i oliveres, sobre una terra vermellosa i ondulant, farcida de monuments megalítics que serveixen de punt de partida de la història del país.

Coronada per un barret extravagant de rajols despullats, l’església s’imposa sense competència sobre totes les cases del poble. Al capdamunt del campanar, un rellotge, coix d’una broca, intenta sense èxit projectar la seva hora cap a la plana i un penell assenyala tossudament amb la seva sageta cap al nord-norest, mentre en la cua de metall s’hi retallen les xifres d’un any de record gris com aquest cel de gener: 1951.

Al Celler Cooperatiu uns francesos, que parlen amb accent de Banyuls, compren vi del Clos de les Dòmies, Muscat de l’Empordà i oli de Formentals. Al bar de La Fraternal un grup d’homes vestits amb granota de feina prenen carajillos i cerveses, i quatre dones que s’han trobat al mig del carrer parlen de l’única veritat plausible: la història de la seva vida.

Déu hauria de dimitir?

El món és un desastre, tremola quan menys t’ho esperes perquè Déu, pel que es veu, no el va deixar prou ben falcat. Els humans, que ja havíem de desconfiar des d’un principi d’aquest creador barroer i xarlatà, hauríem d’haver fixat millor les nostres coses sobre l’escorça oscil·lant d’aquest planeta. Però els homes, fets a imatge i semblança seva, no hem sabut construir un món millor i encara ara, de tant en tant, les cases cauen, sobretot sobre els pobres.

Quan passen aquestes coses, els representants de Déu a la terra sempre intenten trobar excuses racionals, reparteixen responsabilitats a tort i a dret i procuren que apartem la mirada cap un altre costat. S’escandalitzen amb les imatges dels cossos impúdicament amuntegats en les fosses comunes i intenten relativitzar-ho tot, ells que abominen del relativisme! Fins i tot algun penques vestit de bisbe assegura que tot és culpa del pecat, del paganisme de les víctimes, o culpa nostra per no resar prou.

En casos com aquest, quan a Haití ja no queda pedra sobre pedra, Déu hauria de dimitir, o, si més no, si ell no pot per inconsistència corpòria, hauria de fer-ho el principal responsable seu, que viu vestit de blanc sota la cúpula immaculada de Sant Pere del Vaticà. Aquí no parla mai ningú de dimissions, els ateus perquè no creuen en Déu i els cristians perquè no gosen, però arribats a aquest punt de la història tot plegat ja comença a fer una mica de pudor.

Sempre m’ha fet recança col·laborar econòmicament amb segons quina ONG, per por que els meus diners no acabessin sota una pedra de la Sagrada Família o que servissin per comprar un anell nou al Munilla de torn. Malgrat tot aquesta vegada ho faré, en la confiança que arribin allà on han d’arribar i que serveixin per allò que han de servir i que si Déu no vol dimitir que no ho faci, perquè els agnòstics ja fa molt de temps que no reconeixem la seva autoritat.

[el poeta]

“Irving [Layton] sempre ha dit que un poeta és algú que està en conflicte permanent i que és en la seva obra on es reconcilia amb aquests conflictes. Aquest indret és el retir. És simplement el lloc on retirar-se, el punt de la reconciliació, el consolumentum, el petó de la pau.” (Leonard Cohen – Palabras, poemas y recuerdos de Leonard Cohen, transcripció d’Alberto Manzano)

[el dilluns dels rebels]

Érem rebels, cantàvem cançons als déus
i somiàvem que l’infinit s’acabava,
que el temps era un caprici dels rellotgers
i que la vida podia començar
de nou, en la següent parada del bus.

Però despertarem sobtadament del somni,
el dia en què els déus comprengueren per fi
que la nostra cançó era només l’excusa
per no haver d’iniciar de nou el recompte
tots junts, cada dilluns, a toc de campana.

