Hi ha dies en què el cel del Baix Empordà sembla un gran oceà, transitat per inflades naus de cotó fluix. Núvols de disseny agosarat, comandades per grans capitans avesats a lliscar sense tocar a penes les punxes afilades dels xiprers, el serrell emplomat dels canyars i els pals del telèfon carregats de cables retorçats.
Palau-sator és un poble que viu escampat sota aquest mar eternament blau i que intenta donar fe de la seva existència a toc de campana. Els coloms volen d’un campanar a l’altre i giren al voltant de la gran torre paral·lelepipèdica del castell. Un estol de gavines vigila de lluny i els arbres estenen les seves branques, que com els dits d’un captaire, sembla que demanin a la plana una nova primavera on poder-hi florir.
A l’entrada del carrer del Portal, un rellotge de sol, estucat sobre el mur, compta les hores serenes i un de mecànic, per si de cas, les recompta totes. Una torrassa del baluard, coronada per una bandera vermella, es reflexa sobre l’aigua d’un abeurador i un parell de gats desconfiats es miren el panorama des de dalt de la murada.
Sobre la porta de l’ajuntament onegen sense ganes dues banderes toves i sota un hangar d’uralita hi descansen les eines arrebossades de fang dels pagesos. En el cloquer de l’església de Sant Feliu de Boada hi ha penjada una estrella de Nadal i una gran palmera, al davant mateix de l’església de Fonclara, acaba de donar al paisatge un toc de pessebre vivent. Un roser que ha arrapat a un mur les seves tiges, s’ha carregat de bulbs rogencs a punt per esclatar i una rosa sense manies ja ensenya els seus pètals als forasters.
0 comentaris:
Publica un comentari