Les ciutats són el resultat de l’afany civilitzador de la humanitat. Sota les llambordes gastades dels carrers d’Europa s’hi amaguen dos mil·lennis d’història, infinitat de vides i de passions, d’utopies i d’horror. Al voltant de les ciutats han crescut nacions, s’han forjat imperis i molta gent ha malgastat vides amargues i estèrils, però també s’ha gaudit de felicitats duradores, en l’escalf de la munió i de la companyonia veïnal. Els núvols han plorat llàgrimes amargues sobre els teulats, de la mateixa manera que han florit fruits saborosos en jardins recondits.
A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat. Són vides efímeres, perquè en elles nomès hi he viscut durant uns dies o unes hores, però malgrat tot em queda el record del color d’un mur, el perdurable somriure d’un gest fugisser o l’olor fins aleshores desconeguda d’una casa. Les ciutats es barregen i es confonen en la memòria, igual que els records d’infantesa i de nit, en somnis, ens passegem pels seus carrers com si formessin part d’un paisatge quotidià.
Però hi ha ciutats que són en si mateixes una acumulació de sensacions i de vides que probablement nien des de sempre en el nostre inconscient, tal és el cas de Roma. Sobre els teulats ataronjats de la ciutat eterna, el cel intenta imposar-se sobre el blanc immarcescible de la història. La llum daurada que produeixen les pedres dels antics murs dels temples i els palaus sembla feta d’una pasta espesa, en la qual ens hi podríem enfangar de per vida. Com en un bucle sense sortida, Roma sorgeix al final de tots els camins.
Tot allò que ens sembla nostrat, probablement ja existia molt abans en la ciutat del Tiber. El soroll dels mercats, l’olor dels carrers i els ulls dels infants, tot ens remet a l’inici, en el si acollidor de totes les coses. A vegades em sembla haver viscut moltes vides, tantes com ciutats he visitat i, en la suma de totes aquestes vides sempre hi intueixo la presència de Roma, la ciutat eterna, que m’espera encara ara, després d’un projecte de viatge, frustrat per una vaga de controladors salvatges.
4 comentaris:
De fet, potser és millor que esperis a que arribin dies més càlids; la llum que passa a través de les obertures del Panteó i que il·lumina el marbre del terra, és molt més bonica a principis de primavera, tot i que Roma és preciosa tot l'any. Sort!
Sempre ens quedarà París, diu la cita, i tots els camins porten a Roma, en diu una altra. Comparteixo amb tu la sensació que aquestes ciutats, i tantes altres, ens pertanyen una mica, formen part d'un patrimoni col.lectiu (Jung parlava de l'inconscient col.lectiu que compartim tots els éssers). Potser sí que hi vam ser, a Roma, i a Atenes, i a París i a Londres quan encara eren simples poblacions.I potser encara venim de més lluny, de Jerusalem o de la Xina imperial, qui ho sap.
Roma ens espera a cada moment i en cadascuna de les cantonades i llambordes. Ens hi acull la calidesa dels seus murs que van de l'ocre als roigs terrossos, sempre escrostonats. A les terrasses i terrats hi ha heures, bugenvíglies, arbres i arbusts perquè els jardins sempre són més a prop del cel. Totes les pedres són nobles perquè porten gravades les vides de caminants i viatgers. Hi ha roses les quatre estacions i els xiprers i els pins vetllen nit i dia. A Roma habitem l'eternitat i hi vivim la llum i el batec que de lluny o de prop ens fa alenar.
Les ciutats d'en Comadira...
M'hi vaig poder passejar, perquè vaig marxar dilluns.
Publica un comentari