Mai he arribat a comprendre del tot el sentit de l’esport com a espectacle i, sobretot, com a gran espectacle de masses. Del cinema i del teatre, fins i tot de la literatura, se’n espera un relat que ho faci entretingut, interessant i intel·ligible. Als autors se’ls demana un trencament constant de les normes, inesperats girs narratius que mantinguin en tot moment a l’espectador, o al lector, enganxat a la cadira o al llibre. Res és més decebedor que un desenllaç previsible, que una falta d’acció o de contrastos en el ritme de la història que es pretén explicar.
Per contra, per exemple, és evident que no hi ha cosa més avorrida i previsible que un partit de futbol, on sempre juguen el mateix nombre de jugadors, durant el mateix espai pautat de temps i acabant sempre amb el mateix tipus de resultat, ja sigui favorable a l’equip local o al foraster. Vull dir, a risc d’escandalitzar a algú, que mai s’espera que guanyi l’àrbitre, el linier o –el meu preferit– el venedor de caramels de la grada sud, aquell que en l’antic camp del Girona cridava allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!».
Paradoxalment, molts dels apassionats defensors del futbol com a espectacle, consideren la cosa més avorrida del món qualsevol activitat que faci pudor de cultura i que exigeixi de les seves neurones una motivació que vagi més enllà de la inèrcia pura i dura que es desprén de la puntada de peu a una pilota. Però el que encara em sembla més rar és que la pura contemplació de l’esport produeixi prou literatura com per omplir pàgines i pàgines dels diaris, diaris que per altra banda a vegades estan dedicats íntegrament a l’esport, a un esport, i fins i tot, a límit de l’enteniment humà, dedicats a un equip determinat.
He de reconèixer que els humans som una raça difícil de comprendre i és suposable que amb aquests laments no acabi acontentant a ningú. Diuen, però, que si a l’enemic no el pots vèncer, el millor que pots fer és passar-te al seu costat. No descartin, per tant, veure’m algun dia armat amb una bufanda i una botzina, i cridant per algun d’aquests camps de Déu allò de «Chicles, caramelos, Darlings...!» i a veure si finalment guanyen els meus.
2 comentaris:
Ui, això que a molts dels apassionats del futbol no els interessa la cultura no acaba de ser cert.
Ara el teu somni de ser venedor de caramels ja no és possible! Fa anys i panys que van plegar aquells senyors que quan jo anava al camp del Martinenc amb el meu pare em feia tant il·lusió de veure com vergonya d'acostar-m'hi. La timidesa més d'un cop em va privar dels caramels de colors!
Jo, que no descarto mai res, no acabo d'imaginar-te amb els chicles, caramelos,darlings,,,
Publica un comentari