[crear]

“Si vols crear un pastís de poma, primer has de crear un univers.” (Carl Sagan)

La caixera del súper

És gairebé transparent, però no sempre silenciosa. No parla mai amb tu més enllà d’una salutació de manual, però a vegades xerra amb altres, a crits, en la distància. Es diu Pepi, o Toñi, o Mari, o Conxi. Probablement té un nebot que es diu Kevin i el seu xicot condueix un automòbil tunejat de color pistatxo. Et torna el canvi tot d’una glopada: el tiquet, els bitllets i les monedes, mentre tu intentes mantenir en equilibri les ampolles al costat de la fruita madura.

Ha estudiat en l’institut del seu barri i després no ha pogut, o no ha volgut, o no ha sabut anar més enllà. Quan surt de treballar queda amb les seves amigues per anar a fer un toc, o amb el xicot del cotxe color pistatxo per anar a la discoteca. Segurament té un contracte precari i encara viu a casa dels seus pares, o potser ja és fixa a l’empresa, està casada i el seu marit pensava comprar-se un monovolum, però ara amb la crisi tots els estalvis van per a pagar l’hipoteca.

Amb el temps intentarà trobar feina en una botiga de roba o en uns grans magatzems i tindrà fills o filles per acabar de tancar el cicle de la vida, tal com va aprendre que s’havia de fer quan de petita va veure per primera vegada El Rey León, amb una paperina de crispetes multicolors a la falda i un ull posat en el noi cridaner de la fila del costat. Mentrestant ha decidit fer-se un pírcing o un tatuatge i, més endavant, potser demanarà preu per poder operar-se els pits.

Ella encara no ho sap, però arribarà el dia en què una màquina la substituirà. Els clients pagaran en un caixer automàtic que l’empresa amortitzarà a través d’un lísing i que, mitjançant un altaveu, deixarà anar tota mena de frases de cortesia. El futur empeny amb força i haurà de córrer si no vol que l’encalci, perquè, ella encara no ho sap, però el seu marit ja ha llegit en un diari, mentre es prenia una cervesa, que a La Vegas han presentat un robot sexual que es diu Roxxxy.

50 aniversari de la mort d'Albert Camus

“És veritat que un mort és, per sempre, contemporani dels seus darrers gestos, de les seves darreres paraules. És veritat –és desconsolador, però és veritat– que un pertany a la seva mort com a la seva infància.” (Bernard-Henri Levy – Els dos segles de Camus, Babèlia 9 de gener de 2010)

L’ESCALA, SAL, PEDRES I MAR

En un racó del Golf de Roses, darrere d’una roca que vagament recorda la forma d’un cargol, s’alcen cases i casalots, hotelets i nightclubs, botigues de records i saladores d’anxoves, tamarius vinclats per les llevantades i un cementiri mariner arrebossat de blanc, vigilat permanentment per l’ombra plúmbia d’un edifici que no hauria mai d’haver estat. Però, malgrat tot, l’Escala encara omple de vida i justifica una Costa Brava esbravada ja de gairebé totes les seves essències.

Sobre el Sòl d’en Sagué, entre els carrers del Pedró, quatre parades de fruita conformen un petit mercat. La gent apressada travessa la plaça, bandejada per un vent de gener salat i feréstec que sembla sorgir del fons mateix d’un altra mena de mar, fosc i tenebrós, ben diferent del que besa les sorres d’Empúries durant els dies calorosos de l’estiu.

A la plaça de la Vila, l’ajuntament i l’església, el rector i l’alcalde, parlen eternament de les seves coses; a la platja, dos treballadors abrigats netegen la sorra de la brossa que ha deixat el temporal d’aquests dies i, mentrestant, vora el passeig, estintolat contra la tàpia del Clos del Pastor, el banc d’en Sinofós està buit. La roca del frare esguarda solitària el tràgol de les onades i la silueta llunyana del Pení que, insòlitament enfarinada de blanc, s’alça sobre una calitja lleu que dissimula com pot les façanes enutjoses de Roses.

A l’Escala el mar no és només una massa d’aigua salada, és una mena de presència monumental. Algú hauria d’haver-se alçat un dia sobre un norai del port vell per cridar: Des d’aquestes onades 26 segles us contemplen!

