La riera d’Osor és un fil d’aigua nerviüt, que passa entre alts espadats de molsa i jaciments de barita, entre castanyers de fulles roents i muntanyes de boix grèvol. Les truites treuen el nas sota el pont de la Noguerola i els conills crien en les granges.
Tot i pertànyer a la província de Girona, el bisbe de Vic beneeix als feligresos de la sagrera d’Osor i, per si en falla algun, l’església parroquial està dedicada a tres sants: Pere, Joan i Tomàs.
La torre dels Recs, que abans fou presó, encara vigila la contrada amb els seus merlets i els carrers de la vila, ajaçats sobre la riera, destil·len aires de traginers, de miners, de boscataires i d’antics bandolers. De les xemeneies de les cases en surten fils blancs, molsuts, que s’entortolliguen entre les branques dels arbres que flanquegen el camí del Nord i la font del Borrell, i a la façana de l’ajuntament un rellotge centenari marca les hores del poble.
A mig camí de les valls de Susqueda i les muntanyes d’Osona, s’alcen les pedres robustes de l’antic priorat benedictí de la Mare de Déu del Coll. Des de dalt del mirador, en la muntanya, el poble, a baix, sembla en un cul de sac. Un cavall de llarga crinera pastura tranquil·lament, mentre al fons clou el paisatge la cinglera del Far, desafiant amb el seu morro afilat els núvols que l’escometen. Sota els cingles, l’aigua fosca del pantà de Susqueda amaga les restes d’un poble amb menys sort que el de la vall d’aquest costat.
El Sobirà de Santa Creu, ocult entre les muntanyes, senyoreja en una terra mítica, que un dia fou el cor d’una pàtria d’on brollaven fonts de plata i de mel.
0 comentaris:
Publica un comentari