Palamós és un poble que mira cap al mar. El vent fa cloquejar els aparells de les barques i les gavines planegen, gairebé immòbils, entre la sorra i el port. Surfistes arrebossats de neoprè llisquen sobre les onades, aprofitant un vent de llevant que entinta el cel de núvols de desembre i el sol, sobre la badia arenosa, pugna per brillar amb tons càlids de diumenge.
D’un campanar alt i punxegut sorgeixen repics de campana i el mar remoreja sobre els cotxes que passen cap a la vila. I els palamosins passegen vora la platja amb aquell posat una mica encarcarat i segur dels que se saben habitants d’un racó del paradís.
Sobre el Molí de Sa Punta comença una costa rocallosa, sembrada de pins i d’atzavares, de cases blanques vora el mar i urbanitzacions sense gust ni ànima. El llom elefantí de Cap Gros s’endinsa lentament en el mar, deixant al seu voltant llambregades d’escuma blanca, i al fons unes roques emergeixen d’entre les ones com el casc d’un submarí a la deriva.
Amb un gran faralló negre al mig, la Fosca apareix com una pausa sorrenca entre els penya-segats, i la platja de Castell sempre espera, més enllà, als que volen trescar pel camí de ronda.
El mar a Palamós és presència i essència i només un horitzó primíssim, com una llarga cremallera, és capaç de relligar-lo amb la resta de l’univers. Els turons i les muntanyes hi arriben cansats, s’aturen a l’alçada de la parròquia de Vila-romà i cauen agenollats, com Sant Pau camí de Damasc, sobre la sorra farcida de xarxes d’una badia encalmada però fràgil, on l’únic que sembla haver quedat indemne de formigó és el cel.
0 comentaris:
Publica un comentari