Les nostres coses

Catalunya és un país petit, minúscul, arrapat a la carcassa ceruminosa d’una península que penja d’un continent vell i escarransit, i sobre la crosta inestable d’un planeta ceruli, que gira modestament en equilibri hidrostàtic, juntament amb set planetes més al voltant d’una esfera de plasma formada majoritàriament per hidrogen i heli, una estrella discreta que arribarà a la seva fi d’aquí 5.000 milions d’anys, per perdre’s definitivament en els racons d’una galàxia que es passeja per un univers que s’expandeix.

A Catalunya es parla una de les sis mil llengües del món. Molt probablement un dia de cada set es mor el darrer parlant d’una d’aquestes unitats lingüístiques, catalogades en l’estàndard internacional ISO 639. Segurament abans de 115 anys la llengua utilitzada per escriure aquest article ja haurà caigut definitivament en desús i aquestes paraules, que vostès ara llegeixen, només podran ser interpretades –dificultosament– per algun especialista en llengües mortes de la Universitat de Beijing.

Malgrat tot els catalans continuem bregant incansablement amb les nostres coses. Ens preocupem pels impostos que ens fan pagar, per la dificultat en trobar places d’aparcament, per la creixent inseguretat ciutadana, per la crisi financera mundial, pels resultats dels equips de futbol i per les operacions de cirurgia estètica d’una senyora malcarada que no podrà comprendre mai la utilitat de la norma ISO 639 perquè quan va anar a l’escola només li van ensenyar a comptar fins a 10.

Catalunya, aquesta terra del tripartit més dos, és com una mena de baldufa que roda curiosament sobre la tauleta raconera de la història. Sense res millor a fer en les llargues tardes d’hivern, anem estirant entre tots la corda de les nostres coses, una vegada rere l’altra. Per la desídia dels uns o per la mala traça dels altres, algun dia la baldufa caurà. Tots ho sabem, és el destí tràgic de les baldufes, però mentrestant restem embadalits contemplant com gira.

[xoc de civilitzacions]

“Durant molts anys vam haver de lluitar contra les ideologies marxista i nazi que s’havien transformat en religions. Avui, en bona part del món, és a la inversa. Hem de fer front a religions que es transformen en ideologies. L’islamisme, però també una forma messiànica de sionisme judeo-americà, i una mística, la dels evangelistes americans, que es transformen en ideologies. (...) Però un fet no l’hem d’oblidar mai: que més del 85% de les víctimes dels islamistes són musulmans. Al costat de l’amenaça d’un ‘xoc de civilitzacions’, hi ha la immensa realitat d’una veritable guerra civil religiosa.” (Jean Daniel – Editorial del Nouvel Observateur, 7 de gener de 2010)

[dilluns a Babilònia]

No és un camí planer, ni un sopluig càlid.
Els joves s’abracen sota la llum tènue del carrer
i els arbres callen perquè no poden fer altra cosa.
Un ocell, que m’ha vist somriure, fuig espaordit,
aletejant entre les branques retorçades d’un lledoner.
Avui és dilluns i els mortals aportem novament
el nostre gra de sorra, per amassar amb un rajol més
els murs d’una nova Babilònia.

[esquerres]

“Quan algú em planteja si la separació entre partits d’esquerra i de dreta té sentit, la primera cosa que em ve al cap cap és que qui em planteja la qüestió no és d’esquerres.” (Alain)

Bibliofagies

Els Tàrtars, poble bàrbar per definició, habitava les estepes infinites regades per rius glaçats. Muntaven sobre cavalls menuts, de llargues crineres i es miraven el món a través de l’escletxa horitzontal que permetien les seves estretes parpelles. Eren un poble sense passat i sense futur, no coneixien la filosofia ni cap mena de civilització avançada i vivien tan allunyats de la història que els grecs creien que provenien de més enllà de l’Hades, el regne dels morts.

Però no hi ha grup humà, per pobre que sigui, que no acabi per agafar consciència de la seva ignorància. Els Tàrtars, sempre que estava al seu abast, es dedicaven a menjar-se els llibres dels pobles, més civilitzats, que conquerien per a poder impregnar-se d’aquesta manera de la saviesa que contenien. A les sagrades escriptures també hi ha exemples de profetes que per una o altra raó acaben cruspint-se llibres dels uns o dels altres, per vocació o per obligació.

