Plaça de la Independència

 A Girona el bar Boira és un establiment amb vistes. Les aigües de l’Onyar passen lentes sota els seus finestrals i es barregen suaument amb les tonalitats terroses de les cases que es recolzen, d’esquena al riu, sobre els carreus d’una antiga muralla. La gent travessa el pont de Sant Agustí i els ànecs es passegen sobre els lloms gelatinosos de les carpes. La catedral corona el paisatge amb un àngel impertèrrit al capdamunt i els núvols ballen inquiets entre les gavines, tot esperant poder descarregar quatre gotes de tardor sobre els gironins.

A Girona el temps és el combustible de la vida, des de les taules del Boira es consumeixen els minuts i les hores, entre tasses de cafè amb llet i gots de cervesa. El diaris s’obren de cames impúdicament per a oferir als lectors les notícies del dia i els gats, a l’altre costat del riu, esperen que caigui el manà del cel. Sota les voltes la vida es consumeix a glopades, els coloms picotegen engrunes sobre les llambordes i un heroi de bronze s’ho mira tot plegat des del centre de la plaça.

A Girona qui no camina és part del paisatge. Un barbut, que demana monedes per poder menjar, ja deu tenir entrada pròpia en les guies de la ciutat, un senyor que ven moniatos i castanyes sembla haver arrelat definitivament al costat d’una columna i un turista, amb cara de parlar en ciríl·lic, s’ha quedat petrificat amb un mapa a la mà. Al contrari que els empordanesos, que són fills d’un pastor i una sirena, els gironins tenen ànima de postal i l’esperit de cadastre, són fills d’un notari i d’una botiguera.

A Girona la vida la dibuixa la història i els records es guarden en una llibreta de la Caixa. La Força és el nom d’un carrer, La Sopa és un edifici de beneficència, la Generalitat s’allotja a l’Hospital de Santa Caterina, “El gran dia de Girona” és un quadre que commemora la derrota de la ciutat, les mosques es consideren un animalet entranyable i la Independència és una plaça on, entre altres coses, hi ha el bar Boira, un establiment amb vistes.