Un personatge de ficció concebut per Umberto Eco a El nom de la rosa arribava també a menjar-se un llibre, però en aquest cas era per evitar que el perillós coneixement d’Aristòtil es propagués més enllà de la biblioteca que custodiava. Umberto Eco, bibliòfil de mena, no destruiria mai cap llibre per atzarós que fos el seu contingut, entre altres coses perquè ell sap que moltes vegades no hi ha res de tan inèdit com precisament tot allò que ja s’ha publicat.

Umberto Eco, medievalista, semiòtic, filòsof, crític literari i novel·lista italià, juntament amb Jean-Claude Carrière, escriptor, dramaturg i guionista francès han publicat recentment un llibre que és el resultat d’una llarga conversa transcrita pel periodista Jean-Philippe de Tonnac i que porta per títol: No espereu desembarassar-vos dels llibres, on vénen a dir que el llibre com a concepte no ha de desaparèixer mai si no volem acabar com els Tàrtars, amb el problema afegit que els aparells electrònics que pretenen substituir-los seran molt més difícils de digerir...

[exempcions]

Ser d’esquerres –deia Coluche– no eximeix de ser intel·ligent.

RECORDS DE DARNIUS

Encastades amb orfebre precisió contra un paisatge verd oliva, les cases de Darnius pugnen permanentment contra la tramuntana que les sacseja constantment. Els marges brunzeixen com si fossin vespers i només en la llunyania les muntanyes fosques, cobertes d’espesses boscúries de suros i pins, romanen completament immutables.

Els carrers empedrats de rajoles vermelles conflueixen cap a una església arraulida entre les cases, com un pastor poruc enmig de les seves ovelles. Penjada sota un porxo, l’ombra d’una estrella de Nadal –amb cua– es projecta contra la paret blanca d’un carreró i, en la plaça, les branques encarcarades i nuoses dels arbres, han deixat ja fa dies les seves fulles a mercè del vent.

Darnius, atrapat en els terraprims de la Garrotxa d’Empordà, veu fluir quatre rius humils que omplen com poden el pantà de Boadella. Fa temps fou terra de tapers i de frontera, de contraban i de retirada. De tant en tant sorgeixen records de la guerra civil enterrats pels vorals, al llarg dels seus carrers s’hi passegen els fantasmes flamejants de barons i de comtes i la figura ja llunyana d’un escriptor fulgurant, que va fer dels xiprers professió de fe.

A les taules de La Concòrdia s’hi serveixen tallats i carajillos, a l’escut de la vila, caironat sobre un fons de color blau cel, dos ocells afrontats resguarden un niu amb tres pollets i en una casa del carrer Major, una placa de marbre gris recorda a qui vol llegir-la que aquella fou la casa pairal de la família del Molt Honorable Jordi Pujol i Soley, President de la Generalitat de Catalunya.

Tres Reis

Any rere any els Tres Reis entren a casa sense trucar. Són personatges duals, ambivalents, que ens porten allò que hem demanat i també tot el contrari. La nit del cinc al sis de gener es passegen per les ciutats i els pobles, recorren els barris, entren a totes les cases, fins i tot allà on no se’ls espera. La seva silueta inquietant, sorgida no se sap ben bé d’on, es dibuixa sobre la pols dels camins, res no els atura perquè el món en realitat està fet per esperar la seva vinguda.

Tots hem estat nens abans de ser adults i tots hem començat a pensar molt abans de començar a raonar. Tots hem estat jutjats i tots hem jutjat alguna vegada abans de reflexionar, però els reis saben molt bé el que ens han de portar perquè ells arriben sense prejudicis i se’n van tal com han vingut. Com a tots els desconeguts els mirem amb recel però també amb esperança, tanquem la porta però deixem una finestra oberta perquè puguin entrar.

Quan ens deixem vèncer pels nostres somnis, un rei amagat darrere d’una barba blanca ens deixa l’ideal de la saviesa, l’esperança de poder realitzar plenament la nostra vida, però també l’oblid que ens incapacita per recordar-la; el ros ens omple una butxaca amb la riquesa i ens buida l’altra amb la misèria; un de pintat de negre carrega en un sac el secret de la felicitat, lligat amb filferros de dolor, i tots tres ens porten i s’enduen el temps i la vida.

Els Tres Reis són una metàfora de la filosofia, de la publicitat enganyosa i de la vida en general. Sota la pluja o la neu, enmig de la fredor garratibant dels primers dies de gener, any rere any, els esperem amb candeletes enceses amb la llum potent dels ulls dels infants i els acomiadem amb aires maldestres, quan llegim finalment, al treure l’embolcall, que més enllà de qualsevol veritat filosòfica, res no funciona si les piles no van incloses.

[imatge]

Hi ha imatges que valen per mil paraules, però també hi ha paraules que valen per mil imatges. Exemple: “imatge” és una paraula que val per mil imatges.

[el primer dilluns]

Com un llençol penjat
en el tendal dels records,
el primer dilluns de l’any
estén la seva blancor,
en els replecs infinitesimals
de les nostres vides.

Embolicat amb la bufanda
dels bons propòsits,
he decidit continuar penjant
—amb impúdic atreviment—
els meus pobres pensaments
en el fil dels dies.

[joventut]

“No admiro la joventut per la brutalitat de les seves certeses sinó per la sinceritat de les seves angoixes.” (Philippe Bouvard)

El resplendor

Un hotel rodejat de blancor, oblidat enmig d’una muntanya, unes passes que es dibuixen en la neu i la mirada d’un nen que comprèn l’horror. El soroll d’una màquina d’escriure omplint fulles de paper, convulsivament, totes amb la mateixa frase: “No per molt matinar es fa de dia més d’hora”. La música d’una orquestra, un ball de gala, amb parelles sorgides del no-res i un vigilant, el vigilant, que ha estat sempre el vigilant. Delbert Grady ho recorda bé perquè ell també hi ha estat sempre.

Ara farà trenta anys Stanley Kubrick va rodar Shining, El resplendor, basada en un conte d’Stephen King. Kubrick va fer-ne una adaptació molt personal, canviant detalls significatius de l’obra original. Jack Nicholson interpretà a l’inquietant escriptor Jack Torrance, protagonista d’aquest film tenebrós i claustrofòbic que esdevingué sense cap mena de dubte una obra mestre del gènere de terror. King, que va renegar-ne, deia que El resplendor era només una historieta sobre el bloqueig mental d’un escriptor.

Però el protagonisme de la pel·lícula és compartit amb Danny, un nen que “resplendeix”, o sigui, que té la facultat de comunicar-se a distància amb altres persones i de veure més enllà, cap al passat i cap al futur. A Danny li han dit que no entri en l’habitació 237, que, de fet, és el que ens han dit a tots sempre. La història de la humanitat és curulla d’habitacions 237, a Adam i Eva ja els hi van prohibir. Hem superat l’aïllament comunicant-nos a través de la xarxa, però encara ens costa mirar cap al passat i, sobretot, cap al futur.

Sí en Danny pogués veure el que ens espera en aquest any que ara comença, probablement també fugiria a través de la neu. Perquè el futur sol ser la conseqüència directa de l’acumulació de presents, de la qual en som responsables tots plegats. Aquest planeta cada vegada s’assembla més a una mena de casa habitada per una víctima del síndrome de Diògenes, on anem aplegant tota mena de coses i acumulant pors i terrors. Per si de cas aquest any evitin les habitacions 237 i no facin com jo que m’aixeco molt aviat i sé per experiència que per molt fer-ho no es fa de dia més d’hora.

EPÍLEG

Quedem-nos asseguts en algun banc

de la plaça amb acàcies. Cauen campandes

de vespre. Va pujant el temps.

Escric a la pissarra transparent

de l'aire signes. He cremat un ram

de fulles grogues. He d'omplir de nou

l'eixuta cisterna.

(Joan Vinyoli)